.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 11 de juny de 2014

Un joguet que ens costarà molt car

Refresquem una mica la memòria. Quan hi havia bancs i caixes, i d’això no fa pas tants anys, podies triar el tipus d’entitat financera on guardar els diners. Molta gent optava per les caixes perquè els semblava que aquells establiments eren més populars que els seriosos bancs. Als clients dels bancs se’ls anomenava clients, però als clients de les caixes se’ls anomenava impositors. Doncs bé, potser no m’està bé dir-ho però les caixes sempre me les mirava amb reticència. El motiu principal de la meva desconfiança és que les caixes no tenien amo, i aquesta peculiaritat sempre m’ha fet desconfiar. Els bancs, en canvi, tenien i tenen amo: els seus accionistes. Alguns preferim saber sempre amb qui tractem.

I com que les caixes no tenien amo, tampoc tenien un consell d’administració en representació del capital. Les caixes depenien d'organismes públics del seu entorn geopolític. Si ens centrem en Catalunya i ho concretem en Caixa Catalunya, l’entitat catalana més important rescatada amb diner públic, la caixa ara transformada en banc depenia de la Diputació de Barcelona. Les diputacions són uns organismes públics a mig camí entre els ajuntaments i la Generalitat, però tenen una particularitat: els ciutadans no elegeixen directament els seus directius. No és pas la primera vegada que dic que les diputacions són organismes perfectament prescindibles però, tot i que ho segueixo pensant, no insistiré ara en el tema. El fet és que derivat d’aquesta situació, les caixes tenien mancances evidents de control democràtic i financer.

La cúpula directiva de les caixes es cobria per quotes de poder polític. La Diputació de Barcelona, propietària política de Caixa Catalunya, va estar durant trenta-dos anys ininterromputs (1979-2011) en mans dels socialistes. Això significa que aquella entitat va ser fins fa tres anys el gran joguet dels socialistes i un dels seus cementiris d’elefants més ben retribuïts, amb tots els costos afegits que per a la societat catalana aquella situació comportava. Ho resumiré amb un consell: si us creueu pel carrer amb en Narcís Serra o altres exdirectius de l’entitat, creieu-me, vigileu la cartera i canvieu de vorera.

A les caixes hi anaven a parar polítics amortitzats, dirigents sindicals dels dos grans sindicats de classe (als quals, per cert, no els agrada gaire que els ho recordin) i altres representants de la societat civil. I allò va acabar com va acabar, amb un forat financer tan voluminós que va fer inviable la seva continuïtat. La broma de Caixa Catalunya ens ha costat fins ara uns 12.000 milions d’euros, i com que l’entitat està en venda encara no se sap quin serà el cost final. Però només amb el que ens ha costat fins ara, si els 12.000 milions els repartim entre els set milions i mig de catalans ens toca a 1.600 euros per habitant, comptant aturats, jubilats i nadons. Poca broma!

4 comentaris:

en Girbén ha dit...

Fascinant de debò el món de les caixes esdevingudes capsetes. L'altre dia, fent una cua eterna a la que cites, i per ingressar uns quartos! Observo un gran cartell que diu d'una oferta de lloguers superlatius amb 8 hores de pintor pagades i tot un manteniment d'instal·lacions integral... Unes prometences desmentides per una nota al marge, d'un remenut i il·legible cos 8, on s'indica que l'oferta queda limitada als 50 primers clients. Que potser ens consideren uns enzes?

Miquel Saumell ha dit...

Girbén,
Sí, i gràcies pel comentari, em va agradar conèixer-te.

Jordi ha dit...

A altres nivells els bancs tampoc es lliuren. Hi ha uns senyors amb molt poder polític i poder pel darrere, a qui no em escollit. Manen pel seu poder econòmic. Tampoc és gaire democràtic i ens donen i donaran problemes.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Avui sí que discrepo. Hi havia i hi ha una petita diferència entre bancs i caixes: els primers tenen amo, els accionistes, i són aquests i només aquests els que tenen la potestat de decidir qui i com governa l'entitat. I de democràtic ho és molt més que els governs "polítics" de les caixes. I si el banc va malament perden els accionistes, que han arriscat els seus diners.