L’excusa

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de desembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.788 de La Veu de l'Anoia)

Cada dia que passa les relacions entre Catalunya i Espanya es van deteriorant més, i quan sembla que ja no poden empitjorar sorgeix un nou contenciós més greu que l’anterior. Aquest deteriorament es dóna en diversos escenaris: fiscal, inversions, etc., i tot això combinat amb unes decisions perfectament coordinades entre els poders executiu, legislatiu i judicial. A Espanya mai se sap on acaba un poder i comença l’altre, però no es pot pas negar el grau de complicitat que tenen entre ells. A Espanya no hi ha la separació de poders que en una democràcia com cal hauria d’estar perfectament garantida. Mirat des de Catalunya —jo només m’ho puc mirar des de Catalunya— som molts els que estem cada dia més convençuts que les institucions de l’estat espanyol sembla que s’hagin posat d’acord per perjudicar els catalans tant com poden, potser pensant que així afebliran el procés.

Simultàniament, assistim a aquesta comèdia, dirigida des de Madrid, consistent en anar fent anuncis sobre una gran predisposició al diàleg amb Catalunya. Després d’anys de fer exactament el contrari, la credibilitat de l’oferta és zero. Un diàleg que, per cert, no s’acaba d’engegar mai. No hi ha interès a dialogar amb les veus discrepants. Convindrem que dialogar amb els que pensen exactament com tu, com s’ha fet fins ara, no té cap mèrit ni cap utilitat pràctica. Veiem que tot sovint la vicepresidenta espanyola despatxa a les oficines que té a Barcelona, però fins ara només s’ha reunit amb gent afí a les seves idees polítiques, aquells que consideren que, als efectes pràctics, Catalunya és una mena de colònia i com a tal se l’ha de tractar.

Per Madrid dialogar és que el seu interlocutor català abaixi el cap davant de les posicions colonialistes de la metròpoli. Madrid busca una excusa per poder dir després que, tot i que els espanyols ho han intentat, els catalans no volen dialogar. Espanya només busca carregar-se d’excuses per poder justificar una política molt més agressiva contra les posicions independentistes existents a Catalunya, que s’intueixen majoritàries. Els lamentables esdeveniments de la setmana passada —la persecució política de Forcadell, segona autoritat de Catalunya— només fan que confirmar aquestes intencions. Les posicions independentistes només tenen una eina, però és una eina que al final es demostrarà molt més poderosa que totes les martingales utilitzades fins ara per l’unionisme, i és la voluntat imparable de la gran majoria del poble català de poder votar què vol ser de gran.

L'audiència del missatge reial

No ens ha de sorprendre que, si més no a Catalunya, les audiències del missatge de Nadal del cap del govern espanyol, pronunciat per la boca interposada del seu cap d’estat, vagin a la baixa.

Agradi o no, el vuitanta per cent dels representants polítics dels catalans reclama la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Això no és una opinió, això és una afirmació basada en dades objectives, i a les últimes eleccions catalanes i a la composició del Parlament em remeto.

Òbviament no tots els que reclamen poder votar són independentistes: hi ha qui exigeix el referèndum per votar a favor de la independència de Catalunya però també hi ha persones que el reclamen per votar-hi en contra. I al final s’acabarà votant, es comptaran els vots i guanyarà l’opció que tingui el suport de la meitat més un dels vots emesos. Així és com funciona la democràcia.

Doncs bé, tenint en compte aquesta realitat, que per Nadal et surti un senyor per la tele a renyar-te i amenaçar-te per pretendre resoldre el nostre problema per la via democràtica, no s’aguanta per enlloc. I, poca broma, no és un detall menor que el senyor del discurs nadalenc sigui el nét polític del dictador Franco. Per tant, que la conseqüència de tot plegat sigui que les audiències televisives vagin a la baixa té tot el sentit.

Espanya: l’extrema dreta

La majoria dels països del nostre entorn geopolític tenen representat en els seus parlaments un partit d’extrema dreta. A Espanya, però, això no passa, i a la gent que no ho coneix de prop li resulta sorprenent ja que Espanya és un país que, com qualsevol altre, també té votants i polítics d’aquesta ideologia. Però l’explicació d’aquest fenomen és ben senzilla, i és que l’extrema dreta espanyola fins ara ha format part del Partido Popular. Des de la seva fundació, els populares han tingut la seva clientela d’extrema dreta, i ni els uns ni els altres —els dirigents del partit i els votants extremistes—  no semblaven sentir-se massa incòmodes formant part de la mateixa formació política.

