Quan el 1989 va morir la Pasionaria (a la foto), dirigent del Partido Comunista de España (PCE), l’articulista Gregorio Morán hi va dedicar un article necrològic que va fer fortuna. Morán parlava de “los que creen y los que están en el secreto”, sent “los que creen” l’obedient militància de base del PCE, i “los que están en el secreto” els dirigents del politburó. Bé, han passat ja uns quants anys des de llavors i, encara que l'actual situació política és molt diferent de la que hi havia en aquella època fosca, en molts àmbits de la vida actual la situació a la qual Morán feia referència continua tenint plena vigència.
Així, hi ha persones que mai es fan el plantejament de pensar sobre els temes que els afecten, potser perquè els fa mandra, i prefereixen que altres pensin per elles i els ho donin tot mastegat, digerit i decidit. Prefereixen creure “perquè sí” que fer l’esforç de plantejar-se les coses, valorar-les, rumiar-hi i, finalment, treure una conclusió i/o prendre una decisió. I els que manen, pertanyin al món de la política o al de la societat civil, estan encantats amb aquesta genteta —permeteu-me la llicència popular— perquè saben que no els portaran gaires problemes, o que els en portaran menys que la gent que té el caprici o la mania de pensar les coses que els poden afectar.
No cal dir que, posats a triar, resulta molt més enriquidor relacionar-se amb “los que están en el secreto”, és a dir, amb les persones que pensen i es qüestionen les coses, encara que no siguin fàcilment manejables com “los que creen”. Els que fan les coses perquè sí, simplement perquè els ho manen, com si fossin religiosos o militars sotmesos al vot d’obediència, no aporten res de positiu a la societat. Els que pensen, òbviament, poden estar equivocats, però els que opten per no fer-ho tenen tan poques ambicions que ni tan sols es plantegen l’oportunitat d’equivocar-se.
Així, hi ha persones que mai es fan el plantejament de pensar sobre els temes que els afecten, potser perquè els fa mandra, i prefereixen que altres pensin per elles i els ho donin tot mastegat, digerit i decidit. Prefereixen creure “perquè sí” que fer l’esforç de plantejar-se les coses, valorar-les, rumiar-hi i, finalment, treure una conclusió i/o prendre una decisió. I els que manen, pertanyin al món de la política o al de la societat civil, estan encantats amb aquesta genteta —permeteu-me la llicència popular— perquè saben que no els portaran gaires problemes, o que els en portaran menys que la gent que té el caprici o la mania de pensar les coses que els poden afectar.
No cal dir que, posats a triar, resulta molt més enriquidor relacionar-se amb “los que están en el secreto”, és a dir, amb les persones que pensen i es qüestionen les coses, encara que no siguin fàcilment manejables com “los que creen”. Els que fan les coses perquè sí, simplement perquè els ho manen, com si fossin religiosos o militars sotmesos al vot d’obediència, no aporten res de positiu a la societat. Els que pensen, òbviament, poden estar equivocats, però els que opten per no fer-ho tenen tan poques ambicions que ni tan sols es plantegen l’oportunitat d’equivocar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada