Reductes d’un passat que ja no tornarà

A Barcelona encara queden alguns bars –cafeterías– que són una mena de reductes del passat. Són llocs molt pijos on, en general, abunda una clientela que ja té una certa edat. Es tracta d’uns personatges ben peculiars, podríem dir-ne amb vocació d’aparador, normalment molt ben vestits i perfectament conjuntats. Sempre roba cara i de marca. Homes amb els mocassins Sebago sempre acabats d’enllustrar, senyores que et treuen el singlot (señoras que quitan el hipo que dirien a Espanya, no sé si la traducció textual al català també s’utilitza, però ara mateix no se me n’acut cap). Sempre que passo per davant d’aquests indrets –no hi acostumo a entrar– m’ha donat la sensació que el gruix de la seva clientela està format per gent que, en general, ja té la feina feta. Persones que simplement van a passar l’estona, a fer el vermut tot xerrant amb el veí, fullejant el diari o, simplement, observant els vianants que passen per davant. Són, sobretot, persones que van a mirar i amb la pretensió de ser mirades. Podríem parlar d’un cert exhibicionisme gens amagat, en alguns casos fins i tot una mica malaltís. La majoria parlen en espanyol, però tampoc resulta estrany escoltar-hi alguna conversa en català. Poques, però. A veure, no ens confonguem, no tota la clientela és de la mateixa classe lingüística, també t’hi pots trobar gent que no coincideixi amb aquesta definició. Però són locals on, normalment, quan et dirigeixes al cambrer en català (quan sóc a Catalunya ho faig sempre i a tot arreu, de la mateixa manera que a París utilitzo el francès) la resposta acostuma a ser gairebé sempre en espanyol. “Em posarà un cafè curt, si us plau.” “¿Un café corto?” “Sí, un cafè curt.” And so on.

Els diaris que aquests establiments tenen a disposició de la clientela també et donen algunes pistes. El Periódico, si el tenen, acostuma a ser en versió castellana. La Vanguardia, que sí que l’acostumen a tenir, normalment també és en castellà. I tampoc no hi acostuma a faltar mai algun diari de la capital tot i que, per entendre’ns, més tipus mundo que país. L’ABC, que ve grapat de fàbrica, te’l trobes sovint. Però difícilment hi trobaràs l’Ara, tot i que també està grapat, o El Punt Avui. Zona alta, parlo de l’entorn del Turo Park, la Diagonal noble com l’anomenen alguns. Sense por d’equivocar-me m’atreviria a dir que l’indret que millor representa aquesta filosofia del negoci i la seva peculiar clientela és la terrassa Martini del Sandor, a la plaça Francesc Macià. Més la terrassa que la barra interior. Francesc Macià és una plaça emblemàtica que una part de la seva parròquia encara anomena Calvo Sotelo, com parlen d’Infanta Carlota en comptes de Tarradellas, o de General Goded en comptes de Pau Casals, els dos carrers perpendiculars a la Diagonal que hi ha a banda i banda de la plaça. Però no cal buscar cap interpretació estranya a aquesta insistència d’alguns per la memòria històrica del callejero; potser és gent que es va quedar nostàlgicament aturada en algun moment del segle passat. Potser són nouvinguts... dels que van arribar fa dècades i econòmicament van triomfar. Vés a saber. És així i punt.

Em penso que d’una zona similar a Madrid en diuen zona nacional, però tampoc no ho puc assegurar perquè a la capital de la nostra estimada metròpoli no hi vaig gairebé mai. Però tornem a Barcelona. Podríem parlar també, per exemple, del José Luis, a Diagonal-Tuset, o d’un conegut establiment del carrer Mandri del que ara mateix no recordo el nom. Tal vegada podríem incloure en aquesta relació informal i feta a corre-cuita el Taita de Mestre Nicolau; quan tenia l’advocat a la cantonada en Fèlix Millet n’era client habitual, i potser de tant en tant encara s’hi deixa caure. O un altre conegut establiment d’aquesta mena que hi ha una mica més avall, al carrer Buenos Aires. Sense oblidar el ja clàssic Tejada que hi ha al davant del Turo Park, tot i que allà la clientela és més variada i hi abunda la facció jove. I segur que encara me’n deixo alguns. Això sí, expressament no hi he inclòs la peixera del Circulo Ecuestre, a Diagonal-Balmes, perquè es tracta d’un local d’accés restringit només per a socis. Però la clientela seria perfectament intercanviable. Reductes d’un passat que ja no tornarà.