Avui i demà comentarem els resultats electorals dels que anomeno partits de govern, que no vol dir necessàriament que ara mateix estiguin governant, però han governat recentment i poden tornar-hi. Ho dividirem en dos blocs: un bloc d’àmbit estatal (PP i PSOE) i un altre d’àmbit nacionalista perifèric (PNV i CiU), tot i que amb el concepte nacionalista no m'hi sento gaire identificat.
Populares. Han sofert una bona rebolcada, però com que han guanyat les eleccions no han considerat convenient fer autocrítica ni la més mínima cura d’humilitat. Sembla que aquestes reflexions les deixaran per més endavant. Sigui com sigui, per ells va el pollastre. Però vist des de Catalunya convé fer una menció especial a la seva franquícia catalana perquè tot i ser, naturalment, d’àmbit català, la seva dependència política de la casa central és absoluta; al carrer Urgell de Barcelona no es mou una fulla sense el permís del carrer Gènova de Madrid. Així, els populares catalans actuen sempre donant prioritat absoluta als interessos espanyols encara que, com passa sovint, aquests siguin contraris als interessos de la majoria dels catalans. Tot i que també han estat molt castigats per l’elector, l’argumentari oficial arribat de Madrid els obliga a repetir com a lloros que el gran derrotat d’aquestes eleccions ha estat el president Mas, i la seva anàlisi no va massa més enllà. Les dades fredes diuen, però, que ara la seva representació política no arriba ni a la dècima part de l’electorat català, i només és la cinquena força política de Catalunya. Deixem-ne, doncs, constància.
Socialistes. La patacada electoral ha estat tan monumental que fins i tot alguns dels seus màxims dirigents de seguida l’han admès públicament, sense excuses del tipus i tu més ni subterfugis dialèctics per espolsar-se responsabilitats. I encara sort n’han tingut del graner de vots andalús. Victoria Prego, una periodista que en temps de Felipe González era un dels referents periodístics del mal anomenat progressisme espanyol, ho va definir molt bé: Andalucía le ha proporcionado al PSOE el poco aliento que le queda, un aliento que en Cataluña se ha convertido en un estertor agónico. Però, com dèiem, els socialistes espanyols han reaccionat amb sensatesa, i això cal remarcar-ho per ser una actitud poc habitual. Alfredo Pérez Rubalcaba, ex tot excepte president del govern diu que plega i, tot i que jo no hi posaria la mà al foc, sembla que ho digui seriosament. Així que, si se segueix la rebutjable tradició espanyola, aviat el veurem assegut a la sala de juntes d’algun consell d’administració, d’aquells de poca feina i sucosa retribució. Al tiempo.
Populares. Han sofert una bona rebolcada, però com que han guanyat les eleccions no han considerat convenient fer autocrítica ni la més mínima cura d’humilitat. Sembla que aquestes reflexions les deixaran per més endavant. Sigui com sigui, per ells va el pollastre. Però vist des de Catalunya convé fer una menció especial a la seva franquícia catalana perquè tot i ser, naturalment, d’àmbit català, la seva dependència política de la casa central és absoluta; al carrer Urgell de Barcelona no es mou una fulla sense el permís del carrer Gènova de Madrid. Així, els populares catalans actuen sempre donant prioritat absoluta als interessos espanyols encara que, com passa sovint, aquests siguin contraris als interessos de la majoria dels catalans. Tot i que també han estat molt castigats per l’elector, l’argumentari oficial arribat de Madrid els obliga a repetir com a lloros que el gran derrotat d’aquestes eleccions ha estat el president Mas, i la seva anàlisi no va massa més enllà. Les dades fredes diuen, però, que ara la seva representació política no arriba ni a la dècima part de l’electorat català, i només és la cinquena força política de Catalunya. Deixem-ne, doncs, constància.
Socialistes. La patacada electoral ha estat tan monumental que fins i tot alguns dels seus màxims dirigents de seguida l’han admès públicament, sense excuses del tipus i tu més ni subterfugis dialèctics per espolsar-se responsabilitats. I encara sort n’han tingut del graner de vots andalús. Victoria Prego, una periodista que en temps de Felipe González era un dels referents periodístics del mal anomenat progressisme espanyol, ho va definir molt bé: Andalucía le ha proporcionado al PSOE el poco aliento que le queda, un aliento que en Cataluña se ha convertido en un estertor agónico. Però, com dèiem, els socialistes espanyols han reaccionat amb sensatesa, i això cal remarcar-ho per ser una actitud poc habitual. Alfredo Pérez Rubalcaba, ex tot excepte president del govern diu que plega i, tot i que jo no hi posaria la mà al foc, sembla que ho digui seriosament. Així que, si se segueix la rebutjable tradició espanyola, aviat el veurem assegut a la sala de juntes d’algun consell d’administració, d’aquells de poca feina i sucosa retribució. Al tiempo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada