Lladres ostentosos

El lladre, si vol fer carrera, no ha de presumir mai en públic del seu botí, i una de les coses que més em sorprenen dels polítics que estan ficats fins al moll de l’os en temes de corrupció és el ritme de vida ostentós que porten. No dissimulen gens, sembla que no se’n sàpiguen estar de mostrar les seves riqueses materials. “Seves” és un dir, és clar, ja que són béns robats a la societat. Intueixo que ells en són perfectament conscients, però com que es consideren per sobre del bé i del mal creuen que ni tan sols els cal ser discrets. Són lladres però, a més, són rucs. Molt rucs. Així, la majoria dels polítics lladres després fan ostentació del seu botí. És a dir, presumeixen públicament de les seves malifetes i, normalment, és a partir d’aquí que els acaben enxampant. No cal dir que es mereixen la condemna judicial que se’ls imposi, que sempre hauria de portar aparellada la restitució de la totalitat dels diners robats amb els corresponents interessos. Però amb això no n’hi hauria d’haver prou. Aquesta gentussa hauria de ser també mereixedora del rebuig unànime de la societat i, juntament amb la condemna, hauria de sentir-se socialment aïllada. Però això últim dubto que passi. Vivim en un país on hi ha molta gent que sent una malaltissa admiració social per aquesta mena de personatges.