Estem davant d’un fenomen similar al que José Ortega y Gasset va definir com la conllevancia, però en comptes de referida a les relacions entre Espanya i Catalunya podríem parlar perfectament d’una conllevancia entre el PP i el món de l’extrema dreta. Sigui com sigui, aquestes conllevancias una mica contra natura acostumen a tenir data de caducitat. Així, aviat podria aparèixer a Espanya un partit d’extrema dreta amb tots els ets i uts, homologable a altres partits europeus d’aquesta ideologia. Un nou partit que podria estar liderat per l’expresident José Maria Aznar o algú de la seva corda. Des de fa uns anys Aznar està en ple procés de desenganxar-se del PP, i la lògica ens diu que des de la dreta extrema i més aviat que tard Aznar podria acabar sent el cap visible d’una oposició al que fins ara ha estat el seu partit. Observant els darrers esdeveniments polítics tot sembla indicar que aviat ho podrem comprovar.

Pluriactivitat

Segons la Seguretat Social s’entén per pluriactivitat la situació del treballador per compte propi i/o d’altri les activitats del qual donen lloc a l'alta obligatòria en dos o més Règims diferents del Sistema de la Seguretat Social. En termes laborals, aquesta és la descripció oficial de pluriactivitat, però avui vull comentar una altra pluriactivitat que tots practiquem cada dia però de la que sovint els humans no en som conscients.

L’altre dia caminava per la Rambla de Catalunya de Barcelona i tot d’una se’m va acudir que els humans som uns sers privilegiats per la nostra capacitat de fer moltes coses alhora sense fer cap esforç especial. Em traslladava d’un lloc a un altre, intentava esquivar els xiclets i les caques de gos que alguns amos mal educats encara es resisteixen a recollir, mirava els aparadors de les sabateries i mentalment comparava preus i percentatges —admeto que això és una deformació professional—, observava com anava vestida la gent amb la qual em creuava, i tractava d’endevinar si aquell abric gris era cent per cent de llana o de llana barrejada amb fibra sintètica, o si aquella corbata era de seda natural o de fibra artificial. I, a més a més, de tant en tant mirava el mòbil i responia algun missatge, sense aturar-me. Resumint, practicava la pluriactivitat sense adonar-me’n.

I llavors vaig recordar els que diuen —o, més ben dit, les senyores que asseguren— que els homes no són capaços de fer més d’una cosa alhora, i que aquesta capacitat de practicar la pluriactivitat en la vida diària queda reservada a les dones. Vaig concloure que de persones equivocades, pluriactives o no, el món n’és ple, i que cap sexe en té el monopoli.

Loteria, diner fàcil i La Marató de TV3

Sempre m’he mostrat contrari a la promoció institucional de la loteria perquè, ens agradi o no, aquest joc fomenta dues coses molt negatives: per una banda, una malaltia greu anomenada ludopatia i, per l’altra, l’aspiració al diner fàcil obtingut sense esforç. I ara seré discret i no qualificaré com es mereix el fet que els beneficis obtinguts amb la loteria es destinin a potenciar el servei d'un gran hospital que lluita contra la ludopatia. El meu consell seria de pur sentit comú: no fomentis la ludopatia i no hauràs de dedicar tants recursos a guarir-la.

Tampoc em sento gens còmode amb que es facin grans espectacles mediàtics de la caritat, com es fa amb La Marató de TV3. I si no en voleu dir caritat i preferiu anomenar-ho solidaritat, un terme que significa més o menys el mateix però que està més de moda, la cosa no canvia. No cal dir que, tot i que no hi col·laboraré (jo ja pago els impostos que em toquen, i no tinc cap remordiment de consciència), espero que es recaptin molts diners i que s’utilitzin bé. Però la societat hauria de ser conscient -i diria que, en general, no ho és- que l’existència de La Marató és la conseqüència d’uns mals governants que no donen prioritat ni utilitzen els recursos necessaris per a les investigacions mèdiques.

Així, com més èxit té La Marató més en evidència queda el govern que no fa bé la seva feina. Molts dirigents polítics, però, no tenen vergonya i, a la vista de tothom, es posen a primera fila per agafar el telèfon per on arriben els donatius i, de passada, es fan promoció política a costa del contribuent. Doncs bé, per dir-ho suaument em sembla una actitud entre poc seriosa i cínica, la veritat. Algú ho havia de dir.

