Fractura social o fractura política?

Una de les acusacions de l’unionisme espanyol per intentar fer descarrilar el procés independentista català és que una Catalunya independent crearia una fractura social entre els catalans. Però no per anar repetint una falsedat aquesta passarà a convertir-se en certesa. És una acusació que no se sosté perquè la fractura ja hi és, i no l’ha generat precisament el moviment independentista. Per cert, no és una fractura social sinó una fractura política, com la que hi pot haver a Espanya entre els partidaris dels dos partits que fins ara s’han anat alternant en el govern. Dos partits que, per cert, sobre el tema català pensen exactament el mateix.

A la Catalunya dependent d’Espanya, i especialment en els darrers deu anys a partir del fiasco del nou estatut, s’ha creat una fractura entre els partidaris de no moure res i els que pensen que de continuar per aquest camí reculem clarament. Des de fa uns quants anys l’objectiu de l’unionisme espanyol no només ha consistit en no avançar sinó en remar en direcció contrària. Els últims governs espanyols, tots, només han buscat la recentralització d’Espanya en detriment, especialment, de Catalunya.

I aquí s’hi han d’incloure també els governs socialistes, que sobre aquest assumpte pensen exactament el mateix tot i la carraca del discurs federalista. No entenen ni han entès mai el problema català i, en conseqüència, no hi veuen altre alternativa que intentar recuperar tot el poder possible i deixar Catalunya buida. Buida de decisions, buida de llengua i de cultura, buida d’infraestructures i buida dels recursos fiscals generats pels catalans. És d’esperar que la tan proclamada fractura social anirà de baixa a partir del moment en que se sàpiguen quants defensen la continuïtat i quants defensen el canvi, i es puguin prendre les mesures que toquin per resoldre aquesta llarga fractura política.