(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.710 de La Veu de l'Anoia)
Del periodista Rafael Jorba només sé que és igualadí, que ha manifestat sovint les seves simpaties polítiques pels socialistes i que, com a no independentista, forma part dels articulistes de La Vanguardia partidaris d’una entesa entre Catalunya i Espanya, que són la majoria. Jorba escriu en aquell diari un cop per setmana, normalment els dissabtes, i fa unes setmanes ens il·lustrava sobre els diversos sistemes electorals que hi ha a Europa. Referint-se a les properes eleccions autonòmiques catalanes, que alguns consideraran plebiscitàries, Jorba es preguntava quin criteri s’utilitzaria per donar com a guanyadora o perdedora l’opció independentista.
La resposta és tan senzilla com òbvia: guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Ningú discuteix que els referèndums s’han de guanyar per nombre de vots. Per tant, en unes eleccions que alguns consideraran plebiscitàries a causa que l’Estat espanyol impedeix als catalans votar-ho en referèndum, l’opció o suma d’opcions guanyadores serà la que obtingui més vots, és a dir, el cinquanta per cent més un dels vots emesos, i l’opció que no arribi al cinquanta per cent dels vots serà considerada perdedora. Òbviament si hi ha tres llistes independentistes, se n’hauran de sumar els vots.
Convé recordar que la contorsió democràtica de donar categoria de plebiscitàries a unes eleccions que formalment només són autonòmiques ens ve imposada per l’Estat espanyol, que es resisteix a autoritzar que els catalans puguem decidir el nostre futur via referèndum. I encara que el terme eleccions plebiscitàries és inexistent en el nostre ordenament jurídic, Jorba recordarà que a partir de les eleccions municipals de 1931, que, naturalment, tampoc eren plebiscitàries, la monarquia espanyola es va donar per acabada fins que quatre dècades més tard el dictador Franco va decidir reinstaurar-la.
Ara bé, suposem que la suma dels vots independentistes no arriba al requisit mínim del cinquanta per cent més un vot que dèiem abans, però que els diputats independentistes elegits superen els 67 escons i disposen, per tant, de la majoria absoluta del Parlament. En aquest supòsit res ni ningú no podria impedir que el Parlament faci una proclamació d’independència condicionada a una ratificació posterior per mitjà d’un referèndum. I, arribats a aquest punt, m’estalvio de repetir els passos que s’haurien de donar perquè ja els vaig explicar en l’article “Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues” publicat fa mig any en aquest mateix diari.
Del periodista Rafael Jorba només sé que és igualadí, que ha manifestat sovint les seves simpaties polítiques pels socialistes i que, com a no independentista, forma part dels articulistes de La Vanguardia partidaris d’una entesa entre Catalunya i Espanya, que són la majoria. Jorba escriu en aquell diari un cop per setmana, normalment els dissabtes, i fa unes setmanes ens il·lustrava sobre els diversos sistemes electorals que hi ha a Europa. Referint-se a les properes eleccions autonòmiques catalanes, que alguns consideraran plebiscitàries, Jorba es preguntava quin criteri s’utilitzaria per donar com a guanyadora o perdedora l’opció independentista.
La resposta és tan senzilla com òbvia: guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Ningú discuteix que els referèndums s’han de guanyar per nombre de vots. Per tant, en unes eleccions que alguns consideraran plebiscitàries a causa que l’Estat espanyol impedeix als catalans votar-ho en referèndum, l’opció o suma d’opcions guanyadores serà la que obtingui més vots, és a dir, el cinquanta per cent més un dels vots emesos, i l’opció que no arribi al cinquanta per cent dels vots serà considerada perdedora. Òbviament si hi ha tres llistes independentistes, se n’hauran de sumar els vots.
Convé recordar que la contorsió democràtica de donar categoria de plebiscitàries a unes eleccions que formalment només són autonòmiques ens ve imposada per l’Estat espanyol, que es resisteix a autoritzar que els catalans puguem decidir el nostre futur via referèndum. I encara que el terme eleccions plebiscitàries és inexistent en el nostre ordenament jurídic, Jorba recordarà que a partir de les eleccions municipals de 1931, que, naturalment, tampoc eren plebiscitàries, la monarquia espanyola es va donar per acabada fins que quatre dècades més tard el dictador Franco va decidir reinstaurar-la.
Ara bé, suposem que la suma dels vots independentistes no arriba al requisit mínim del cinquanta per cent més un vot que dèiem abans, però que els diputats independentistes elegits superen els 67 escons i disposen, per tant, de la majoria absoluta del Parlament. En aquest supòsit res ni ningú no podria impedir que el Parlament faci una proclamació d’independència condicionada a una ratificació posterior per mitjà d’un referèndum. I, arribats a aquest punt, m’estalvio de repetir els passos que s’haurien de donar perquè ja els vaig explicar en l’article “Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues” publicat fa mig any en aquest mateix diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada