Produeix vergonya aliena haver d’escoltar massa sovint els disbarats que diuen determinats dirigents polítics quan se’ls posa un micròfon al davant. Hi ha qui pensa, equivocadament, és clar, que el polític professional només pel sol fet de ser-ho ha de saber de tot, que coneix tots els temes, que pot opinar sobre qualsevol assumpte, fins i tot els futbolístics, quan normalment el polític professional no sap massa més que la mitjana de la població que intenta mantenir-se raonablement informada del món que l’envolta.
El fet és, però, que el polític es troba sovint que se li demani el seu parer sobre assumptes que ignora. En aquests casos hi ha diverses maneres de reaccionar: deixar anar quatre vaguetats sense dir res, molt propi del polític professional amb triennis; dir un disbarat que només posa en evidència la seva ignorància, o callar. L’opció més intel·ligent és la tercera. “Què ens pot dir sobre tal tema?” “Miri, ho sento, d’això que em demanen no en sé res i, per tant, no puc opinar”. N’hi ha pocs d’aquests, ja que no tothom està disposat a reconèixer en públic les seves limitacions.
El fet és, però, que el polític es troba sovint que se li demani el seu parer sobre assumptes que ignora. En aquests casos hi ha diverses maneres de reaccionar: deixar anar quatre vaguetats sense dir res, molt propi del polític professional amb triennis; dir un disbarat que només posa en evidència la seva ignorància, o callar. L’opció més intel·ligent és la tercera. “Què ens pot dir sobre tal tema?” “Miri, ho sento, d’això que em demanen no en sé res i, per tant, no puc opinar”. N’hi ha pocs d’aquests, ja que no tothom està disposat a reconèixer en públic les seves limitacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada