"Vinculacions igualadines d'un sarrianenc"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.657, del 20 de juny de 2014.

***

Vinculacions igualadines d’un sarrianenc

Gràcies a la cortesia de l’empresa editora de La Veu començo avui, molt il·lusionat, la meva col·laboració amb aquesta publicació. La Veu és un setmanari comarcal i, lògicament, la majoria dels seus col·laboradors pertanyen al mateix àmbit geogràfic. Doncs bé, potser hauria de començar justificant-me per no ser, formalment, un igualadí. Però tot i no sent-ne, les meves moltes vinculacions amb Igualada fan que me’n senti. Sóc barceloní, visc al barri de Sarrià, però alhora reivindico que sóc descendent d’igualadins, i amb això coincideixo plenament amb el cantautor Raimon quan diu que qui perd els orígens perd la identitat. Explicaré doncs, una mica per sobre, alguns dels meus orígens igualadins.

El meu avi patern, picapedrer de professió i originari del Pla del Magre (Jorba), on encara es poden veure les ruïnes de Cal Saumell, es va instal·lar a Igualada amb la seva família pocs anys després del final de la Primera Guerra Mundial. Per no fer ara una relació exhaustiva de la petjada professional que va deixar a Igualada, em limitaré a dir que va subministrar la pedra amb la qual es va construir l’Asil del Sant Crist, un emblemàtic edifici ben conegut pels igualadins.

El meu avi matern era industrial tèxtil i polític. Va ser diputat provincial i alcalde d’Igualada en dos períodes a mitjans del segle passat. Era també un artista polifacètic en diverses disciplines: fotografia, cinema, caricatures que signava amb el pseudònim Nery, etc. Fundador de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, va guanyar diversos premis nacionals i internacionals. Una part de la seva obra està dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Com a cineasta, la seva pel·lícula més coneguda i guardonada és El Campeón, feta en col·laboració amb el també igualadí Josep Castelltort. Considerat un dels films antològics de la cinematografia amateur internacional, està dipositat a la Filmoteca de Catalunya. El seu pare, és a dir, el meu besavi, també va ser batlle de la ciutat als anys trenta del segle passat.

La meva família és extensa i, en part, està disseminada per diversos països europeus i americans. Però tinc també molta parentela a Igualada que està vinculada, entre d’altres, al sector dels curtits, als Moixiganguers i a la fabricació i explotació de globus aerostàtics, per mencionar només tres activitats molt igualadines. Amb aquestes credencials espero que el lector sabrà disculpar que l’autor d’aquesta columna que avui comença no sigui formalment un igualadí, encara que se’n sent com el que més.

L’Ateneuesfera segueix viva

(Foto: Guillem Carbonell)

Per diverses causes que no vénen al cas feia catorze mesos que l’Ateneuesfera no es reunia formalment, i aquesta setmana hem donat per acabada la llarga desconnexió presencial, que no virtual. Així, el dijous 26 de juny una vintena d’autors de blogs de l’Ateneuesfera ens vam tornar a trobar, i aquest cop ho vam fer en un format diferent. No va ser en dissabte a l’hora del té i en una de les sales de l’Ateneu Barcelonès com fins ara teníem per costum, sinó a mitja setmana i en format sopar al restaurant que es troba a la planta baixa d’aquesta molt venerable institució.

Ja fa més de sis anys que els membres de l’Ateneuesfera ens reunim més o menys regularment, i no és cap secret que, des de l’any 2008, el món d’internet en general ha canviat radicalment, i el de les xarxes socials i el dels blogs en particular, també. Dijous vam discutir força sobre la utilitat d’aquestes eines (whatsApp, twitter, facebook, blogs...) i, com ens acostuma a passar, no ens vam posar pas d’acord. La conclusió és evident: més que la valoració més o menys positiva de les diverses eines lligades a la xarxa el que de veritat compta és l’ús que l’usuari en fa. I com que no hi ha dos usuaris iguals, les valoracions no poden coincidir. És així de simple.

La Laura Santacruz va ser la blogaire convidada, i el seu blog Deconstrucció de la lectora ha quedat incorporat a la llista de blogs que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog. Ja en som 63!

