He escrit molt, fins al punt que sóc conscient que de vegades em repeteixo, sobre quina seria la millor opció política de futur per a Catalunya. He explicat a bastament que, al meu entendre, en aquesta nova etapa política s’hauria de prescindir dels nostres actuals intermediaris i entendre’s directament amb Brussel·les i Nova York, és a dir, amb la Unió Europea i les Nacions Unides, eliminant així els feixucs peatges fiscals i polítics espanyols. No repetiré ara els arguments de tota mena emprats en articles anteriors per justificar aquesta opció política, però avui n’hi afegiré un de nou que no recordo haver utilitzat abans.
El nou argument té forma de pregunta, i és una pregunta que sempre faig als que, amb aparent convenciment, defensen aferrissadament l’actual estatus polític del nostre país. Val a dir, però, que els que se senten tan i tan espanyols i defensen la legalitat actual no tenen més legitimitat democràtica que els que optem per un altre model polític. Al capdavall aquí cadascú defensa la seva parcel·la: uns defensen Espanya com a prioritat absoluta, amb una Catalunya com a regió subsidiària de l’estat espanyol, i uns altres defensem una Catalunya simplement europea i sense altres lligams. Bé, el que dèiem, les persones amb sensibilitat espanyola mai no m’han sabut respondre dues preguntes: què m’aporta de positiu seguir sent espanyol? Que m’ha aportat fins ara de positiu ser espanyol? No he rebut fins ara cap resposta mínimament argumentada i convincent.
Per qüestions professionals he rebut molts estrangers a Barcelona i he viatjat per mig món. M’he trobat amb gent de tota mena. En les meves trobades amb estrangers el problema català, el conflicte mai resolt entre catalans i espanyols, entre Catalunya i Espanya, sorgeix regularment. Sovint sorgeix perquè jo mateix l’introdueixo a la conversa. M’interessa conèixer el pensament de la gent que viu lluny de Catalunya, perquè la distància sovint et permet mirar-te les coses amb una perspectiva diferent. Admeto que de vegades em resulta difícil fer entendre als meus interlocutors el fet evident que molts catalans, cada dia més, no experimentem cap emoció per Espanya ni tampoc tenim aquell sentiment d’orgull espanyol del que tant presumeixen alguns. Els explico amb tota naturalitat que, per a una persona eminentment pràctica com jo, aquestes coses s’han de plantejar al marge de qualsevol sentimentalisme i amb una visió utilitarista de la jugada. A partir d’aquí fent quatre números n’hi ha prou per veure quin ha de ser el camí. Quan em pregunten d’on sóc sempre dic que sóc de Barcelona, que això siguis on siguis ho entén tothom. I a partir d’aquí, si haig d’afinar una mica més, els explico que també sóc sarrianenc, català i europeu, però que em sento tan espanyol com portuguès; és a dir, gens.
M’agafo una setmana de desconnexió del blog; tinc previst tornar-lo a actualitzar el proper divendres 18 de maig.
El nou argument té forma de pregunta, i és una pregunta que sempre faig als que, amb aparent convenciment, defensen aferrissadament l’actual estatus polític del nostre país. Val a dir, però, que els que se senten tan i tan espanyols i defensen la legalitat actual no tenen més legitimitat democràtica que els que optem per un altre model polític. Al capdavall aquí cadascú defensa la seva parcel·la: uns defensen Espanya com a prioritat absoluta, amb una Catalunya com a regió subsidiària de l’estat espanyol, i uns altres defensem una Catalunya simplement europea i sense altres lligams. Bé, el que dèiem, les persones amb sensibilitat espanyola mai no m’han sabut respondre dues preguntes: què m’aporta de positiu seguir sent espanyol? Que m’ha aportat fins ara de positiu ser espanyol? No he rebut fins ara cap resposta mínimament argumentada i convincent.
