Sobre el dictador Fidel Castro mort la setmana passada (e.p.d.), o hi estaves a favor o hi estaves en contra. Difícilment et trobes amb persones coneixedores de la Cuba dels últims seixanta anys que es declarin indiferents sobre un personatge el qual, sense cap mena de dubte, passarà a la història.
La xarxa d'internet és un bon lloc de debat, i a continuació copio un canvi d'impressions, adaptat al blog, que va començar a twitter el diputat Franco (a twitter es fa dir @LluisRabell) i va continuar a fabebook (FB) amb altres participants que només anomenaré pel seu nom de pila.
@LluisRabell
Mor Fidel Castro, una figura per sempre més unida a la memòria dels pobles que lluiten per la seva emancipació. ¡Hasta siempre, Comandante!
@MiquelSaumell
Amb aquesta piulada queda perfectament clar que aquest Franco també defensa les dictadures, potser tant com l'altre. Això sí, coherent ho és.
Jaume (FB)
Amb totes les ombres de la revolució cubana, no entendre les diferències entre Franco i Fidel és no entendre l'historia del segle XX, amb tots els errors la lluita per l'emancipació mai serà comparable al feixisme.
Glòria (FB)
El castrisme és un feixisme. Neix d'una "ideologia" revolucionària que no és res més que un abominable totalitarisme.
Francesc (FB)
Finals dels 50: Batista és un dels dictadors més sanguinaris d'Amèrica, amb la complaença dels Estats Units. Una colla de barbuts aconsegueixen el poder perquè el poble n'està fart de repressió i de ser el prostíbul dels ianquis. Retornen al poble l'orgull de ser cubans. Nacionalitzacions i col·lectivitzacions, moltes de béns nord-americans, fan que els EEUU se'ls tombin de cul i passen a ser un satèl·lit de l'URSS.
MiquelSaumell (FB)
Francesc, cadascú explica la història segons la seva experiència. La meva, amic Francesc, queda explicada aquí sota
MiquelSaumell (FB)
Jaume, com diu la Gloria, el castrisme és una dictadura amb tots els ets i uts, sense pal·liatius. No entendre la història del segle XX és defensar el castrisme com si allò fos un paradís "amb errors" com tu pretens ara, i com sempre feien els dirigents del PCE i el PSUC de l'època, que hi anaven sovint "tot pagat". Sé molt bé del que parlo, vaig tenir una experiència molt directa amb el país i les seves autoritats, concretament amb el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior). Hi anava quan encara no hi havia turisme. Allà només hi viatjaven els comunistes i algun sindicalista de CC.OO. pensant-se que allà hi trobarien el paradís. Les decepcions eren inevitables, tot i que per conservar la cadira no convenia fer-les públiques. També hi anaven artistes coneguts de l'època, com en Gades. Evidentment, aquesta gent tan comunista hi anaven amb totes les despeses pagades, i amb taula a primera fila del cabaret Tropicana i, de vegades, amb entrevista amb Fidel inclosa. Jo, en canvi, em pagava l'avió i l'Hotel Habana Libre, tot i que els dinars de negocis amb els alts funcionaris els pagaven ells, és clar; és la pràctica habitual en els negocis internacionals, que vol dir que quan ells venien a Barcelona pagava jo. Jo tenia tractes comercials amb el govern cubà, i ells encantats de la vida de tractar amb un capitalista com jo. Els negocis no tenen ideologia, ells volien vendre determinats productes i jo estava disposat a trobar-hi comprador a Europa, i només calia posar-nos d'acord amb el preu. El teu discurs potser té sortida a les vostres assemblees, però amb mi no cal que t'hi esforcis perquè no te'n sortiràs. I el dia que vulguis et puc explicar també els meus negocis amb les empreses públiques de la URSS abans de caure el mur. No cal dir que a partir de la caiguda del mur tots aquests negocis van desaparèixer.
(La segona part es publicarà demà)
La xarxa d'internet és un bon lloc de debat, i a continuació copio un canvi d'impressions, adaptat al blog, que va començar a twitter el diputat Franco (a twitter es fa dir @LluisRabell) i va continuar a fabebook (FB) amb altres participants que només anomenaré pel seu nom de pila.
@LluisRabell
Mor Fidel Castro, una figura per sempre més unida a la memòria dels pobles que lluiten per la seva emancipació. ¡Hasta siempre, Comandante!
@MiquelSaumell
Amb aquesta piulada queda perfectament clar que aquest Franco també defensa les dictadures, potser tant com l'altre. Això sí, coherent ho és.
Jaume (FB)
Amb totes les ombres de la revolució cubana, no entendre les diferències entre Franco i Fidel és no entendre l'historia del segle XX, amb tots els errors la lluita per l'emancipació mai serà comparable al feixisme.
Glòria (FB)
El castrisme és un feixisme. Neix d'una "ideologia" revolucionària que no és res més que un abominable totalitarisme.
