Post 26-J, partit a partit

ECP.- Han enredat molts votants de bona fe amb les seves promeses d’un referèndum acordat amb Espanya que saben perfectament que no les podran complir. Cada dia està més clar que la seva prioritat màxima, i podríem dir que única, és Espanya; en aquest sentit, per a ECP Catalunya només és un mer instrument al servei dels interessos superiors de Podemos. Ben legítims, això sí, però és bo recordar-ho.

ERC.- Sort en van tenir dels molts vots prestats per la CUP, però tot indica que aquest préstec té data de caducitat. Caldrà veure si a Madrid saben gestionar amb intel·ligència el subcampionat assolit a Catalunya. Per altra banda, semblen estar oblidant massa ràpid que el moviment independentista és políticament transversal, i que quan es parla d’independència el seu company de viatge natural és CDC; els uns sense els altres no ens portaran enlloc.

PSC.- Segueixen la seva deriva, i cada dia que passa hi posen més interès, per esdevenir un partit extraparlamentari a Catalunya, i tot indica que ho acabaran assolint. De fet, gairebé tota la seva cúpula directiva actual, encapçalada per Iceta, funciona amb mentalitat PSOE, i no té massa sentit que encara utilitzin unes altres sigles.

CDC.- N’han sortit molt més ben parats del que semblava. Però que no es confonguin. Un aggiornamento a fons d’idees, persones i mètodes no el poden demorar més ja que la paciència dels seus votants tradicionals, molts dels quals ja els han perdut, no és infinita. Si aspiren a tenir protagonisme en el futur necessiten molt més que un simple maquillatge.

PP.- Primera constatació: el primer partit d’Espanya només és el cinquè partit a Catalunya. Segona: veient la nul·la incidència que entre els seus votants ha tingut el cas Fernández Díaz, un pot concloure que darrere dels seus resultats electorals hi han uns valors ètics més que dubtosos. Aquest episodi tan lamentable ens demostra, un cop més, que no són de fiar.

C’s.- Tampoc són de fiar, i només hi afegiré que estic francament encantat —i sé del cert que no sóc l’únic que ho pensa— que el partit que va néixer amb l’objectiu principal de carregar-se el català hagi quedat l’últim a Catalunya.

CUP.- No es van presentar a les eleccions però ara ja comencen a donar lliçons sobre què haurien de fer els altres partits. En fi, són així.

Guanyi qui guanyi, guanya Espanya

Vinyeta: El Mundo

Quan hi ha eleccions espanyoles, com les d’ahir, Espanya sempre guanya, també a Catalunya. Quan dic Espanya no cal dir que m’estic referint als partits polítics espanyols PP, PSOE, P's i C's, és a dir, els que tenen Espanya com la seva única prioritat. Això sí, sempre guanya Espanya però no sempre guanyen els mateixos. Aquesta vegada han guanyat els bandarres que ara s’ha sabut que durant anys s’han dedicat a espiar i conspirar en secret contra els independentistes catalans, amb unes pràctiques perverses que només s’utilitzen en dictadures i que són, per tant, profundament antidemocràtiques, però que a la vegada estan ben vistes i donen vots a l’Espanya anticatalana que, dissortadament, està molt estesa. Ells saben que per cada vot que perden a Catalunya, en guanyen cinc a Espanya; negoci rodó.

Ahir també haurien pogut guanyar els socialistes, o els podemitas, comuns i altres franquícies territorials d’extrema esquerra, que per dissimular una mica la seva profundíssima espanyolitat però, alhora, per intentar diferenciar-se de la dreta, posen banderes republicanes a dojo —espanyoles, és clar— en els mítings catalans de la seva campanya. Però no ha estat així. Finalment, sobre els ciudadanos poca cosa es pot dir. Han patit un sever correctiu electoral, i els vots prestats pel PP fa mig any han tornat ara als seus orígens. Per altra banda, potser encara no han entès que, presentant-se amb un candidat català, gairebé tenen la garantia de no arribar mai a La Moncloa.

Fetes aquestes consideracions en clau espanyola, alguns potser diran que l’independentisme català ha fet llufa, o que ha aguantat l’escomesa espanyola, o fins i tot que s’ha enfortit. Però la realitat és que, ens agradi o no, en unes eleccions espanyoles sempre guanya Espanya, i té tot el sentit que sigui així ja que la catalana és una altra lliga que només es dirimeix en les eleccions catalanes. Dit d’una altra manera, té poca importància quin partit governi Espanya, perquè els partits d’àmbit estatal que dèiem abans tenen una característica comuna que els agermana, i és la seva posició intransigent sobre el problema catalán. Els podemitas també, és clar, encara que els de Pablo Iglesias sempre intenten enredar-nos amb una calculada ambigüitat.

Avui no calen comentaris

Foto: ara.cat

“Les hemos destrozado el sistema sanitario”

Demà els catalans no podrem votar

Foto: aljazeera.com

Imaginem-nos una parella que té un fill major d’edat que decideix marxar de casa per començar una nova vida independent. No cal dir que, amb més o menys intensitat, aquesta decisió afectarà tota la família. Hauria, doncs, de demanar permís als pares, àvies, oncles i cosines per emancipar-se? És evident que no, només a ell li pertoca decidir marxar de casa, encara que la seva decisió afecti tota la família. Doncs bé, si s’entén això, també s’entendrà que demà els catalans no podrem votar.

Demà els britànics voten en referèndum si es queden a la Unió Europea o marxen i, sigui quina sigui la decisió que prenguin, aquesta afectarà tots els europeus. Però, tot i això, demà només votaran els britànics. No he sentit cap dirigent polític no britànic reclamant poder votar, ja que tothom entén que la decisió de marxar o quedar-se només la poden prendre els britànics. De la mateixa manera que quan es va votar sobre la pertinença d’Escòcia a la Gran Bretanya, tot i ser una decisió que afectava tots els britànics, només van votar els escocesos.

La conclusió lògica d’aquestes obvietats és que quan a Catalunya es voti sobre la seva independència només votaran els catalans, encara que algú de fora pugui pensar, amb tota la raó, que la decisió que es prengui a Catalunya també l’afectarà a ell. Quan es van convocar els referèndums sobre la independència del Quebec tampoc no van votar tots els canadencs sinó només els quebequesos. Així, per més que a alguns ens agradaria, demà els catalans no podrem votar, i no cal dir que respectarem democràticament el resultat de les urnes.

De veritat pensen que som cretins?

Alguns gestors de la cosa pública estan convençuts que viuen en una societat formada per cretins, i que com a tals ens han de tractar. Són aquells que, quan fa calor, pensen que estan obligats a recomanar-nos beure molta aigua i evitar passar pel sol. Ens ho van repetint cada dos per tres perquè deuen pensar que, si no ho fessin, a nosaltres potser no se’ns acudiria. Ens tracten de curts de gambals quan, molt més sovint del que seria desitjable, els curts de gambals es troben entre els gestors de la cosa pública. No dic que tots ho siguin, segurament són només uns quants, però són els que fan més soroll mediàtic. Fins i tot els animals irracionals, que no han anat mai a escola, saben què s’ha de fer quan fa calor: beure aigua i evitar el sol. En una societat madura com se suposa que és la nostra, de persones així que cobrin un sou públic no n’hi hauria d’haver cap. Recordem que el seu salari el paguem entre tots, i no estan les coses com per anar pagant cretins per recordar-nos les obvietats.

Consignes vs. arguments

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.760 de La Veu de l'Anoia)

Em trobo sovint que quan es discuteix d’algun tema polític sempre hi ha qui intenta tancar el debat anteposant la consigna política per davant de l’explicació argumentada que un espera sentir de persones intel·ligents. Podem parlar, per exemple, d’una consigna política molt repetida darrerament, aquella que diu que “els bancs són els culpables” de tot. No s’acostuma a passar d’aquí, i el debat, per dir-ho d’alguna manera, no va més enllà d’anar repetint la frase com un lloro, com si per més que es repetís pogués acabar sent veritat. Estudiem-la, doncs.