Són justificables determinades dictadures?

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de desembre de 2016 a la pàg. 4 del núm. 1.786 de La Veu de l'Anoia)

La ignorància és molt atrevida. Des de determinades posicions polítiques sovint es nega l’evidència de l’existència de dictadures tan consolidades com, per exemple, la cubana. Així, hi ha qui nega que a Cuba hi hagi una dictadura, i n’hi ha d’altres que, sense posar-se vermells, encara van una mica més lluny i asseguren que allò és una democràcia. Uns altres, sense negar-les, intenten justificar determinades dictadures. Uns donaven suport a les dictadures sud-americanes de dretes dels anys setanta i vuitanta del segle passat (l’Argentina, el Brasil, Xile, l’Uruguai...), i uns altres justifiquen la dictadura cubana. Tant des de la dreta com des de l’esquerra més extremes t’argumenten la defensa de les seves dictadures de capçalera en allò tan fals que diu que el fi justifica els mitjans. I si els dictadors, siguin del color polític que siguin, sempre són perillosos, en són en la mateixa mesura les persones que, amb les excuses més inversemblants, justifiquen determinades dictadures. Segurament es tracta de persones que no han patit en carn pròpia els excessos d’un règim dictatorial.

De tot el que he llegit aquests dies sobre el dictador Castro m’ha sorprès especialment una afirmació, que ha passat gairebé desapercebuda, de Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. El número dos d’Ada Colau sap molt bé què és una dictadura: el seu pare va ser afusellat durant la dictadura de Videla. Doctor en dret i professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona, Pisarello és una persona molt ben preparada. Doncs bé, en un intercanvi de missatges via Twitter Pisarello va venir a justificar la llarga dictadura cubana —poca broma!, fa gairebé sis dècades que dura— escrivint, textualment, això: “La democràcia no és un concepte estàtic. T’hi pots acostar o allunyar segons el moment històric”.

Sembla que Pisarello ens vulgui donar a entendre que si les fites del dictador són intrínsecament bones (sanitat, educació, etc.), l’existència de la dictadura ja queda justificada. Ara bé, si el fi justifica els mitjans, una pregunta esdevé inevitable: és el dictador qui ha de decidir quins són els fins bons? Des de la seva entrada triomfal a l’Havana per aconseguir el poder —el dictador Batista havia fugit poc abans— Castro decidia què convenia als cubans, com Franco decidia què convenia als espanyols. I com que, a parer d’aquests dos dictadors, els seus fins eren bons, les seves respectives dictadures estarien justificades? La meva resposta és que no.

Què entén el govern espanyol per dialogar?

Com que no tinc cap resposta a aquesta pregunta el títol d’aquest article es pot considerar una pregunta retòrica. Podria començar donant una resposta fàcil i dir que el govern espanyol no sap què és dialogar, i segurament això ho compartiria molta gent. Però seria deshonest per part meva perquè estic convençut que sí que ho sap. Un altre plantejament ben diferent és si el govern espanyol vol dialogar, i aquí se’m presenten tots els dubtes. La meva sensació és que quan el govern espanyol assegura que vol dialogar en realitat el que intenta fer és una cosa molt allunyada del que la gent normal entenem per dialogar; alguns en dirien postureo.

Madrid utilitza una paraula positiva i atractiva, dialogar, ja que si més no, en el pla estrictament teòric, difícilment hi haurà algú que la pugui rebutjar. Però la paraula dialogar que posen sobre la taula té tota la pinta de ser un engany. El ministre espanyol Zoido va ser molt clar: “vamos a imponer el diálogo”, oblidant que només es pot dialogar si es vol dialogar. Lluny de voler dialogar, des de Madrid només es pretén imposar i consolidar les seves tesis sobre l’organització territorial d’Espanya i, alhora, desacreditar aquells que no comparteixen la seva visió neocolonial de l’estat, amb tots els adjectius que calguin per intentar dissimular-la (estat autonòmic, federal, descentralitzat, etc.).

La realitat és, però, que el govern espanyol no vol entendre que, a Catalunya, la recepta de Madrid per resoldre el problema catalán, consistent en canviar alguna coseta perquè tot segueixi més o menys igual, només té el suport d’una minoria de la societat catalana. La vicepresidenta espanyola pot anar venint cada setmana al seu despatx barceloní del palau Montaner, seu de l’oficina del virreinat, i dialogar amb els dirigents polítics més afins (populares, ciudadanos, socialistes i, fins i tot, els comuns), i també amb els capitosts dels foments i círculos varis que tenim instal·lats a Catalunya, però el seu problema és que amb tota aquesta gent no n’hi ha prou per configurar una majoria.

