Paperetes del sí

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.714 de La Veu de l'Anoia)

Sóc contrari al pensament únic i, per tant, no m’agrada l’idea d’una llista de fusió independentista, o de la societat civil, o del president, o sense polítics, o com la vulguem anomenar. Però, dit això, la llista encapçalada per Romeva, que com ja s’ha dit no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, és l’opció que triaré el dia que se’ns convoqui a votar. A més d’un li pot semblar incoherent que un liberal acabi optant per una llista encapçalada per Romeva. Accepto la crítica, però la vida és optar, la vida són prioritats, la vida és prendre decisions, i no sempre pots escollir entre les opcions que més t’agradarien. I com que la llista encapçalada per Romeva no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, triaré aquesta opció.

Com a persona eminentment pràctica penso que és el mal menor; de totes, és l’opció menys perjudicial per als meus interessos a favor d’una Catalunya independent. D’altra banda, l’opció Romeva és la reacció lògica en contra dels poders de l’estat que no ens permeten votar si ens volem quedar o preferim emancipar-nos d’Espanya. No hi ha cap dubte que l’anunci d’aquesta llista no ha agradat a l’unionisme, i només cal veure com han reaccionat els seus defensors, des de Rajoy i Sánchez a Madrid fins als unionistes catalans com Iceta, Sánchez, Herrera, Duran i Arrimadas a Barcelona. La reacció enfurismada de l’unionisme és la prova del nou que amb la llista Romeva anem pel bon camí.

No cal dir que per als més esquerranosos hi ha una altra opció favorable al sí. Així, els independentistes d’extrema esquerra tindran l’opció de votar la CUP. La seva negativa a afegir-se a la llista Romeva s’ha de respectar, i des de la meva llunyania ideològica amb la CUP no em costa gens d’admetre que són molt més coherents que altres partits. Però es digui el que es digui ara, al final els vots independentistes s’hauran de sumar per saber quants som els partidaris d’aquesta opció, ja que és exactament això el que faríem si es fes el referèndum que no ens permeten fer.

I un apunt final sobre el debat social que tant preocupa a alguns col·lectius, és a dir, el debat sobre quin tipus de societat tindríem amb una Catalunya independent. La resposta és ben simple: els catalans tindrem el model de societat que votem cada quatre anys. Si votem majoritàriament a favor d’una societat oberta i liberal, la tindrem, i si la majoria opta pel socialisme que pretén controlar-ho tot, tindrem socialisme. I si no ens agrada, al cap de quatre anys podrem votar una altra opció.

Torna el franquisme?

Que comparant-lo amb els països del nostre entorn geopolític el sistema democràtic espanyol es va deteriorant és un fet difícilment qüestionable. Tots tenim al cap actuacions governamentals antidemocràtiques que vistes individualment potser ens podrien passar per alt, però que sumades i considerades globalment t’adones que la cosa és més greu del que a primera vista pot semblar. El fet és, però, que la malaltissa pretensió de càstig que han fet pública les autoritats espanyoles no és per xiular un himne o per mostrar determinades banderes —uns fets que, per altra banda, en democràcia tampoc haurien de ser punitius— sinó per no impedir (un club de futbol, una federació esportiva, un grup polític) que un tercer xiuli un himne o mostri una determinada bandera. Els governants espanyols pretenen ara que els organitzadors d’un partit de futbol assumeixin una responsabilitat que no els pertoca i, més important encara, que es facin còmplices de retallar la llibertat d’expressió. Però qualsevol demòcrata sap que aquesta línia vermella no es pot traspassar. Xiular és un dret, i mostrar l’estelada també, digui el que digui el govern de torn. No sóc dels que penso que el govern espanyol del PP sigui franquista, ni molt menys, però constato amb preocupació que les actuacions d’alguns dels seus membres s’assemblen cada dia més a lamentables pràctiques polítiques d’altres èpoques que semblaven definitivament arxivades per la història.

Fractura social o fractura política?

Una de les acusacions de l’unionisme espanyol per intentar fer descarrilar el procés independentista català és que una Catalunya independent crearia una fractura social entre els catalans. Però no per anar repetint una falsedat aquesta passarà a convertir-se en certesa. És una acusació que no se sosté perquè la fractura ja hi és, i no l’ha generat precisament el moviment independentista. Per cert, no és una fractura social sinó una fractura política, com la que hi pot haver a Espanya entre els partidaris dels dos partits que fins ara s’han anat alternant en el govern. Dos partits que, per cert, sobre el tema català pensen exactament el mateix.

A la Catalunya dependent d’Espanya, i especialment en els darrers deu anys a partir del fiasco del nou estatut, s’ha creat una fractura entre els partidaris de no moure res i els que pensen que de continuar per aquest camí reculem clarament. Des de fa uns quants anys l’objectiu de l’unionisme espanyol no només ha consistit en no avançar sinó en remar en direcció contrària. Els últims governs espanyols, tots, només han buscat la recentralització d’Espanya en detriment, especialment, de Catalunya.

I aquí s’hi han d’incloure també els governs socialistes, que sobre aquest assumpte pensen exactament el mateix tot i la carraca del discurs federalista. No entenen ni han entès mai el problema català i, en conseqüència, no hi veuen altre alternativa que intentar recuperar tot el poder possible i deixar Catalunya buida. Buida de decisions, buida de llengua i de cultura, buida d’infraestructures i buida dels recursos fiscals generats pels catalans. És d’esperar que la tan proclamada fractura social anirà de baixa a partir del moment en que se sàpiguen quants defensen la continuïtat i quants defensen el canvi, i es puguin prendre les mesures que toquin per resoldre aquesta llarga fractura política.

L’insult

Qui opta per insultar l’adversari és que ja no disposa d’altres recursos dialèctics per argumentar les seves discrepàncies. Saps que estàs guanyant quan en el transcurs d’una discussió et comencen a insultar. El recurs a l’insult és l’acceptació tàcita de la derrota dialèctica de qui opta per aquesta sortida, potser sense ni tan sols ser-ne conscient. I és que l’opció d’insultar acostuma a estar relacionada amb la poca intel·ligència de qui utilitza aquesta mena de recursos. Et sents insultat pels teus adversaris? Ja estàs guanyant.

Guardiola vs. Fernández

El president Tarradellas tenia raó quan deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. L’entrenador de futbol Pep Guardiola tancarà simbòlicament una llista electoral amb el sí a la independència de Catalunya com a divisa. El ministro espanyol Fernández, que pel que sembla deu treballar de franc, l’ha acusat de pesseter per haver jugat amb la selecció espanyola de futbol no pas per patriotisme sinó per diners. Bé, aquest és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris polítics. Mireu, admeto que de patriota no en tinc gaire, però em sembla que, per poc que ens hi esforcem, amb aquest personal com a adversaris ens en podem sortir.

Desdoblaments i estalvi lingüístic

Considero del tot innecessaris els desdoblaments lingüístics del tipus “totes i tots” i similars que d’uns anys ençà s’han anat posant de moda en les nostres comunicacions orals i escrites. Sóc un ferm partidari de l’estalvi lingüístic allà on no resulti necessari complicar-se la vida. Seguint en aquesta línia avui em permeto enllaçar l’article La cançó de l’enfadosa publicat ahir a Vilaweb. L’autora, Carme Junyent, una experta en la matèria, explica i critica aquest fenomen de manera didàctica i entenedora. No cal dir que coincideixo amb el seu punt de vista.

De moment, però, cal deixar constància que els defensors d’evitar el desdoblament sembla que cada dia siguem menys. S’imposen arreu les redundàncies lingüístiques, sovint fregant el ridícul, del tipus “sarrianenques i sarrianencs”, “tots i totes”, “veïnes i veïns”, etc. Va començar l’esquerra però ara aquestes pràctiques s’han anat encomanant a altres col·lectius. I utilitzo expressament el verb encomanar perquè ho associo a una malaltia passatgera d’usos lingüístics.

I com que estic convençut que només es tracta d’una moda passatgera i, per altra banda, lingüistes experts en la matèria ens diuen que no hi ha base tècnica que justifiqui aquestes pràctiques, espero que algun dia s’acabarà imposant el sentit comú. I tot això que uns i altres ens estalviarem. Dit amb tot el respecte pels que discrepen de la meva opinió, com no podria ser d’altra manera, que també podria ser que jo estigués equivocat.