Es diu que en aquesta crisi els bancs han estat rescatats amb diner públic, i això és fals. Els bancs no han estat rescatats amb diner públic. S’han rescatat entitats financeres, sí, però cap d’aquestes entitats era un banc sinó que eren caixes d’estalvi, i tothom sap que no té res a veure una cosa amb l’altra. Els bancs són entitats privades amb uns accionistes que arrisquen la seva inversió. Així, si el banc té pèrdues, qui hi perd és l’accionista, no el contribuent. Les caixes, en canvi, no tenen accionistes. Estaven supervisades, dirigides i fèrriament controlades pels polítics que governaven el territori i, quan van anar malament, aquestes entitats sí que es van rescatar amb diner públic.

Posem un exemple ben proper i nostrat de caixa rescatada, la catalana Caixa de Catalunya, depenent de la Diputació de Barcelona, llavors controlada pels socialistes. Després va ser Catalunya Banc (de fet encara conserva la marca), i ara, després de la seva privatització, és una secció més del banc espanyol BBVA. El socialista Narcís Serra, ex gairebé tot en política, era qui es trobava al capdavant de l’entitat. Els socialistes, que llavors manaven molt al territori, controlaven el consell d’administració, amb el suport dels sindicats i altres entitats. Per tant, posats a buscar culpables del desastre d’aquella caixa, els trobarem entre els socialistes, no entre els bancs.

És important tenir molt clares aquestes coses, i poder rebatre aquesta mena de falsedats sempre que se’ns intenti fer passar bou per bèstia grossa. Si seguim acceptant com si res que es vagi repetint que “els bancs són els culpables”, potser correm el risc que la gent que no rumia gaire pugui concloure que l’afirmació és certa i actuï en conseqüència. No seria gens recomanable que s’acabés perdent la confiança en les nostres entitats financeres, la gent tragués tots els diners del banc i els amagués sota el coixí com ja havia passat en èpoques pretèrites.

Provocacions gratuïtes

Hi ha polítics que, especialment en campanya, busquen insistentment la provocació del personal, i acostumen a portar un equip de col·laboradors per enregistrar les reaccions irades de la gent. L’únic interès que tenen és que quedi constància de l’episodi per utilitzar-lo després en altres escenaris políticament més amables amb els seus interessos, i poder dir “mireu, mireu què passa a Catalunya; si això no és feixisme, s’hi assembla molt”. En totes les campanyes electorals s’han vist episodis similars; qui els provoca pensa que n’obtindrà vots.

No s’hauria de caure en la trampa fàcil dels professionals de la provocació. En aquests casos, el millor seria reaccionar amb una gran indiferència, i no fer-ne cas. Amb qui busca brega no hi ha millor reacció que un somriure silenciós i sorneguer, actuar com si aquella provocació no existís. Amb actituds així els desmuntes l’estratègia. Però segurament no sempre deu ser fàcil ignorar les provocacions d’aquests personatges, i de vegades s’acaba caient en la seva trampa.

Em va fer molta vergonya veure com una candidata del PP era expulsada de la plaça Major de Vic als crits de “fora, fora”, com si la plaça fos propietat d’aquella gent que cridava. No tinc cap mena de simpatia, ni personal ni política, per la candidata, i no és cap secret que tot sovint actua com a provocadora, buscant la reacció irada de la gent. Però si, com va passar a Vic l’altre dia, s’acaba caient en la seva trampa, la provocadora ja ha assolit l’objectiu. Ella sap que episodis com aquest fan guanyar vots al seu partit.

Votar divideix?

A manca d’arguments sòlids, els partidaris que no es pugui votar sobre la independència de Catalunya diuen que votar divideix la societat. Dit en altres paraules, ells creuen —de fet no ho creuen, però ho diuen— que, si se’ns prohibeix votar, s’evitarà que la societat catalana es divideixi, com si no estigués ja prou dividida entre els partidaris de marxar d’Espanya i els que pretenen que tot segueixi més o menys com fins ara. Fins i tot algunes arriben al ridícul més estrepitós i afirmen sense parpellejar: “que no es pugui votar és un gran triomf de la democràcia” (Alícia Sánchez-Camacho), una afirmació que en els temps de la democràcia orgànica hagués pogut compartir el mateix Franco.

El motiu de qui vol evitar que es voti en referèndum és, però, un altre: el pànic a perdre. Mentre no es voti ells podran seguir dient, sense cap base, és clar, que la majoria de la societat catalana no vol una Catalunya independent, i es quedaran tan amples. Per la mateixa regla del tres també podrien dir, sense preguntar-ho abans, que la majoria de la societat catalana vol marxar de la Unió Europea, o que a la majoria ens agraden les curses de braus, o l’escalivada.

No disposo de la bola de vidre per saber quin seria el resultat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tinc les meves intuïcions però de certesa no en tinc cap, i per això reivindico que es pugui votar. Votar no només no divideix sinó que aclareix les coses. Resulta curiós constatar que els partidaris de la independència volen votar i estan tan preparats per guanyar com per perdre. En canvi, aquells que no volen que es voti no estan gens disposats a perdre. És la diferència que hi ha entre la democràcia orgànica i la democràcia sense adjectius.

Ateneuesfera XXIII

Foto: Víctor Pàmies

Foto: Guillem Carbonell

Ahir, al restaurant de l’Ateneu Barcelonès, es va tornar a reunir l’Ateneuesfera, un grup heterogeni de persones que comparteix interès per tots els aspectes de les xarxes socials, i sobre com aquestes, en els seus diferents formats (blog, twitter, facebook, whatsapp, etc.), influeixen creixentment en la nostra societat.

Però com no podria ser d’altra manera —l’actualitat mana, i les ganes de parlar una mica de l’actualitat política també— el primer tema de conversa va ser la confirmació de la rebequeria cupaire esdevinguda hores abans al Parlament, així com la constatació que de CUPs n’hi ha, com a mínim, dues. Què passarà a partir d’ara? Opinions per a tots els gustos.

Després d’aquest aperitiu vam entrar en matèria, i es va parlar molt de mitjans de comunicació, de com han canviat a mesura que internet s’ha anat consolidant en totes les franges de la societat, del pes minvant dels diaris de paper —alguns més que altres—, i del pes creixent de les pantalles en els diferents aparells que el mercat ens posa a l’abast. Va ser una conversa molt viva i interessant.

Els presents van comentar les seves experiències amb els blogs. La idea inicial d’aquestes trobades era per parlar exclusivament dels nostres blogs, però ja han passat molts anys i l’Ateneuesfera s’ha anat adaptant als temps. Alguns blogs molt actius en anys passats ara estan aturats, altres van fent la viu-viu i també n’hi ha uns quants que segueixen actualitzant-se força sovint.

La conclusió és que, tot i els anuncis de determinats gurus de la cosa, aquest món dels blogs no es pot pas donar per amortitzat i seguirà donant guerra en els temps a venir. Quan ens vam acomiadar, tothom va estar d’acord que seria molt oportú convocar una altra sessió a la tardor. No cal dir que, per la part que em toca, no quedarà.

Votar en clau espanyola

Si em sentís espanyol i hagués de votar, per tant, en clau espanyola, el pròxim dia 26 hauria de triar entre, bàsicament, dues opcions polítiques. Una seria votar el partit de la corrupció, que tot indica que guanyarà les eleccions, i això ja ens dóna una idea del nivell ètic de l’elector espanyol. I és que per més que s’esforcin a tirar pilotes fora, el PP ha sigut excessivament tou, quan no complaent, amb els seus casos de corrupció, i ja gairebé tothom té clar que aquest partit s’associa a pràctiques corruptes, encara que no tots els seus polítics ho siguin. Hi ha també l’oferta de Ciudadanos, però aquest partit sempre serà la crossa més o menys amable del PP, encara que de tant en tant, per despistar al seu electorat, facin la comèdia de signar acords poc creïbles amb els socialistes.

L’altra opció seria votar l’esquerra de Podemos i les seves diverses franquícies territorials. Ara es mostren més amables i suavitzen el seu discurs, tot i que quan parlen del problema territorial el discurs que fan a Madrid —que és el que es creuen— té poc a veure amb el que fan a Barcelona, farcit d’ambigüitats per intentar esgarrapar vots d’allà on sigui. Ja són pocs els podemitas que es defineixen com a comunistes, fins al punt que el seu líder màxim —ara quasi sempre amb corbata— ja es comença a reivindicar com a socialdemòcrata, amb el lògic disgust d’una part de la seva fidel parròquia. El PSOE, amb una davallada que no sembla tenir aturador i directament perjudicat per la dretanització de Podemos, anirà perdent influència. A Catalunya la cosa encara pinta pitjor, però han pres una decisió correcta en línia amb la seva crisi política: vendre la seu del partit.

Què se suposa que hauria de fer en aquestes eleccions un votant que se senti només català? No donaré cap consell de vot perquè no ho faig mai, però sí que em permetré fer una afirmació que, per altra banda, faig sovint: voti el que voti i surti el que surti, en el tema de Catalunya els partits espanyols sempre van i aniran d’acord. Així, la solució del problema català no ens vindrà de l’oest, que com a màxim ens hi posaran alguns pedaços, sinó que ens l’haurem de gestionar els catalans, sense ajuts exteriors.

Criminalitzar el comerç

La manipulació interessada d’uns fets delictius combinada amb la complicitat perversa de certa premsa d’extrema esquerra han acabat convertint, per a alguns, el propietari del local de Gràcia anomenat “banc expropiat” en el dolent de la pel·lícula. Fins i tot una senyora tant del sistema com Patrícia Gabancho —si no ho fos, no aniria convidada tan sovint a 8tv, una cadena que cada dia s’assembla més a Telecinco (“Quina edat tenia la senyora violada? La resposta després de la publicitat”, Josep Cuni dixit no fa gaire)— ha caigut en la trampa fàcil i ha titllat el propietari del local de "perla", en el sentit més negatiu del terme, i s’ha atrevit a encoratjar okupes, comuns, cupaires i assimilats a fer-li un escrache al seu despatx del Passeig de Gràcia, en protesta per no voler vendre el local al preu que els okupes i assimilats consideraven just. Què ha fet de suposadament dolent el propietari del local, segons aquesta gent? Dedicar-se a la compravenda de locals, i rebutjar vendre el “banc expropiat” a un preu que per a ell estava molt per sota del preu de mercat. Ara resulta que, almenys per a alguns, dedicar-se al comerç és delictiu. És el món al revés, on els okupes pretenen ser els bons, tot i que okupar és una activitat il·legal, alhora que titllen els comerciants de locals, una activitat, aquesta sí, totalment legal, de ser els dolents de la pel·lícula. No anem bé.

Es veia a venir

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.758 de La Veu de l'Anoia)

Diuen els experts que la CUP, com a moviment assembleari, no té dirigents, i les cares visibles que surten als mitjans de comunicació i ocupen els seus escons al Parlament només estan autoritzats a tirar endavant allò que decideixen les assemblees, que avui pot ser blanc i, demà, negre. Així, amb la contundent resolució aprovada el passat cap de setmana durant l’assemblea de la CUP celebrada a Esparreguera que parla, textualment, de “deslliurar-se de l’acord amb Junts pel Sí”, es va tornar a posar en evidència que pactar amb aquest partit segurament va constituir un greu error polític que aviat ens portarà importants conseqüències, no cal dir que negatives. Però el mandat assembleari per a un trencament unilateral del pacte amb Junts pel Sí anunciat diumenge per la CUP, i que més d’hora que tard s’acabarà confirmant en tota la seva cruesa, no pot constituir cap sorpresa per a ningú. Quan es fa un pacte entre gent seriosa i respectuosa amb els seus compromisos un només pot esperar que el pacte es compleixi, però si es fa amb una força política que no té un mandat clar, sempre es corre el risc que allò que semblava un pacte ferm i consolidat no vagi més enllà de ser una mera declaració de bones intencions en un moment determinat i, per tant, vàlida només per a aquell moment però no per l’endemà. I qui diu l’endemà diu uns mesos més tard.

El risc de pactar amb un partit assembleari alguns l’hem anat posant insistentment sobre la taula des de molt abans que se signés solemnement l’acord entre les dues forces polítiques. Personalment vaig escriure en aquest mateix diari que entre pactar amb la CUP, amb els riscos evidents que això comportava, i anar a noves eleccions, l’opció correcta hauria d’haver estat la segona. Per fer aquesta afirmació no calia tenir la bola de vidre sinó només aplicar una mica de sentit comú. Si la CUP, finalment, fa caure el govern, que ho pot fer i, com dèiem abans, tot indica que ho acabarà intentant, ningú podrà dir que ha estat una sorpresa. Els riscos de pactar amb la CUP tothom els coneixia però, tot i això, a Junts pel Sí es va optar per jugar aquesta partida tan perillosa. És d’esperar que quan es confirmi que aquella estratègia de pactes era totalment equivocada, aquesta relliscada hauria de tenir conseqüències polítiques pels dirigents que la van defensar amb ungles i dents. Per molt menys, en països més endreçats que el nostre, els polítics responsables presentarien la dimissió irrevocable i marxarien cap a casa deixant pas a gent nova.

Quan demagògia i populisme se’t giren en contra

La primera lliçó del polític és que no es pot subestimar cap votant potencial, i la seva actuació sempre està encaminada a atraure’n com més millor. De maneres d’atraure nous votants cadascú deu tenir les seves però, al marge d’ideologies, els polítics tenen una tendència malaltissa, aparentment irrefrenable, a caure en el populisme i la demagògia, és a dir, a fer promeses que són conscients que no podran complir i/o a defensar objectius populars absolutament utòpics. Però sempre busquen la manera fàcil de caure bé a la gent, o almenys així ho creuen ells, i aquí hi podem incloure també les mentides pietoses, o no tan pietoses, que tant sovintegen en campanya electoral.

El polític no oblida mai que el públic al qual s’adreça està format per votants potencials que algun dia els podran ajudar a arribar al poder. No cal dir que les actituds demagògiques i populistes són molt més marcades quan el polític forma part de l’oposició i que, arribat al poder, la realitat amb què es troba fa que intenti allunyar-se’n com més aviat millor. Si pot, és clar, però no sempre es pot, sobretot si la seva motxilla està carregada d’una llarga biografia farcida de populisme i demagògia. L’alcaldessa Colau n’és un bon exemple.

Amb els okupes de Gràcia Colau no sap com sortir-se’n, fins al punt que intenta traslladar les seves responsabilitats als veïns. Si surt bé reclamarà tots els mèrits i, si surt malament, sempre podrà dir que els responsables són uns altres. I el missatge que ja ens transmet Colau és que el dolent d’aquesta lamentable pel·lícula és el seu antecessor en el càrrec. Trias té, òbviament, la seva part de responsabilitat, que no és poca, per haver subvencionat sota mà els okupes i, d’aquesta manera, per haver permès que el problema s’enquistés. Però ara l’alcaldessa és Colau, i és ella qui ho ha de resoldre.

***

Última hora: si, per una banda, els okupes volen tornar a okupar el local i, per l’altra, el propietari el vol vendre però no troba comprador, la solució miraculosa que proposa l’ajuntament és comprar el local a un preu raonable, i permetre que els okupes el tornin a okupar. El propietari, content, i els okupes, encantats de la vida. Com no se’ls havia acudit abans? La lliçó: ara és el moment, okupeu, germans!