Abans de donar per acabada la sessió els ateneuesfèrics presents ens vam comprometre a repetir sopar allà mateix, a la tardor, abans d’acabar l’any, i des d’aquí deixo una proposta oberta a la consideració dels 63 membres de l’Ateneuesfera: la propera trobada podria tenir lloc entre el 15 de novembre i el 15 de desembre, és a dir, un cop hagi quedat una mica més aclarit el panorama polític català, i abans de les festes nadalenques. La proposta és, però, oberta i, com a tal, modificable.

Mediació del nou rei espanyol? És clar que no!

No és gens casual que el primer desplaçament oficial del nou rei espanyol fora de Madrid després de l’acte de la seva coronació hagi sigut a la ciutat de Girona. No ha estat cap sorpresa, llegeixo que només en els últims sis mesos les seves visites a Catalunya superen la dotzena, és a dir, en el que portem de l’any 2014 ens ha visitat, de mitjana, una vegada cada quinze dies.

I és que el sobtat interès de la institució monàrquica espanyola per les terres díscoles del nord-est té tot el sentit. Si tu ets el cap de vendes d’un gran mercat (Espanya) i veus que en una zona molt concreta (Catalunya) la teva facturació no para de baixar, si no vols córrer el risc d’acabar perdent del tot aquell mercat lo normal és prestar-hi tota l’atenció i mirar de posar-hi remei com més aviat millor.

Tampoc ens hauria de sorprendre que, quan el personatge és a Catalunya, faci una part dels seus discursos en català. Encara diré més, em sobta molt que es destaqui tant aquesta situació de normalitat, i hi veig una gran dosi de provincianisme. No és excusa que quan altres dirigents de la metròpoli es desplacen a Catalunya no facin aquest gest de cortesia i ell sí. Diguem-ho clar: en la utilització del català el normal és ell i els anormals són els altres.

Però dit això, considero un gran despropòsit que, a partir d’aquestes realitats, personatges importants del món del periodisme i de la política caiguin en la trampa fàcil de demanar al nou rei espanyol que faci de mitjancer entre Catalunya i Espanya, és a dir, entre els governs espanyol i català. El motiu és evident: si una característica ha de tenir sempre un mediador és una exquisida neutralitat entre les parts en conflicte, i és evident que el nou rei espanyol no només no pot ser neutral sinó que està obligat per llei a defensar amb ungles i dents la sacrosanta unitat d’Espanya.

Resumint, ni el nou rei espanyol ni cap mitjancer català o espanyol no podrà fer mai una tasca tan delicada com aquesta i, per tant, si es considera que ha arribat l’hora de institucionalitzar la figura d’un mitjancer neutral amb cara i ulls, busquem-lo lluny de les fronteres de l’estat.

Carta oberta a Duran

Avui fa exactament un mes de les eleccions europees. Un parell de dies abans de la jornada electoral vaig enviar una llarga carta a Duran i Lleida i, com que no me l’ha contestat, he decidit extractar-la i transformar-la en una carta oberta. M’ha fet prendre aquesta decisió el fet que el dirigent gairebé in aeternum d’Unió sembla estar jugant amb els ciutadans, primer encarregant aquella portada i, dies després (no l'endemà), desmentin-la. Duran cada dia s’assembla més a aquell tòpic gallec que diu que no se sap si el personatge puja o baixa però, mentrestant, les enquestes són demolidores per CiU. A continuació reprodueixo un extracte d'aquella carta:

No sóc d’Esquerra i ni tan sols sóc d’esquerres, però aquesta crítica que feu als vostres socis polítics d’Esquerra en la vostra carta setmanal a la militància, a només dos dies de les eleccions, la trobo de molt mal gust i absolutament perjudicial per l’èxit del procés que viu el nostre país.

CiU baixarà de vots un cop més, però la culpa no l’heu de buscar fora sinó dins de la vostra federació. A aquestes alçades és impresentable que CDC i UDC feu aquests paperots, uns defensant el “sí” i uns altres -vosaltres- defensant el “no” però sense acabar de dir-ho amb claredat, amb propostes inexistents com això tan surrealista que anomeneu tercera via, unes propostes que semblen adreçades a pàrvuls de dos anys. La tercera via només la podríeu proposar als catalans si això fos una realitat espanyola, i de moment no ho és i tothom sap que no ho serà a curt ni mitjà termini. No es pot votar allò que no existeix.

Els catalans que volen votar al novembre, que al meu entendre són la majoria, ja comencem a estar una mica tips d’aquest joc de la puta i la ramoneta, i sóc conscient que parlar en nom dels catalans que volen votar és una llicència que no m’hauria de prendre. Sigui com sigui, si no voleu acabar sent un partit residual a Catalunya, com ho són els populares, deixeu-vos de subterfugis i de parlar del dret a decidir. Aquesta pantalla ja fa dos anys que la vam passar. Parleu, si us plau, d’independència sí o no, que d’això i no d’una altra cosa és del que es parla al carrer.

La vostra federació ha comés l’error de no haver estat valents per presentar-se cada partit per separat i mesurar, així, les respectives forces. Aquestes eleccions, sense incidència directa en les institucions catalanes, eren les ideals per donar aquest pas i poder conèixer la força de cadascú. Però heu preferit anar fent la viu-viu i diumenge ho tornareu a pagar amb escreix. I Esquerra, només mirant-s’ho i sense fer res, en sortirà evidentment beneficiada, cosa que a mi tampoc m’agradarà gaire.

Sobre els empresaris, Foment i la CEOE: conec el tarannà de les pimes catalanes. Sé el què és arriscar un petit capital, tenir treballadors i pagar sous cada mes. A Catalunya d’empresaris només en conec de dos tipus: els independentistes que votaran “sí” i els d’anar fent amb la política pujoliana del peix al cove, que votaran “no”.

Com la gran majoria de catalans exigeixo concrecions. En aquest sentit, CiU és ara mateix la cosa més ambigua que hi ha a la dreta, tan ambigua com Iniciativa ho és a l’esquerra. Jo encara confio plenament en el president Mas, una persona que ha sigut valenta i s’ha mullat com mai abans a Catalunya s’havia mullat cap dirigent polític des de la mort de Franco. Però penso que ara mateix el tàndem de Mas amb vostè és molt perjudicial pel país.

El dret a decidir dels socialistes

(Dibuix: Ricardo, El Mundo)

En una societat lliure com se suposa que és la nostra les persones no comparteixen, òbviament, les mateixes inquietuds ni les mateixes expectatives polítiques. Hi ha d’haver, per tant, una oferta política suficientment àmplia i diferenciada que cobreixi les diferents sensibilitats de la ciutadania. Una oferta que, a Espanya (no a Catalunya), sembla estar ben coberta pel Partido Popular per a la franja de la dreta (que, en el cas espanyol, inclou també l’extrema dreta), però que està molt desdibuixada per la banda de l’esquerra.

Els socialistes catalans i també, potser en menor mesura, els socialistes espanyols, han de decidir com volen encarar el futur per intentar tornar a ser allò que havien sigut fins fa pocs anys, és a dir, una alternativa real de govern. Una alternativa que tot sembla indicar que a Catalunya ja no els pertany i que a Espanya es troba en risc de ser ocupada a curt termini per altres forces polítiques emergents. Els resultats de les eleccions europees de fa un mes ens donen alguna pista de per on poden anar els trets.

Hi ha qui diu que una part important de l’espai socialista català ha estat ocupat per Esquerra. A la Catalunya interior potser sí, però hi ha una franja del socialisme català radicat a la conurbació de Barcelona que, ni que només sigui per les divergències evidents en clau nacional, difícilment s’incorporarà al projecte d’Esquerra. Iceta, que porta trenta anys com a membre del politburó de la franquícia socialista catalana, no resoldrà un problema de fons que com a directiu ell ha ajudat a crear.

Si els dirigents socialistes catalans no són capaços de sortir de l’atzucac en el que ells mateixos s’han ficat corren el risc que els seus tradicionals votants del baix s’acabin acollint a populismes polítics plens d’incerteses del tipus Podemos i similars, unes opcions que des d'un tarannà mínimament democràtic difícilment es poden defensar coneixent mínimament les democràcies cubana i veneçolana que els dirigents d’aquest partit tenen com a referents. Si s'acabés confirmant aquest transvasament de vots, a Catalunya els socialistes esdevindrien tan residuals com els populares.

Illes analògiques en un món de nadius digitals, o illes digitals en un món encara molt analògic

Un dia llunyà però que ara mateix seria incapaç de fixar en el calendari em vaig haver d’enfrontar per primera vegada al repte de fer funcionar un ordinador. Aquell mateix dia em vaig convèncer que aquella mena de màquina d’escriure tecnològicament tan sofisticada havia arribat per quedar-se i, tot i la mandra que em feia aprendre a utilitzar-la, m’hi vaig posar de valent. Recordo que amb un parell de dies ja em vaig veure capaç de prescindir de tutories per anar descobrint-la pel meu compte.