Francesc (FB)
Finals dels 50: Batista és un dels dictadors més sanguinaris d'Amèrica, amb la complaença dels Estats Units. Una colla de barbuts aconsegueixen el poder perquè el poble n'està fart de repressió i de ser el prostíbul dels ianquis. Retornen al poble l'orgull de ser cubans. Nacionalitzacions i col·lectivitzacions, moltes de béns nord-americans, fan que els EEUU se'ls tombin de cul i passen a ser un satèl·lit de l'URSS.
MiquelSaumell (FB)
Francesc, cadascú explica la història segons la seva experiència. La meva, amic Francesc, queda explicada aquí sota
MiquelSaumell (FB)
Jaume, com diu la Gloria, el castrisme és una dictadura amb tots els ets i uts, sense pal·liatius. No entendre la història del segle XX és defensar el castrisme com si allò fos un paradís "amb errors" com tu pretens ara, i com sempre feien els dirigents del PCE i el PSUC de l'època, que hi anaven sovint "tot pagat". Sé molt bé del que parlo, vaig tenir una experiència molt directa amb el país i les seves autoritats, concretament amb el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior). Hi anava quan encara no hi havia turisme. Allà només hi viatjaven els comunistes i algun sindicalista de CC.OO. pensant-se que allà hi trobarien el paradís. Les decepcions eren inevitables, tot i que per conservar la cadira no convenia fer-les públiques. També hi anaven artistes coneguts de l'època, com en Gades. Evidentment, aquesta gent tan comunista hi anaven amb totes les despeses pagades, i amb taula a primera fila del cabaret Tropicana i, de vegades, amb entrevista amb Fidel inclosa. Jo, en canvi, em pagava l'avió i l'Hotel Habana Libre, tot i que els dinars de negocis amb els alts funcionaris els pagaven ells, és clar; és la pràctica habitual en els negocis internacionals, que vol dir que quan ells venien a Barcelona pagava jo. Jo tenia tractes comercials amb el govern cubà, i ells encantats de la vida de tractar amb un capitalista com jo. Els negocis no tenen ideologia, ells volien vendre determinats productes i jo estava disposat a trobar-hi comprador a Europa, i només calia posar-nos d'acord amb el preu. El teu discurs potser té sortida a les vostres assemblees, però amb mi no cal que t'hi esforcis perquè no te'n sortiràs. I el dia que vulguis et puc explicar també els meus negocis amb les empreses públiques de la URSS abans de caure el mur. No cal dir que a partir de la caiguda del mur tots aquests negocis van desaparèixer.
(La segona part es publicarà demà)
2 comentaris:
Tenir la fortuna d'haver treballat per un ex-militar cubà, conèixer-ne d'altres, tots exiliats, i tenir un pare que havia tingut l'oportunitat de tractar amb el Che a Barcelona, i conèixer gent com tu, que tens molta experiència en el camp del comerç internacional, fa que s'acabi comprenent allò tan bàsic: no hi ha res bo per sé enlloc del món. Batista era un dictador sanguinari i Cuba el prostíbul dels EUA? Sí. La Revolució va néixer per acabar amb això -i per moltes més coses-? Sí. Això vol dir que no es pot criticar i que la figura de Castro, enquistada en un clixé perpetu, s'hagi d'admirar i defensar?: mai de la vida. Diuen que la Història jutja, això és mentida, la Història jutja i defensa segons qui l'explica, fins i tot -o sobretot- a nivell acadèmic. Per tant, per a mi, al primer Castro se li podien passar alguns errors, al cap i a la fi quan un fa una revolució i ha de disparar armes, conduir jeeps, fumar puros i posar-se bé la gorra ja se sap que acabes disparant gorres, fumant jeeps, conduint armes i posant-se puros, però, a partir d'aquí, va entrar en el circ dels que manen en el nostre món. O sigui, res de nou sota el sol.
Aquest dia, un company de partit, em va dir: trobarem a faltar el Comandante. Jo li vaig respondre: jo trobo a faltar Amenophis IV. Era un bell i alegre xicot.
Avorriment
Clidice,
Comparteixo, com quasi sempre, el teu punt de vista, i no saps pas com m'hagués agradat haver pogut tractar el Che com ho va fer el teu pare. I també m'hagués encantat poder participar en una d'aquelles llarguíssimes converses amb Fidel que sempre acabaven de matinada. Per què no? Afinitats (no pas les meves) o discrepàncies (gairebé totes) al marge, eren personatges molt interessants, i parlant amb gent així sempre se n'aprenen coses.
Però al Comandante no el trobaré a faltar gens, i els cubans, a la que perdin la por a parlar, diria que tampoc el trobaran a faltar, reconeixent, això sí, les coses bones que la monarquia castrista ha fet pel país, com també les ha fet per Corea del Nord la monarquia de la familia de Kim Jong-un.
I potser és per les afinitats que hi han entre les monarquies inventades pels dictadors que la monarquia espanyola ha enviat als funerals al rei emèrit nomenat per Franco.
Publica un comentari a l'entrada