Càrrecs i assessors de confiança

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.712 de La Veu de l'Anoia)

És fàcil d’entendre l’escàndol que s’ha muntat a Barcelona amb els nomenaments a dit, fets tant al partit com al govern municipal, de les parelles dels nous regidors de la llista electoral encapçalada per Ada Colau. En aquest cas no faig gaire diferència entre l’Ajuntament i el partit, i no la faig perquè els diners bàsicament surten del mateix lloc, és a dir, de les nostres butxaques, i perquè tampoc queden gaire clares fins on arriben les competències reals d’uns i altres. En aquest sentit, s’ha dit i no s’ha desmentit que s’han dut a terme negociacions en nom de l’equip de govern amb una persona del partit al capdavant. El fet és que després d’escoltar el discurs purista de Barcelona en Comú resulta contradictori o com a mínim antiestètic veure les opcions laborals que els regidors Colau, Pisarello i Sanz han ofert a les seves parelles només prendre possessió del càrrec.

Sempre he cregut, i sóc conscient que dient això potser no trobaré gaires simpaties, que els càrrecs i assessors de confiança dels dirigents polítics —precisament perquè han de tenir la màxima confiança personal del càrrec electe— haurien de poder ser familiars i amics. Per què no? Donant per descomptat que tinguin la preparació tècnica i política adequada, qui et pot donar més confiança que els teus fills, la teva parella o els teus pares? Ara bé, acceptar aquesta tesi resulta del tot incompatible amb criticar aquestes pràctiques quan les fan els partits polítics de la competència, com han fet repetidament els nous governants de Barcelona. Com diu aquell, o tots moros o tots cristians; l’exigència ètica a la carta, rebaixant-la quan t’afecta a tu, no és gaire defensable.

S’ha d’intentar ser sempre coherent, i això inclou també i molt especialment el món de la política. Però la nova fornada de polítics sorgits del poble, com ells mateixos es defineixen sovint, sembla que comença a deixar una mica de banda la coherència i el fals discurs ètic que predicaven durant la campanya electoral. Si creus, al meu entendre equivocadament, que els familiars no han de formar part dels teus càrrecs de confiança, com és que el primer que fas quan governes és posar els teus familiars en càrrecs de confiança? Com dèiem abans, una mica antiestètic sí que ho és. Criticar determinades pràctiques polítiques només quan les fan els altres i justificar-les quan les fas tu no s’aguanta per enlloc. Seria molt més creïble que diguessin: “mireu, amb aquell discurs ens vam equivocar, demanem disculpes”. Però no ho faran.