Vaig experimentar una sensació molt similar quan l’any 2007 vaig començar a utilitzar les xarxes socials d’internet. Descobrir el món que se m’obria amb Blogger, WordPress, Twitter, facebook, linkedin, etc. va ser per a mi una gran troballa. Aviat vaig ser perfectament conscient que amb aquelles noves eines que se’ns posaven a la nostra disposició el món entrava en una nova etapa, tant per a les relacions personals com en l’àmbit professional. Aquell mateix any vaig obrir el blog que estàs llegint, i pocs mesos després vaig fer la meva primera piulada.

I tot això, per què ho explico? De petit jo anava a l’Escola Sant Gregori, que llavors es trobava situada en una torre que ja no existeix (a la foto) del carrer Ganduxer, a Barcelona. Des del meu descobriment de les xarxes socials han passat només set anys, i llavors ja en feia set des que l’any 2000 havíem fet una trobada d’exalumnes de l’escola, al restaurant La Venta, allà on acaba el Tramvia Blau. Doncs bé, ahir, 14 anys després d’aquell sopar, una vintena de companys ens vam tornar a reunir al mateix lloc, en un sopar que, com no podia ser d’altra manera, va ser molt agradable.

Ahir es va parlar una mica de tot, i també de les xarxes socials, i em vaig adonar que molts dels meus excompanys d’escola no han sentit la necessitat d’entrar en aquest món. Vaig detectar, això sí, que alguns utilitzaven el WhatsApp, alguna activitat professional a linkedin, algun compte a Twitter i algun a facebook, un o dos blogs i poca cosa més. La lliçó que en vaig treure és que de vegades cometem l’error de pensar que el que fas tu és el que fa tothom, però sovint te n’adones que no és així. I aquestes desvirtualitzacions en forma de trobades presencials t’ajuden a veure la realitat que t’envolta i a tocar més de peus a terra.

Lliçó pràctica d’economia de mercat pels que diuen estar en contra de l’economia de mercat

Fa unes setmanes va obrir el Tast & Cafè, un bar-restaurant situat al passeig de Manuel Girona de Barcelona. Ocupa un local que feia temps que estava tancat (antigament allà mateix hi havia hagut el restaurant A la Menta). Al capdavant del negoci hi ha dos excambrers del Dole Cafè, del carrer Capità Arenas cantonada amb Manuel de Falla, que van decidir establir-se pel seu compte.

Per l’oferta que fan i la proximitat que hi ha entre els dos establiments la clientela potencial és coincident, i els últims que s’han establert, Tast & Cafè, s’han hagut d’espavilar per diferenciar-se del Dole Cafè. I com que tant la qualitat del producte com el servei que ofereixen són molt similars han hagut de posar l’accent diferenciador en els preus.

Així, un cafè (€1,20) i un minicroissant Sacha (€ 1,50) et surt al Tast & Cafè per € 2,70, mentre que els mateixos productes consumits al Dole Cafè te’ls cobren a € 3,20 (1,30 + 1,90), és a dir, un 18,5 per cent més, una diferència de preu molt considerable. La conseqüència lògica és que el boca-orella ja ha començat a funcionar, i l’establiment de Manuel Girona ja està captant clientela del de Capità Arenas.

Quin pot ser el següent pas? Quan el Dole vegi que corre el risc de perdre més clientela en favor del Tast és de preveure que, per tal d’intentar retenir-la, revisi els preus a la baixa per posar-se en línia amb el seu nou competidor; especialment el preu del minicroissant, que el vénen un 27 per cent més car. Doncs bé, una cosa de tant sentit comú i tan senzilla com aquesta és la base de l’economia de mercat que alguns tant s’obstinen a criticar.

Uber vs. la màfia del taxi

(Foto: La Vanguardia)

Uber és una companyia mercantil que desenvolupa aplicacions mòbils (mobile apps) per posar en contacte, mitjançant els telèfons intel·ligents, a conductors de vehicles i passatgers que necessiten fer determinats desplaçaments. Fundada l’any 2009 i amb seu central a San Francisco, Uber desenvolupa el seu negoci a 138 ciutats de 37 països. Crítiques interessades al marge, l’aplicació que han desenvolupat és una idea excel·lent, i l’èxit que té allà on s’instal·la està gairebé garantit.

Dimecres passat hi va haver una vaga de taxistes per protestar contra la suposada competència deslleial coordinada per Uber. Lamentablement i com acostuma a ser habitual a les nostres contrades, hi van haver els ja tradicionals episodis de violència extrema contra els taxistes que van decidir treballar i no es van afegir a la vaga. Aquí encara hi ha individus amb mentalitat franquista, sindicalistes de classe inclosos, que consideren que el dret a la vaga comporta necessàriament l’obligació de fer-ne.

Però hi ha alguns taxistes que, tot i constituir encara una petita minoria dintre del seu ram, són molt conscients que les noves tecnologies han arribat per quedar-se i les saben aprofitar. Normalment no te’ls trobes aturats a les parades de taxis esperant el client sinó que intenten aprofitar les noves tecnologies per anar a buscar-lo allà on es troba i oferir-li un servei personalitzat d'alt valor afegit. Ignoro si els vaguistes tenien raó per protestar ja que ni la Unió Europea ni el nostre govern encara no s’han definit al respecte. Però observant els episodis de violència extrema que es van produir dimecres, si la tenien per mi ja han deixat de tenir-la. Als taxistes de Barcelona, que ja no tenen massa bona premsa, només els falten aquests energúmens per acabar de malmetre la seva imatge.

El problema de fons no són, però, les aplicacions mòbils tipus Uber que, ens agradi o no, han arribat per quedar-se. El problema de fons és la resistència numantina a adaptar-se als nous canvis tecnològics per part d’un sector important de la nostra societat. Uns dirigents empresarials i sindicals del sector del taxi que mentalment es van quedar aturats al segle XX en són un bon exemple, un exemple que és d’esperar que no s’encomani a la resta de la nostra societat.

La batalla de la imatge internacional

(Londres, diumenge passat. Foto: Marc Depoorter)

En el contenciós polític que Catalunya manté amb Espanya hi ha moltes derivades a considerar, com ara la comercial, la cultural, la diplomàtica, l’econòmica, la fiscal, la legal, etc. Una d’aquestes derivades és la gran batalla de la imatge que tant Catalunya com Espanya estan lliurant a l’estranger, sabent que aquesta pot acabar sent decisiva per poder resoldre el problema de manera correcta i amb les necessàries complicitats internacionals.

Si fem un repàs de les actuacions concretes en l’esfera internacional fetes fins ara pels dos territoris en conflicte, resulta fàcil concloure que l’opció simpàtica de Catalunya guanya de bon tros a la visió apocalíptica d’Espanya. I com que aquestes coses sempre s’acaben resolent en una taula de negociació, per més que alguns insisteixin en posar sobre la taula la Constitución Española com a únic argument de negociació, tots sabem que més aviat que tard la realpolitik necessàriament s’acabarà imposant.

Fins ara les parts en conflicte han organitzat trobades a l’estranger, també a Madrid. Uns i altres han enviat informes més o menys interessats a presidents, ministres, ambaixadors i persones d’influència de tot el món. A l’hora de asseure’s a negociar, però, tota aquesta paperassa tindrà el valor que tindrà, més aviat poc. Mitjançant el micromecenatge Catalunya ha enviat un munt de llibres a personalitats d’influència internacional explicant el nostre contenciós amb Espanya. Però vull ser realista, i intueixo que són pocs els destinataris que se’ls han llegit. Cal destacar també que per reivindicar de manera original el dret dels catalans a poder decidir el seu futur mitjançant el sistema més democràtic de tots, és a dir, votant, Catalunya va aixecar diumenge uns quants castells humans per diverses capitals europees. Una excel·lent campanya de màrqueting.

De què hauran servit totes aquestes actuacions i d’altres que estan en cartera? Bàsicament hauran servit per internacionalitzar el conflicte, per fer-nos més visibles. Així, les fotos dels castells aixecats diumenge han anat sortint en mitjans de tot el món. Diguem per acabar que ni l’enviament dels llibres didàctics que dèiem abans ni els castells aixecats per tot Europa hauran costat ni un cèntim al contribuent, que això també és important. El verkami és una eina tan fantàstica que, si no existís, s’hauria d’inventar. Gràcies a aquesta eina, en la internacionalització del conflicte Catalunya està guanyant la partida per golejada.

Un joguet que ens costarà molt car

Refresquem una mica la memòria. Quan hi havia bancs i caixes, i d’això no fa pas tants anys, podies triar el tipus d’entitat financera on guardar els diners. Molta gent optava per les caixes perquè els semblava que aquells establiments eren més populars que els seriosos bancs. Als clients dels bancs se’ls anomenava clients, però als clients de les caixes se’ls anomenava impositors. Doncs bé, potser no m’està bé dir-ho però les caixes sempre me les mirava amb reticència. El motiu principal de la meva desconfiança és que les caixes no tenien amo, i aquesta peculiaritat sempre m’ha fet desconfiar. Els bancs, en canvi, tenien i tenen amo: els seus accionistes. Alguns preferim saber sempre amb qui tractem.

I com que les caixes no tenien amo, tampoc tenien un consell d’administració en representació del capital. Les caixes depenien d'organismes públics del seu entorn geopolític. Si ens centrem en Catalunya i ho concretem en Caixa Catalunya, l’entitat catalana més important rescatada amb diner públic, la caixa ara transformada en banc depenia de la Diputació de Barcelona. Les diputacions són uns organismes públics a mig camí entre els ajuntaments i la Generalitat, però tenen una particularitat: els ciutadans no elegeixen directament els seus directius. No és pas la primera vegada que dic que les diputacions són organismes perfectament prescindibles però, tot i que ho segueixo pensant, no insistiré ara en el tema. El fet és que derivat d’aquesta situació, les caixes tenien mancances evidents de control democràtic i financer.

La cúpula directiva de les caixes es cobria per quotes de poder polític. La Diputació de Barcelona, propietària política de Caixa Catalunya, va estar durant trenta-dos anys ininterromputs (1979-2011) en mans dels socialistes. Això significa que aquella entitat va ser fins fa tres anys el gran joguet dels socialistes i un dels seus cementiris d’elefants més ben retribuïts, amb tots els costos afegits que per a la societat catalana aquella situació comportava. Ho resumiré amb un consell: si us creueu pel carrer amb en Narcís Serra o altres exdirectius de l’entitat, creieu-me, vigileu la cartera i canvieu de vorera.

A les caixes hi anaven a parar polítics amortitzats, dirigents sindicals dels dos grans sindicats de classe (als quals, per cert, no els agrada gaire que els ho recordin) i altres representants de la societat civil. I allò va acabar com va acabar, amb un forat financer tan voluminós que va fer inviable la seva continuïtat. La broma de Caixa Catalunya ens ha costat fins ara uns 12.000 milions d’euros, i com que l’entitat està en venda encara no se sap quin serà el cost final. Però només amb el que ens ha costat fins ara, si els 12.000 milions els repartim entre els set milions i mig de catalans ens toca a 1.600 euros per habitant, comptant aturats, jubilats i nadons. Poca broma!

Molts nervis a Can Godó

S’ha d’estar molt nerviós i molt temorós de tenir la partida unionista pràcticament perduda per arriscar-se a perdre el prestigi en públic. Sobta que persones conegudes del món del periodisme barceloní de cop i volta optin per argumentar les seves posicions amb un catàleg de bajanades sabent perfectament que molta gent els veu i els escolta. No tot val en la defensa d’una opció política, per raonable que sigui. A més a més, tal com deia el president Tarradellas, tant o més important encara és no fer el ridícul. Però darrerament, quan intenten defensar la posició unionista, que per altra banda és tan respectable com qualsevol altra, algun presentador dels debats del Grupo Godó i alguns dels assidus tertulians de la casa estan caient en contínues ridiculeses. Així, determinats personatges mediàtics utilitzen massa sovint uns arguments tan surrealistes que en comptes de convèncer només acaben provocant en el lector o l’oient un sentiment de vergonya aliena.

Sense anar més lluny, el director de La Vanguardia, Màrius Carol, sense posar-se vermell i fent aquell posat prepotent de la persona que ho sap tot, va tenir l’ocurrència de voler desqualificar intel·lectualment aquells que no comparteixen l’opció unionista. Va ser dijous al vespre, a Can Cuní, quan va pontificar que els diputats que votin “No” a la Llei Orgànica d’Abdicació del rei espanyol que validarà legalment el canvi de cap d’estat, en el fons són uns monàrquics, tot i no ser-ne conscients. L’argumentació de qui no sembla pas disposat a posar límit a les seves contínues ridiculeses, és que els que es neguen a aprovar aquesta llei estan impedint que s’accepti l’abdicació i, per tant, volen posar traves a que marxi el campechano, és a dir, que en el fons volen que tot continuï com fins ara. Una sortida tan surrealista com aquesta no va ser fruit d’un error o d’una improvisació del moment televisiu: per si hi havia dubtes, a La Vanguardia de l’endemà es va repetir fil per randa.