Càrrecs i assessors de confiança

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.712 de La Veu de l'Anoia)

És fàcil d’entendre l’escàndol que s’ha muntat a Barcelona amb els nomenaments a dit, fets tant al partit com al govern municipal, de les parelles dels nous regidors de la llista electoral encapçalada per Ada Colau. En aquest cas no faig gaire diferència entre l’Ajuntament i el partit, i no la faig perquè els diners bàsicament surten del mateix lloc, és a dir, de les nostres butxaques, i perquè tampoc queden gaire clares fins on arriben les competències reals d’uns i altres. En aquest sentit, s’ha dit i no s’ha desmentit que s’han dut a terme negociacions en nom de l’equip de govern amb una persona del partit al capdavant. El fet és que després d’escoltar el discurs purista de Barcelona en Comú resulta contradictori o com a mínim antiestètic veure les opcions laborals que els regidors Colau, Pisarello i Sanz han ofert a les seves parelles només prendre possessió del càrrec.

Sempre he cregut, i sóc conscient que dient això potser no trobaré gaires simpaties, que els càrrecs i assessors de confiança dels dirigents polítics —precisament perquè han de tenir la màxima confiança personal del càrrec electe— haurien de poder ser familiars i amics. Per què no? Donant per descomptat que tinguin la preparació tècnica i política adequada, qui et pot donar més confiança que els teus fills, la teva parella o els teus pares? Ara bé, acceptar aquesta tesi resulta del tot incompatible amb criticar aquestes pràctiques quan les fan els partits polítics de la competència, com han fet repetidament els nous governants de Barcelona. Com diu aquell, o tots moros o tots cristians; l’exigència ètica a la carta, rebaixant-la quan t’afecta a tu, no és gaire defensable.

S’ha d’intentar ser sempre coherent, i això inclou també i molt especialment el món de la política. Però la nova fornada de polítics sorgits del poble, com ells mateixos es defineixen sovint, sembla que comença a deixar una mica de banda la coherència i el fals discurs ètic que predicaven durant la campanya electoral. Si creus, al meu entendre equivocadament, que els familiars no han de formar part dels teus càrrecs de confiança, com és que el primer que fas quan governes és posar els teus familiars en càrrecs de confiança? Com dèiem abans, una mica antiestètic sí que ho és. Criticar determinades pràctiques polítiques només quan les fan els altres i justificar-les quan les fas tu no s’aguanta per enlloc. Seria molt més creïble que diguessin: “mireu, amb aquell discurs ens vam equivocar, demanem disculpes”. Però no ho faran.

Sí a la taxa turística

Ara que els ajuntaments van escassos de diners molts polítics estan descobrint l’anomenada taxa turística, una taxa que, per cert, a Barcelona i a altres poblacions catalanes ja fa temps que es cobra. Dilluns, dirigents municipals de Madrid havien anunciat que l’ajuntament de la capital de l’estat estudiava instaurar aquesta taxa, però l’endemà mateix l’alcaldessa ho va desmentir amb tota rotunditat. Manuela Carmena no va justificar els motius del seu rebuig, però escoltant-la semblava que parlés d’una cosa lletja.

Pagar no agrada a ningú però, dit això, sóc favorable al cobrament de la taxa turística, potser perquè anant pel món l’he hagut de pagar moltes vegades i em semblaria just que, per reciprocitat de tracte, els nostres visitants també la paguessin. Al capdavall els impostos recaptats amb la taxa turística acostumen a ser finalistes i s’utilitzen per promocionar el turisme i altres finalitats directament relacionades amb aquesta activitat.

Els dirigents de les organitzacions patronals relacionades amb el turisme sempre s’han manifestat en contra d’aquesta taxa. S’ha d’entendre que intentin defensar el seu negoci i la seva clientela. Però una cosa és inqüestionable, i és que el turisme genera unes despeses extres a les administracions públiques. Al meu entendre té tot el sentit que aquestes intentin repercutir-ne una part al visitant. I és que si no ho paga el turista ho paguem els que hi vivim tot l’any. I tampoc és això, oi?

Amb rumb incert

A Igualada, amb la celebració de la dinovena edició de l’European Balloon Festival, aquest ha estat el cap de setmana dels globus aerostàtics. Jo també hi era, i tot volant amb el rumb sempre incert del globus he estat pensant en el rumb igualment incert en el que semblen instal·lats els polítics catalans.

Partint de la base que una de les característiques dels globus és que no tenen timó, quan has de volar saps del lloc on surts però resulta difícil preveure el lloc on aterraràs. Tot i això volar amb globus sempre ho he vist com una activitat molt interessant, però aplicar aquest joc incert a la política ho veig bastant irresponsable.

El moviment horitzontal del globus no el domina el pilot sinó que només depèn de la direcció del vent que et vas trobant mentre voles. Això sí, el moviment vertical el pots dominar escalfant o refredant l’aire del globus per fer-lo pujar o baixar en busca dels vents que et siguin favorables als teus interessos. Hi ha, per tant, un cert control.

Els pilots de globus en això hi tenen la mà trencada i acostumen a assolir els seus objectius, encara que accidents tan lamentables com el d'ahir, tot i ser molt poc freqüents tampoc es poden descartar. De fet és la primera vegada en 19 anys d'aquesta competició que a Igualada es produeix una desgràcia com aquesta, i aprofito per expressar el meu sentiment de condol i solidaritat amb les víctimes i familiars.

Ara, els passatgers d’aquest gran globus anomenat Catalunya estem en mans dels polítics i cal esperar d'ells que actuïn amb responsabilitat i en clau de país, i que tot aquest lamentable espectacle preelectoral quedi en una simple anècdota a oblidar. Els accidents fortuïts resulten inevitables però les actuacions irresponsables dels polítics que estem veient aquests dies són imperdonables.

No ho estem fent bé

Siguem realistes i diguem-ho clar, aquest debat sobre com ha de ser la llista unitària independentista o com han de ser les diferents llistes electorals per a les properes eleccions no ens ajuda gens. Aquests dies estem escoltant molts disbarats, també per part de gent que semblava assenyada. Què és això de fer una llista sense polítics? Què és això de reservar la llista a la societat civil? Algú pensa seriosament que una llista encapçalada per un cantant o un entrenador de futbol tindria més vots? És que els polítics no formen part de la societat civil? Amb tota franquesa, aquest debat sembla dissenyat sota mà per persones contràries a la independència, persones que si bé públicament es declaren independentistes en el fons no ho són i volen que el procés acabi fracassant. De llistes electorals no hi entenc gaire però sí lo suficient com per dir que per aquest camí no anem enlloc. I tant de bo estigui equivocat. Oblidem-nos de la llista única sobiranista; que cada partit faci la seva, que això semblava que ja havia quedat clar fa mesos. Em sorprèn que hi hagi qui propugni que el president Mas no s’hauria de presentar a les eleccions, o que no pugui encapçalar una llista. Quin disbarat! Demanaria que qui s’hagi de posar les piles se les posi, i que qui se n’hagi cansat plegui. Si a poc més de dos mesos per a les eleccions encara estem discutint com han de ser les llistes vol dir que les coses no s’estan fent gens bé. Si seguim per aquest camí el procés acabarà fracassant, i la culpa del fracàs només la tindrem nosaltres.

Enquestes

El moviment unionista no ha descobert res de nou, el dictador Franco també era més partidari de fer enquestes que de deixar votar. Algunes enquestes diuen que ara mateix l’opció independentista estaria per sota de l’opció unionista o, si més no, que darrerament l’unionisme ha experimentat un cert creixement mentre que l’independentisme segueix estancat en el quaranta i escaig per cent de suport popular. Aquest suposat augment de les opcions dependentistes s’originaria en la disminució dels que abans no es definien i ara es mostren partidaris de continuar sent espanyols. El discurs espanyol de la por va fent via i sovint tinc la sensació que els independentistes no sabem reaccionar prou bé. Té una certa lògica que la premsa unionista saludi amb satisfacció aquestes enquestes tot i que, per altra banda, tothom sap que el problema de Catalunya no es resoldrà publicant enquestes. Així, la pregunta que molts catalans ens seguim fent és la mateixa que ens fèiem quan l’independentisme anava per davant de l’unionisme en les enquestes: permetrà Espanya que els catalans puguem acabar votant sobre com volem que sigui el nostre futur? Ho dic perquè no m’imagino que ningú amb un mínim de sentit comú pugui creure que acabarem acceptant la substitució d’una votació democràtica per unes enquestes més o menys manipulades; m’atreviria a dir que en major o menor mesura totes les enquestes ho són. La conclusió és que l’exactitud matemàtica dels resultats sorgits de les urnes sempre estarà molt per sobre de les enquestes més ben elaborades.

