La comèdia d’ahir

Ahir es va celebrar el ple del Parlament per aprovar el pacte fiscal, i com que em vaig passar una bona part del matí/migdia al cotxe (només escolto la ràdio quan condueixo) vaig poder seguir el debat, tot i que d’una manera discontínua, a trossos. Però amb els trossos en vaig tenir ben bé prou. Allò era tota una comèdia que semblava pactada entre les diferents forces polítiques i, seguint els paràmetres establerts prèviament, cada grup s’esforçava per representar el seu paper de l’auca tan bé com sabia. Ahir els diputats no s’adreçaven a la resta de la cambra sinó als seus electors i potencials electors. Lo d’ahir va ser com una mena de míting polític col·lectiu.

No analitzaré el resultat de la votació perquè, de fet, no té la més mínima importància. El que es va aprovar ahir al Parlament és poca cosa més que una declaració de bones intencions, i a partir d’aquí que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Jo ja las vaig treure fa dies. Però deixeu-me dir que tant temps, tantes energies, tanta feina i tanta tinta i saliva gastades per acabar en això d’ahir em sembla un gran despropòsit i una burla al ciutadà, tot i que el desenllaç no va constituir cap sorpresa. Era el que s’esperava i tot plegat va resultar ser del tot previsible.

Hi va haver, això sí, algú que va anar per lliure i va donar una mica d’emoció a la votació però, com diuen els francesos, ça n'a pas d'importance! Tota aquesta història del pacte fiscal ja va començar malament, i lo que malament comença, malament acaba. La conclusió que n’he tret és que la nostra classe política té les capacitats intel·lectuals que té i, dissortadament, sembla ser que no dóna més de sí. I dic això admetent que el President Mas ahir va estar francament bé, però sense oblidar que el President Mas és un dels grans responsables d’un invent que ja va néixer mig mort. Ahir es va confirmar el diagnòstic fatal i ara només cal fixar la data de l’enterrament.