Hi ha qui quan es troba davant d’un funcionari o d’un càrrec públic, tant és que sigui d’elecció popular (el regidor d’un ajuntament, per exemple), de nominació digital (un conseller de la Generalitat) o d’accés per oposició (un policia), no s’atreveix a queixar-se quan toca fer-ho, a dir-li educadament però de forma clara les coses que depenen d’ells i no funcionen. L’acoquinament social d’alguns ciutadans que es troben en aquesta situació va més enllà de l’educació i el respecte que hi ha d’haver en el tracte personal; és el resultat d’un servilisme malentès i d’una devoció malaltissa per l’autoritat difícil d’entendre, unes actituds que semblem més pròpies d’una dictadura que d’una democràcia.
Quan tenim al davant un càrrec públic o un funcionari hi hem de veure una persona que està al nostre servei, un empleat nostre, algú a qui paguem entre tots perquè treballi per a la comunitat. El dia que això tots ho tinguem clar, el dia que els nostres empleats públics, polítics i funcionaris, treballin com a public servants (servidors públics) i no actuïn com si els ciutadans estiguéssim al seu servei, aquest país funcionarà molt millor. Mentrestant, mentre molts polítics i funcionaris considerin que és el ciutadà qui està al seu servei i aquest resignadament ho accepti, encara que sigui per por, seguirem sent un país de segona.
En una societat democràtica, moderna i endreçada, la màxima autoritat ha de ser sempre el ciutadà. Per què? Perquè el ciutadà és qui paga la festa.
Quan tenim al davant un càrrec públic o un funcionari hi hem de veure una persona que està al nostre servei, un empleat nostre, algú a qui paguem entre tots perquè treballi per a la comunitat. El dia que això tots ho tinguem clar, el dia que els nostres empleats públics, polítics i funcionaris, treballin com a public servants (servidors públics) i no actuïn com si els ciutadans estiguéssim al seu servei, aquest país funcionarà molt millor. Mentrestant, mentre molts polítics i funcionaris considerin que és el ciutadà qui està al seu servei i aquest resignadament ho accepti, encara que sigui per por, seguirem sent un país de segona.
En una societat democràtica, moderna i endreçada, la màxima autoritat ha de ser sempre el ciutadà. Per què? Perquè el ciutadà és qui paga la festa.
2 comentaris:
Absolutament d'acord, ara bé, que el ciutadà que ho tingui clar, també tingui clar que això no li dona dret ni a ofendre ni a vexar. Una senyora, sense venir a tomb, em va dir: Eh! que yo te pago tu sueldo y tienes que hacer lo que te digo (ho sento, era en castellà original). I jo vaig respondre: "Sí, senyora. Vostè em paga, cada any cinquanta cèntims d'euro. Si vol, faré per Vostè en proporció a la paga rebuda." Perquè sí, em dec a la ciutadania, no a aquest o aquell ciutadà i el bé comú passa pel davant de molts interessos particulars. I això, no tothom ho entén.
Clidice,
Molt d'acord amb les teves puntualitzacions ;-)
Publica un comentari a l'entrada