L’esquerda entre Mas i Duran ja és insuperable

Sembla ser que, per fi, entre els líders de la federació Convergència i Unió es comença a imposar el sentit comú. Sembla ser que han començat ja els tràmits oficials de divorci entre aquests dos personatges i els interessos nacionals, sovint contraposats, que l’un i l’altre defensen. La realitat sempre s’acaba imposant.

Eleccions europees (5): petit arxiu gràfic

Vaig anar a votar i ho demostro

Llistes que potser serien il·legals en altres països

Inflació de candidatures (38)

PS: queden pendents per més endavant uns comentaris sobre els resultats electorals d’altres països europeus.

Eleccions europees (5): partits “de govern”, nacionalisme perifèric

CiU. Em sembla recordar que excepte en una ocasió als anys vuitanta que va empatar amb el segon, en les eleccions europees la coalició governant a Catalunya sempre ha quedat en segon lloc. Diumenge també va quedar segona, a molt poca distància dels guanyadors. Podem dir que a Catalunya Mas ha perdut les eleccions? És clar que sí, com li passa sempre a CiU a les europees. Dit això, és un error pretendre treure determinades conclusions a partir dels resultats de diumenge. Per exemple, sobre el procés sobiranista que es viu a Catalunya. Però com que tot i ser un error tothom ho fa, fem-ho també. Si tenim en compte que, ni que sigui en contra de la seva voluntat, com a partit de govern CiU és ara el partit de les retallades, el fet que només hagi perdut el mig per cent de suport electoral es pot considerar tot un èxit. Convé tenir present que a Europa, amb l’excepció d’Itàlia, tots els partits que estan governant de suport electoral n’han perdut molt més.

EAJ/PNV. El nacionalisme basc, actualment al govern, ha tornat a guanyar les eleccions amb autoritat i, com que a Euskadi això ja és norma, no cal dir res més.

Socialistes bascos. Han quedat en el tercer caixó del podi però a molta distància dels dos primers. S'inclou el PSE en els partits de govern perquè no fa gaire ho era -tot i no haver guanyat mai les eleccions- i no s’ha d’excloure que ho pugui tornar a ser més endavant. A Euskadi, però, els partits d’obediència espanyola tenen la pega que l’electorat és molt tossut. Així, una vegada més s’ha tornat a demostrar que els bascos voten majoritàriament partits d’àmbit basc. I com que això té tot el sentit tampoc ens hauria d’estranyar. El seu líder, Patxi López, també sembla disposat a pagar les conseqüències polítiques de la davallada electoral: de moment ha anunciat que plega (definitivament?) i ha convocat un congrés.

I fins aquí els que jo anomeno partits de govern.

PD: El PSOE de Catalunya, també conegut com a PSC, no surt en aquest resum tot i que també va ser durant set anys partit de govern. Però amb l’autodestrucció que ells mateixos estan liderant tardaran anys a poder aspirar a repetir aquella experiència, de no massa bon record per cert. El partit liderat per Pere Navarro és ja políticament testimonial, com els populares. Són partits que sovint semblen tenir la vocació de voler abraçar l’extraparlamentarisme. I tot i que el culpable no és només Navarro, ara mateix n’és la cara més visible i el màxim responsable del suïcidi.

Plega l’últim alt funcionari del franquisme encara en actiu

Els que llegiu habitualment els meus articles sabeu que són poques o nul·les les meves simpaties polítiques pel Rey Juan Carlos I d’Espanya, @ el campechano. Com a demòcrata sense adjectius no puc acceptar que el cap d’estat de l’Espanya democràtica hagi sigut la persona que l’any 1969 el dictador Franco va designar com el seu successor (a la foto). Quan Franco va pronunciar aquella frase tan repetida després (lo dejo todo atado, y bien atado), pocs pensaven que els 39 anys transcorreguts des de la seva mort l’any 1975 fins ara ens anirien demostrant quanta raó tenia el dictador. No era todo, evidentment, però era mucho.

