Espanya en un atzucac

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.744 de La Veu de l'Anoia)

Un programa electoral és un contracte públic que ofereixen uns polítics als ciutadans als quals s’adrecen amb la intenció que els votin. Però té un problema, i és que massa sovint hi ha una certa tendència a incomplir-lo. La millor vacuna per no repetir errors és que l’elector recordi com han anat les coses en els darrers quatre anys. Perquè una cosa són les campanyes i les promeses electorals, i l’altra la translació pràctica d’aquests compromisos a l’acció de govern. Abans de les eleccions els partits ens poden prometre l’oro i el moro —el paper ho aguanta tot—, però només quan és l’hora de governar el ciutadà pot constatar si compleixen o no.

L’any 2011 el Partido Popular va prometre un munt de coses però, en fer-se càrrec del govern, van fer exactament les contràries. Es van burlar dels ciutadans que els havien fet confiança i, de retruc, dels electors en general. Per acabar-ho d’adobar, com que disposaven d’una còmoda majoria parlamentària, que no social, han estat quatre anys sense voler dialogar amb ningú. No ens ha de sorprendre, doncs, que ara siguin menystinguts per la resta de partits. Els dirigents populares paguen ara, ben merescudament, les conseqüències de la seva prepotència i de les seves mentides electorals.

El discurs de la por a l’extrema esquerra és l’últim recurs que tenen els governants actuals en funcions per mirar de continuar quatre anys més, ara mitjançant un pacte amb Ciudadanos, un partit que, als efectes pràctics, ve a ser com la seva segona marca. Per altra banda, som molts els que estem convençuts que Podemos i les seves diverses franquícies i, en general, les organitzacions extremistes de caire comunista, no ens portarien res de bo. Però tot i això, si Podemos fos capaç de pactar la seva entrada en un govern liderat pels socialistes, se’ls ha de deixar que governin. I és que en això consisteix la democràcia, i després ja tindrem ocasió de jutjar resultats.

Difícilment hi haurà un acord d’investidura, i tot indica que abans de l’estiu haurem d’anar a unes noves eleccions. Ara, els números no surten de cap manera. El ciutadà haurà de tornar a votar i triar entre partits que ja sabem de quin peu calcen o inclinar-se cap a una altra opció. I per no perpetuar la situació actual d’inestabilitat, hauríem d’esperar que els resultats electorals no siguin una repetició dels del desembre. També els votants independentistes catalans, perquè mentre siguem socis d’aquest estat a tots ens convé que funcioni d’una manera mínimament correcta.