Darrerament, quan es convoca una manifestació o concentració ciutadana, tant se val que sigui per protestar com per celebrar alguna cosa, de seguida es proposa, es demana o, en alguns casos extrems, gairebé s’exigeix que s’hi vagi amb una determinada samarreta. Tots de groc, o de blau, o de vermell, o de verd, segons quin sigui el motiu de la moguda. I les masses, obedients, normalment en fan cas.
A mi, però, difícilment em trobareu als llocs on la gent va uniformada. No estic parlant, òbviament, dels que per raons laborals han d’anar uniformats com, per exemple, el personal d’un hospital, sinó que m’estic referint als comportaments gregaris més o menys voluntaris. Sóc tan al·lèrgic a aquestes uniformitats com al pensament únic que, dissortadament, defensa molta més gent de la que pot semblar.
Les unanimitats sempre m’han provocat escepticisme. Vivim en una societat democràticament poc madura i excessivament depenent dels governants, que tenen a les seves mans una de les eines més perverses i efectives per fer creure a la gent: la clau de la caixa de les subvencions públiques que els governants poden concedir o no als ciutadans de manera més o menys discrecional. Si et portes bé tindràs premi; si segueixes emprenyant, et quedaràs sense. Tu mateix. Aquest és el missatge.
Tot això la gent ho va interioritzant, i quan se li demana que es posi una determinada samarreta, se la posa, sense ni plantejar-se altres consideracions. Sóc conscient que formo part d’una minoria de la societat que va per lliure, i els comportaments gregaris prefereixo evitar-los. Tampoc tinc compte a la Caixa, ni sóc del Barça, ni miro Telecinco. I què?
A mi, però, difícilment em trobareu als llocs on la gent va uniformada. No estic parlant, òbviament, dels que per raons laborals han d’anar uniformats com, per exemple, el personal d’un hospital, sinó que m’estic referint als comportaments gregaris més o menys voluntaris. Sóc tan al·lèrgic a aquestes uniformitats com al pensament únic que, dissortadament, defensa molta més gent de la que pot semblar.
Les unanimitats sempre m’han provocat escepticisme. Vivim en una societat democràticament poc madura i excessivament depenent dels governants, que tenen a les seves mans una de les eines més perverses i efectives per fer creure a la gent: la clau de la caixa de les subvencions públiques que els governants poden concedir o no als ciutadans de manera més o menys discrecional. Si et portes bé tindràs premi; si segueixes emprenyant, et quedaràs sense. Tu mateix. Aquest és el missatge.
Tot això la gent ho va interioritzant, i quan se li demana que es posi una determinada samarreta, se la posa, sense ni plantejar-se altres consideracions. Sóc conscient que formo part d’una minoria de la societat que va per lliure, i els comportaments gregaris prefereixo evitar-los. Tampoc tinc compte a la Caixa, ni sóc del Barça, ni miro Telecinco. I què?
2 comentaris:
M'agradat molt el comentari. De vegades les coses són tant evidents que no les sabem copsar i aquesta n'és una. Però hi ha una perversitat darrera les samarretes, alhora que un prejudici i un judici de valor apriorístic.
Dins el nostra imaginari ens sembla que una samarreta no és tan alineant com portar vestit i corbata i donem per fet que l'hàbit fa el monjo.
Gràcies per aquesta entrada al bloc.
Sílvia,
Gràcies, el teu segon paràgraf defineix molt bé el missatge que intento transmetre.
Publica un comentari a l'entrada