La meva exigència ètica i democràtica estava i està per sobre dels desitjos d’un dictador i de la camarilla que l’envoltava. No entraré ara a discutir si el monarca espanyol ha prestat molts o pocs serveis importants a Espanya. És clar que n’ha prestat, només faltaria que no ho hagués fet amb els milionaris beneficis particulars que ha obtingut de les seves intermediacions, que li han permès convertir-se en una de les fortunes més importants de la reialesa europea després de la Reina d'Anglaterra. Però, repeteixo, avui només em centro en els seus orígens polítics gens democràtics i mai referendats democràticament a les urnes.

Franco es va fer amb el poder l’any 1936 mitjançant un cop d’estat seguit d’una guerra incivil. Quan va morir portava, per tant, 39 anys en el poder. Com dèiem abans, Juan Carlos I va heretar el càrrec l’any 1975, a la mort del dictador. Com era preceptiu, havia jurat solemnement els Principios Funtamentales del Movimiento davant dels Procuradores en Cortes reunits en sessió solemne. No recordo que mai s’hagi retractat públicament d’aquell jurament, ni em consta que, tot i haver-la signat, mai hagi jurat formalment l’actual Constitución Española. Quan ahir va anunciar la seva abdicació portava també, com el dictador Franco, 39 anys com a cap d’estat, i molta gent es pregunta per què abdica precisament ara. La meva tesi és que potser no s’hi ha volgut estar més temps com a signe de respecte a la memòria de la persona que el va col·locar en el càrrec. O potser no, ves a saber.

***

PS: l’actualitat m’ha obligat a fer avui un parèntesi en els meus comentaris sobre les eleccions europees. Si no hi ha res de nou els reprendré d’aquí a un parell de dies.

Eleccions europees (4): partits “de govern”, àmbit estatal

Avui i demà comentarem els resultats electorals dels que anomeno partits de govern, que no vol dir necessàriament que ara mateix estiguin governant, però han governat recentment i poden tornar-hi. Ho dividirem en dos blocs: un bloc d’àmbit estatal (PP i PSOE) i un altre d’àmbit nacionalista perifèric (PNV i CiU), tot i que amb el concepte nacionalista no m'hi sento gaire identificat.

Populares. Han sofert una bona rebolcada, però com que han guanyat les eleccions no han considerat convenient fer autocrítica ni la més mínima cura d’humilitat. Sembla que aquestes reflexions les deixaran per més endavant. Sigui com sigui, per ells va el pollastre. Però vist des de Catalunya convé fer una menció especial a la seva franquícia catalana perquè tot i ser, naturalment, d’àmbit català, la seva dependència política de la casa central és absoluta; al carrer Urgell de Barcelona no es mou una fulla sense el permís del carrer Gènova de Madrid. Així, els populares catalans actuen sempre donant prioritat absoluta als interessos espanyols encara que, com passa sovint, aquests siguin contraris als interessos de la majoria dels catalans. Tot i que també han estat molt castigats per l’elector, l’argumentari oficial arribat de Madrid els obliga a repetir com a lloros que el gran derrotat d’aquestes eleccions ha estat el president Mas, i la seva anàlisi no va massa més enllà. Les dades fredes diuen, però, que ara la seva representació política no arriba ni a la dècima part de l’electorat català, i només és la cinquena força política de Catalunya. Deixem-ne, doncs, constància.

Socialistes. La patacada electoral ha estat tan monumental que fins i tot alguns dels seus màxims dirigents de seguida l’han admès públicament, sense excuses del tipus i tu més ni subterfugis dialèctics per espolsar-se responsabilitats. I encara sort n’han tingut del graner de vots andalús. Victoria Prego, una periodista que en temps de Felipe González era un dels referents periodístics del mal anomenat progressisme espanyol, ho va definir molt bé: Andalucía le ha proporcionado al PSOE el poco aliento que le queda, un aliento que en Cataluña se ha convertido en un estertor agónico. Però, com dèiem, els socialistes espanyols han reaccionat amb sensatesa, i això cal remarcar-ho per ser una actitud poc habitual. Alfredo Pérez Rubalcaba, ex tot excepte president del govern diu que plega i, tot i que jo no hi posaria la mà al foc, sembla que ho digui seriosament. Així que, si se segueix la rebutjable tradició espanyola, aviat el veurem assegut a la sala de juntes d’algun consell d’administració, d’aquells de poca feina i sucosa retribució. Al tiempo.