Quan abstenir-se és oposar-s’hi

Ahir, el plenari de l’Ajuntament de Barcelona va sotmetre a votació dels seus 41 regidors l’entrada de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Abans de la votació l’alcaldessa Colau va fer unes consideracions personals sobre els conceptes llibertat de vot i disciplina de partit, com volent justificar-se pel que vindria després. Òbviament Colau va imposar la disciplina de partit, i això vol dir que als independentistes de la seva formació —que sempre he dubtat que en tingui però que ens asseguren que hi són— se’ls va impedir que ho expressessin amb el seu vot.

El sí a l’entrada de Barcelona va guanyar clarament la votació, però com que no es van assolir els 21 vots de la majoria absoluta contemplats en el reglament de l’AMI, als efectes pràctics es va impedir que aquesta incorporació tirés endavant. L’unionisme va perdre la votació però va acabar guanyant aquesta batalleta. Esquerra es va enfadar molt i va donar per suspès el suport a Colau però, davant la sorpresa de molts, Ciudadanos es va oferir a substituir-los. Els unionistes s’ajuden sempre, és allò de antes roja que rota.

Ahir va tornar a quedar en evidència l’equip de govern municipal barceloní, tot i que no va quedar clar si Ada Colau es va sotmetre als desitjos prèviament expressats per Pablo Iglesias o va actuar per convenciment propi. El matís, però, és irrellevant. L’entrada de Barcelona a l’AMI queda ara pendent per més endavant, per quan es pugui conformar la majoria necessària. Però a partir d’ara ja no valdrà que els regidors de Colau segueixin marejant la perdiu de l’independentisme. Qui sigui independentista i vulgui ser mínimament coherent ja sap a qui no ha de votar en les properes eleccions.