Fumar mata. Votar, no

Foto: zazzle.es

Com que els resultats dels últims referèndums no han sortit com els convocants esperaven que sortissin (Brexit britànic, ratificació de l’acord de pau de Colòmbia, reforma de la constitució italiana, etc.), ara s’està posant de moda criminalitzar els referèndums. Molts dirigents polítics semblem estar interioritzant aquella peculiar teoria de Winston Churchill que deia que “l’únic problema de la democràcia és que la gent vota el que vol”. Votar potser és un problema, però només ho és pels governants que en pateixen directament les conseqüències si no surt allò que tenien previst que sortís. Les enquestes, massa sovint, s’equivoquen, i una votació —la màxima representació de la democràcia— sempre és una porta oberta a qualsevol sorpresa inesperada.

Ara que el mantra anterior (“el toro no sufre”) a Espanya ja no dóna gaire més de si, s’han tret de la màniga un nou mantra, aquest més rebuscat, que combina els referèndums amb el dimoni. Així, últimament no parem d’escoltar que “los referèndums los carga el diablo”. La transcric en espanyol perquè la frase la diuen més allà que aquí, vull dir més enllà de la Franja de Ponent. Les autoritats espanyoles no es poden treure del cap el referèndum que molt aviat es farà a Catalunya, i es tracta d’anar minant el terreny i d’anar preparant psicològicament el personal amb aquesta perversa associació d’idees, esperant que algun il·lús els la compri.

El missatge de fons que ara se’ns intenta transmetre és ben clar: votar és perillós. És com quan en els paquets de cigarros van incorporar el “Fumar mata”. I, d’acord, fumar mata, però votar també mata? Tots sabem que no. Si, com diuen, el govern espanyol busca un consens polític ampli a Catalunya, no cal que perdin més el temps perquè el consens està perfectament definit des de fa temps. El consens es diu referèndum, i té el suport de més de les tres quartes parts del Parlament de Catalunya que, no ho oblidem, és la seu de la sobirania popular dels catalans. I no cal dir que el referèndum uns l’utilitzaran per votar sí i uns altres per votar no.

Siguem seriosos!

Segons els resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, els tres partits que s’hi van presentar amb un programa unívocament independentista (Convergència, Esquerra i la CUP) van obtenir el 48% dels vots. Els partits que es declaraven unionistes (ciudadanos, populares i socialistes) van assolir el 39%, i els partits que van demanar expressament que no se’ls inclogués en cap d’aquests grups, l’11%. D’aquests últims, uns ho van demanar jugant amb una ambigüitat calculada que els sembla que els pot donar més vots (CSQEP), i uns altres perquè són perfectament conscients que els seus votants són políticament transversals com, per exemple, el PACMA.

Aquest és l’escenari polític actual de Catalunya: una inqüestionable majoria independentista. Que després aquest escenari s’hagi traduït en una majoria absoluta independentista al Parlament només és el resultat d’una llei electoral que, com gairebé totes, no compleix el que hauria de ser la regla bàsica d’una democràcia, i és que tots els vots han de valer igual. No cal dir que, sense anar més lluny, a Espanya això tampoc es compleix: Rajoy ha governat durant quatre anys amb una majoria absoluta parlamentària tenint només el 44% dels vots. Un altre exemple ben recent: als Estats Units el president electe ha tret dos milions de vots menys que la seva contrincant.

Així, mentre que, a Espanya, els que es consideren espanyols i que ahir estaven de celebració són una amplíssima majoria, a Catalunya estan lluny d’arribar a la meitat de l’electorat. Doncs bé, amb aquesta situació tan privilegiada que té actualment l’independentisme, costa d’entendre que la nostra classe política independentista estigui fent tant el burro i ens facin passar tanta vergonya aliena amb aquesta provocació de parvulari sobre si obrirem o no l’ajuntament el dia de la constitució, sobre si anirem a treballar per fer enfadar el virrei i altres collonades per l’estil. Em sap greu publicar aquest article però algú ho havia de dir. Siguem seriosos, posem-hi una mica de seny!

