.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 20 de juny de 2014

Illes analògiques en un món de nadius digitals, o illes digitals en un món encara molt analògic

Un dia llunyà però que ara mateix seria incapaç de fixar en el calendari em vaig haver d’enfrontar per primera vegada al repte de fer funcionar un ordinador. Aquell mateix dia em vaig convèncer que aquella mena de màquina d’escriure tecnològicament tan sofisticada havia arribat per quedar-se i, tot i la mandra que em feia aprendre a utilitzar-la, m’hi vaig posar de valent. Recordo que amb un parell de dies ja em vaig veure capaç de prescindir de tutories per anar descobrint-la pel meu compte.

Vaig experimentar una sensació molt similar quan l’any 2007 vaig començar a utilitzar les xarxes socials d’internet. Descobrir el món que se m’obria amb Blogger, WordPress, Twitter, facebook, linkedin, etc. va ser per a mi una gran troballa. Aviat vaig ser perfectament conscient que amb aquelles noves eines que se’ns posaven a la nostra disposició el món entrava en una nova etapa, tant per a les relacions personals com en l’àmbit professional. Aquell mateix any vaig obrir el blog que estàs llegint, i pocs mesos després vaig fer la meva primera piulada.

I tot això, per què ho explico? De petit jo anava a l’Escola Sant Gregori, que llavors es trobava situada en una torre que ja no existeix (a la foto) del carrer Ganduxer, a Barcelona. Des del meu descobriment de les xarxes socials han passat només set anys, i llavors ja en feia set des que l’any 2000 havíem fet una trobada d’exalumnes de l’escola, al restaurant La Venta, allà on acaba el Tramvia Blau. Doncs bé, ahir, 14 anys després d’aquell sopar, una vintena de companys ens vam tornar a reunir al mateix lloc, en un sopar que, com no podia ser d’altra manera, va ser molt agradable.

Ahir es va parlar una mica de tot, i també de les xarxes socials, i em vaig adonar que molts dels meus excompanys d’escola no han sentit la necessitat d’entrar en aquest món. Vaig detectar, això sí, que alguns utilitzaven el WhatsApp, alguna activitat professional a linkedin, algun compte a Twitter i algun a facebook, un o dos blogs i poca cosa més. La lliçó que en vaig treure és que de vegades cometem l’error de pensar que el que fas tu és el que fa tothom, però sovint te n’adones que no és així. I aquestes desvirtualitzacions en forma de trobades presencials t’ajuden a veure la realitat que t’envolta i a tocar més de peus a terra.

3 comentaris:

claudi puchades ha dit...

Establir comunicació amb els altres sempre t'ajuda a relativitzar la teva pròpia realitat, i a tocar, com bé dius tu, una mica més de peus a terra. Salut i visca la nova tecnologia al servei de l'emoció de sempre!

Clidice ha dit...

sol passar quan et retrobes amb ex-companys de la mateixa edat que t'adones de com de diferent es va creixent, i com, aquell amb qui tant t'entenies al pati, que només calia un gest i la pilota de gol estava als teus peus, de sobte, et sembla algú menys proper que un marcià. Això i que sempre acabes fent-te la mateixa pregunta: jo em veig així?

El millor?: No fer aquest tipus d'actes, defugir-los com es defugiria la pesta! ^^

La quinta d'un és la mental :)

Miquel Saumell ha dit...

Claudi,
Va ser una trobada molt agradable i, en això, veig que coincidim ;-)

Clidice,
Molt d’acord amb el teu relat de la història clínica i diagnòstic, però em sorprèn que siguis tan dràstica amb la teva proposta de tractament. Jo sempre surto encantat d'aquest tipus d'actes, i més encantat encara quan hi divisió d'opinions i les pots contrastar educadament ;-)