La nostàlgia subvencionada

Durant el govern tripartit vaig criticar determinats aspectes de la Feria de Abril de Catalunya, que en l’edició d’enguany comença aquesta setmana. Doncs bé, ara que a la Generalitat hi ha un altre govern, cal renovar aquella crítica en uns termes similars. Tot i que no he visitat mai aquell sarau, mirat des de fora i amb totes les limitacions que això comporta, veig la feria bàsicament com una trobada de nostàlgics, com una demostració més de l’existència d’un sector de la població catalana que no s’ha integrat mai a Catalunya, ni possiblement té cap intenció de fer-ho. Amb totes les excepcions que calguin i salvant totes les distàncies, que són de moltes milles nàutiques, ho veig com aquells emigrants que al segle passat marxaven cap a Amèrica i es passaven el diumenge conreant nostàlgia al Casal Català de Buenos Aires o a la Casa de España de Caracas.

A la Feria de Abril, però, hi veig també molt joc polític interessat, en forma de premi que es concedeix a un determinat col·lectiu d’immigrants per agrair-los el vot, per intentar conservar-lo o per captar-ne de nou. Per això els partits polítics hi tenen instal·lades les seves casetes. I per això els seus líders hi van cada any, en unes visites gairebé obligades i sovint carregades d’un populisme vergonyós. Però amb l’excusa de la feria hi ha també un gran negoci per part dels organitzadors, un grup privat que disposa, però, d’importants ajuts de diner públic. Amb totes les excepcions que calguin, bàsicament allò s’ha convertit en un gran negoci privat que comercialitza la nostàlgia d’uns emigrants que fa anys es van veure obligats a deixar la seva terra per venir a Catalunya.

Dit això, els que deixen molt que desitjar són els governants que continuen abocant els nostres diners a la feria, prioritzant aquest sarau per davant de les necessitats de tota mena que des de l’administració pública es deixen sense atendre per manca de pressupost. Diuen que aquest any les subvencions públiques a la feria no només no s’han suprimit sinó que ni tan sols s’han retallat. Vaja, una veritable burla a la ciutadania. Una vegada més estem davant d’unes prioritats de despesa equivocades. En aquest sentit, resulta decebedor constatar que mentre van passant els anys i gairebé tot evoluciona, algunes pràctiques polítiques perverses es mantenen invariables, manin els uns o manin els altres.