.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 30 de juny de 2014

"Vinculacions igualadines d'un sarrianenc"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.657, del 20 de juny de 2014.

***

Vinculacions igualadines d’un sarrianenc

Gràcies a la cortesia de l’empresa editora de La Veu començo avui, molt il·lusionat, la meva col·laboració amb aquesta publicació. La Veu és un setmanari comarcal i, lògicament, la majoria dels seus col·laboradors pertanyen al mateix àmbit geogràfic. Doncs bé, potser hauria de començar justificant-me per no ser, formalment, un igualadí. Però tot i no sent-ne, les meves moltes vinculacions amb Igualada fan que me’n senti. Sóc barceloní, visc al barri de Sarrià, però alhora reivindico que sóc descendent d’igualadins, i amb això coincideixo plenament amb el cantautor Raimon quan diu que qui perd els orígens perd la identitat. Explicaré doncs, una mica per sobre, alguns dels meus orígens igualadins.

El meu avi patern, picapedrer de professió i originari del Pla del Magre (Jorba), on encara es poden veure les ruïnes de Cal Saumell, es va instal·lar a Igualada amb la seva família pocs anys després del final de la Primera Guerra Mundial. Per no fer ara una relació exhaustiva de la petjada professional que va deixar a Igualada, em limitaré a dir que va subministrar la pedra amb la qual es va construir l’Asil del Sant Crist, un emblemàtic edifici ben conegut pels igualadins.

El meu avi matern era industrial tèxtil i polític. Va ser diputat provincial i alcalde d’Igualada en dos períodes a mitjans del segle passat. Era també un artista polifacètic en diverses disciplines: fotografia, cinema, caricatures que signava amb el pseudònim Nery, etc. Fundador de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, va guanyar diversos premis nacionals i internacionals. Una part de la seva obra està dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Com a cineasta, la seva pel·lícula més coneguda i guardonada és El Campeón, feta en col·laboració amb el també igualadí Josep Castelltort. Considerat un dels films antològics de la cinematografia amateur internacional, està dipositat a la Filmoteca de Catalunya. El seu pare, és a dir, el meu besavi, també va ser batlle de la ciutat als anys trenta del segle passat.

La meva família és extensa i, en part, està disseminada per diversos països europeus i americans. Però tinc també molta parentela a Igualada que està vinculada, entre d’altres, al sector dels curtits, als Moixiganguers i a la fabricació i explotació de globus aerostàtics, per mencionar només tres activitats molt igualadines. Amb aquestes credencials espero que el lector sabrà disculpar que l’autor d’aquesta columna que avui comença no sigui formalment un igualadí, encara que se’n sent com el que més.