Per qüestions professionals he rebut molts estrangers a Barcelona i he viatjat per mig món. M’he trobat amb gent de tota mena. En les meves trobades amb estrangers el problema català, el conflicte mai resolt entre catalans i espanyols, entre Catalunya i Espanya, sorgeix regularment. Sovint sorgeix perquè jo mateix l’introdueixo a la conversa. M’interessa conèixer el pensament de la gent que viu lluny de Catalunya, perquè la distància sovint et permet mirar-te les coses amb una perspectiva diferent. Admeto que de vegades em resulta difícil fer entendre als meus interlocutors el fet evident que molts catalans, cada dia més, no experimentem cap emoció per Espanya ni tampoc tenim aquell sentiment d’orgull espanyol del que tant presumeixen alguns. Els explico amb tota naturalitat que, per a una persona eminentment pràctica com jo, aquestes coses s’han de plantejar al marge de qualsevol sentimentalisme i amb una visió utilitarista de la jugada. A partir d’aquí fent quatre números n’hi ha prou per veure quin ha de ser el camí. Quan em pregunten d’on sóc sempre dic que sóc de Barcelona, que això siguis on siguis ho entén tothom. I a partir d’aquí, si haig d’afinar una mica més, els explico que també sóc sarrianenc, català i europeu, però que em sento tan espanyol com portuguès; és a dir, gens.
***
M’agafo una setmana de desconnexió del blog; tinc previst tornar-lo a actualitzar el proper divendres 18 de maig.
4 comentaris:
Que tinguis una bona setmana sarrianenca, barcelonina, catalana i europea :)
De l'apunt, res a dir, ja saps que remem paral·lels.
Recordo dels meus viatges pel món haver conegut un jove francès, de Marsella, que afirmava que volia ser espanyol. D'això fa més de deu anys, però recordo que el fet em va sobtar. Jo pensava, per mi, aleshores que posats a escollir entre ser francès i ser espanyol, jo ho tenia clar i gustosament m'haguès ofert a aquest jove per intercanviar-nos les nacionalitats. I amb tota justicia, fet i fet fòrem francessos, encara que breument, mercès a Napoleò.
Intentant respondre les preguntes que llences, no puc. No ha fet gaire Espanya per mi que no haguès pogut fer una Catalunya independent de bon principi. Intento generalitzar la pregunta a: "Què fa un estat qualsevol de la Unió Europea per un ciutadà individual?" La resposta bàsica és dotar-lo d'un estat del benestar, competències transferides a les autonomies. A més el dota d'un marc de dret, res que no pugui fer un estatut expandit. El dota de reconeixement internacional, però això no és més que una marca -de la qual ja se n'ha parlat en aquest bloc- o la seguretat de tenir una xarxa d'embaixades quan un és a l'estranger -tot i que en molts estats cal dependre d'embaixades d'altres estats europeus. Finalment, l'estat aglutina(ria) un conjunt de ciutadans amb un esquema de pensament similar, cosa que es fa evident que falla en el cas espanyol. D'espanyol jo només en tinc el DNI i el cap -joc de paraules amb el futbol, ell és "perico".
Parlant d'estrangers, jo el que m'he trobat és "mandra", mandra de tenir un altre Estat o de considerar qualsevol qüestió que no els toqui directament. Tres vegades he sentit (dues de persones formades) que només hi hauria d'haver una llengua a Espanya! més llengües => més esforç (i ho poso en llenguatge matemàtic doncs eren científics)
El que és evident que no només no ens ha donat res si no que ens ha tret.
Clidice,
Aquest cop la meva setmana ha estat lisboeta i portuguesa, amb “intervenció” europea.
Percola,
Una bona reflexió. I si és per simplificar "burrocràcies", amb un passaport europeu comú jo ja en tindria prou.
Jordi,
Aplicant la mateixa regla algú podria proposar una llengua única per a tothom, l’anglès. Però això seria un empobriment cultural al que jo no m’hi apuntaria pas.
Publica un comentari a l'entrada