Ateneuesfera 21

Dijous passat dia 2 catorze persones vam celebrar al restaurant de l’Ateneu l’edició número 21 de l’Ateneuesfera, la primera d’una nova etapa després que l’amic Guillem Carbonell passés el testimoni de l’organització a un nou equip. Es van produir debats interessants sobre molt diversos temes i es van posar sobre la taula algunes  idees i propostes de futur que només el temps ens dirà si s’acaben consolidant. Això sí, vam sortir amb la sensació que, en general, hi ha interès que aquestes trobades tinguin una continuïtat. Així, tenim previst celebrar una nova edició de l’Ateneuesfera abans d’acabar l’any. Mentrestant qualsevol suggeriment de cara a futures edicions serà molt benvingut.

Aquí trobareu una crònica molt més completa i detallada. 

Resposta a Rafael Jorba

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.710 de La Veu de l'Anoia)

Del periodista Rafael Jorba només sé que és igualadí, que ha manifestat sovint les seves simpaties polítiques pels socialistes i que, com a no independentista, forma part dels articulistes de La Vanguardia partidaris d’una entesa entre Catalunya i Espanya, que són la majoria. Jorba escriu en aquell diari un cop per setmana, normalment els dissabtes, i fa unes setmanes ens il·lustrava sobre els diversos sistemes electorals que hi ha a Europa. Referint-se a les properes eleccions autonòmiques catalanes, que alguns consideraran plebiscitàries, Jorba es preguntava quin criteri s’utilitzaria per donar com a guanyadora o perdedora l’opció independentista.

La resposta és tan senzilla com òbvia: guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Ningú discuteix que els referèndums s’han de guanyar per nombre de vots. Per tant, en unes eleccions que alguns consideraran plebiscitàries a causa que l’Estat espanyol impedeix als catalans votar-ho en referèndum, l’opció o suma d’opcions guanyadores serà la que obtingui més vots, és a dir, el cinquanta per cent més un dels vots emesos, i l’opció que no arribi al cinquanta per cent dels vots serà considerada perdedora. Òbviament si hi ha tres llistes independentistes, se n’hauran de sumar els vots.

Convé recordar que la contorsió democràtica de donar categoria de plebiscitàries a unes eleccions que formalment només són autonòmiques ens ve imposada per l’Estat espanyol, que es resisteix a autoritzar que els catalans puguem decidir el nostre futur via referèndum. I encara que el terme eleccions plebiscitàries és inexistent en el nostre ordenament jurídic, Jorba recordarà que a partir de les eleccions municipals de 1931, que, naturalment, tampoc eren plebiscitàries, la monarquia espanyola es va donar per acabada fins que quatre dècades més tard el dictador Franco va decidir reinstaurar-la.

Ara bé, suposem que la suma dels vots independentistes no arriba al requisit mínim del cinquanta per cent més un vot que dèiem abans, però que els diputats independentistes elegits superen els 67 escons i disposen, per tant, de la majoria absoluta del Parlament. En aquest supòsit res ni ningú no podria impedir que el Parlament faci una proclamació d’independència condicionada a una ratificació posterior per mitjà d’un referèndum. I, arribats a aquest punt, m’estalvio de repetir els passos que s’haurien de donar perquè ja els vaig explicar en l’article “Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues” publicat fa mig any en aquest mateix diari.

El polític no ho sap tot

Produeix vergonya aliena haver d’escoltar massa sovint els disbarats que diuen determinats dirigents polítics quan se’ls posa un micròfon al davant. Hi ha qui pensa, equivocadament, és clar, que el polític professional només pel sol fet de ser-ho ha de saber de tot, que coneix tots els temes, que pot opinar sobre qualsevol assumpte, fins i tot els futbolístics, quan normalment el polític professional no sap massa més que la mitjana de la població que intenta mantenir-se raonablement informada del món que l’envolta.

El fet és, però, que el polític es troba sovint que se li demani el seu parer sobre assumptes que ignora. En aquests casos hi ha diverses maneres de reaccionar: deixar anar quatre vaguetats sense dir res, molt propi del polític professional amb triennis; dir un disbarat que només posa en evidència la seva ignorància, o callar. L’opció més intel·ligent és la tercera. “Què ens pot dir sobre tal tema?” “Miri, ho sento, d’això que em demanen no en sé res i, per tant, no puc opinar”. N’hi ha pocs d’aquests, ja que no tothom està disposat a reconèixer en públic les seves limitacions.