Més que diàleg és ofegament financer

Diuen que els ministres espanyols han rebut instruccions del presidente Rajoy encoratjant-los a mantenir un diálogo franco amb les autoritats de Catalunya, un diàleg que, a la vista dels nombrosos processos judicials que s’han anat obrint darrerament, en aquests últims anys pràcticament no ha existit. Amb Catalunya, Espanya ha practicat el joc del garrot i la pastanaga però... sense la pastanaga. I Espanya ho pot fer, té la clau de la caixa. Resulta, doncs, creïble aquest sobtat canvi de tarannà, aquesta nova etapa de diàleg que se’ns anuncia? Per mi, no, i als fets recents em remeto.

Per culpa del pèssim finançament que tenim per part d’Espanya, Catalunya necessita urgentment treure diners de sota les pedres. Els molts diners que marxen de Catalunya es combinen amb els pocs diners que tornen, siguin en forma de transferències o mitjançant inversions públiques. Però va ser anunciar la Generalitat un nou impost a les begudes ensucrades que, immediatament, Espanya se’l va apropiar. I com que segons la legislació vigent Espanya sempre té preferència i, per altra banda, no es pot gravar dues vegades el mateix fet impositiu, Catalunya s’ha quedat sense aquest impost.

Ara, en previsió que aquests impostos es puguin acabar transferint a les autonomies, a Madrid el posaran a cost zero i seguirem sense tocar ni un euro. Si per part d’Espanya això no és molta mala idea, s’hi assembla molt. Recordem que va passar exactament el mateix amb la taxa sobre els dipòsits bancaris. Quin és l’objectiu d’Espanya amb aquestes actituds tan poc lleials i gens amistoses amb Catalunya? L’ofegament financer de Catalunya mentre, amb aquell gran cinisme que caracteritza els governants espanyols, parlen d’un diàleg en el qual no creuen ni hi han cregut mai.

Què hauria passat amb Sanders com a candidat?

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de novembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.784 de La Veu de l'Anoia)

Ara, a misses dites, tothom es veu amb cor de vaticinar què hauria passat a les eleccions americanes si, en comptes de Hillary Clinton, el candidat demòcrata hagués estat Bernie Sanders, és a dir, si Sanders hagués guanyat la nominació demòcrata a ser candidat a president dels Estats Units. No són pocs els que gosen dir que amb Sanders com a contrincant aquestes eleccions no les hauria guanyat Donald Trump. La resposta a aquesta hipòtesi, però, no la podrem saber mai.

És com quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, diu que estaria disposada ara mateix a convocar unes noves eleccions municipals, com donant a entendre que els comuns millorarien els resultats obtinguts fa un any i mig. Ho va dir la setmana passada vist l’atzucac en el qual es troba immers el seu equip per poder governar amb un mínim de comoditat. Ara només disposa d’onze regidors comuns i quatre de socialistes, d’un total de quaranta-u. La majoria absoluta són vint-i-u. Però com que, per llei, les eleccions municipals no es poden avançar, aquesta hipòtesi tampoc es podrà demostrar mai.

Deixem-nos, doncs, d’hipòtesis indemostrables i centrem-nos en la realitat dels Estats Units. És ben cert que Clinton també generava un fort rebuig entre els votants demòcrates. La seva forta vinculació amb l’establishment, la fredor en el tracte, amb aquell somriure fals que mostrava en els mítings electorals, el menyspreu vers els votants republicans, als quals va arribar a definir de “deplorables”, tots aquests aspectes negatius de la seva personalitat no compensaven una preparació tècnica, sense cap mena de dubte, millor per ocupar el càrrec. Clinton havia estat secretària d’Estat amb Obama i té molta experiència en els afers exteriors, però aquest bagatge internacional no li va ser suficient per guanyar les eleccions en els col·legis electorals, tot i que en vot popular sí que va superar Trump.

Però contestant la pregunta d’aquest article, no tinc tan clar que Sanders hagués millorat els resultats de Clinton. A ulls de l’americà mitjà, bàsicament conservador, Sanders és massa d’esquerres, massa socialista. Sovint tenim la temptació de jutjar el conjunt dels americans com si tots fossin com els de les grans ciutats de Califòrnia i la Costa Est (Los Angeles i San Francisco, Nova York i Washington). Però aquests no representen, ni de bon tros, l’americà mitjà que et trobes viatjant per l’interior del país. Aquest ha sigut, al meu entendre, el gran error dels politòlegs, que tant s’han equivocat en les seves prediccions.