(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de desembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.788 de La Veu de l'Anoia)
Cada dia que passa les relacions entre Catalunya i Espanya es van deteriorant més, i quan sembla que ja no poden empitjorar sorgeix un nou contenciós més greu que l’anterior. Aquest deteriorament es dóna en diversos escenaris: fiscal, inversions, etc., i tot això combinat amb unes decisions perfectament coordinades entre els poders executiu, legislatiu i judicial. A Espanya mai se sap on acaba un poder i comença l’altre, però no es pot pas negar el grau de complicitat que tenen entre ells. A Espanya no hi ha la separació de poders que en una democràcia com cal hauria d’estar perfectament garantida. Mirat des de Catalunya —jo només m’ho puc mirar des de Catalunya— som molts els que estem cada dia més convençuts que les institucions de l’estat espanyol sembla que s’hagin posat d’acord per perjudicar els catalans tant com poden, potser pensant que així afebliran el procés.
Simultàniament, assistim a aquesta comèdia, dirigida des de Madrid, consistent en anar fent anuncis sobre una gran predisposició al diàleg amb Catalunya. Després d’anys de fer exactament el contrari, la credibilitat de l’oferta és zero. Un diàleg que, per cert, no s’acaba d’engegar mai. No hi ha interès a dialogar amb les veus discrepants. Convindrem que dialogar amb els que pensen exactament com tu, com s’ha fet fins ara, no té cap mèrit ni cap utilitat pràctica. Veiem que tot sovint la vicepresidenta espanyola despatxa a les oficines que té a Barcelona, però fins ara només s’ha reunit amb gent afí a les seves idees polítiques, aquells que consideren que, als efectes pràctics, Catalunya és una mena de colònia i com a tal se l’ha de tractar.
Per Madrid dialogar és que el seu interlocutor català abaixi el cap davant de les posicions colonialistes de la metròpoli. Madrid busca una excusa per poder dir després que, tot i que els espanyols ho han intentat, els catalans no volen dialogar. Espanya només busca carregar-se d’excuses per poder justificar una política molt més agressiva contra les posicions independentistes existents a Catalunya, que s’intueixen majoritàries. Els lamentables esdeveniments de la setmana passada —la persecució política de Forcadell, segona autoritat de Catalunya— només fan que confirmar aquestes intencions. Les posicions independentistes només tenen una eina, però és una eina que al final es demostrarà molt més poderosa que totes les martingales utilitzades fins ara per l’unionisme, i és la voluntat imparable de la gran majoria del poble català de poder votar què vol ser de gran.
Cada dia que passa les relacions entre Catalunya i Espanya es van deteriorant més, i quan sembla que ja no poden empitjorar sorgeix un nou contenciós més greu que l’anterior. Aquest deteriorament es dóna en diversos escenaris: fiscal, inversions, etc., i tot això combinat amb unes decisions perfectament coordinades entre els poders executiu, legislatiu i judicial. A Espanya mai se sap on acaba un poder i comença l’altre, però no es pot pas negar el grau de complicitat que tenen entre ells. A Espanya no hi ha la separació de poders que en una democràcia com cal hauria d’estar perfectament garantida. Mirat des de Catalunya —jo només m’ho puc mirar des de Catalunya— som molts els que estem cada dia més convençuts que les institucions de l’estat espanyol sembla que s’hagin posat d’acord per perjudicar els catalans tant com poden, potser pensant que així afebliran el procés.
Simultàniament, assistim a aquesta comèdia, dirigida des de Madrid, consistent en anar fent anuncis sobre una gran predisposició al diàleg amb Catalunya. Després d’anys de fer exactament el contrari, la credibilitat de l’oferta és zero. Un diàleg que, per cert, no s’acaba d’engegar mai. No hi ha interès a dialogar amb les veus discrepants. Convindrem que dialogar amb els que pensen exactament com tu, com s’ha fet fins ara, no té cap mèrit ni cap utilitat pràctica. Veiem que tot sovint la vicepresidenta espanyola despatxa a les oficines que té a Barcelona, però fins ara només s’ha reunit amb gent afí a les seves idees polítiques, aquells que consideren que, als efectes pràctics, Catalunya és una mena de colònia i com a tal se l’ha de tractar.
Per Madrid dialogar és que el seu interlocutor català abaixi el cap davant de les posicions colonialistes de la metròpoli. Madrid busca una excusa per poder dir després que, tot i que els espanyols ho han intentat, els catalans no volen dialogar. Espanya només busca carregar-se d’excuses per poder justificar una política molt més agressiva contra les posicions independentistes existents a Catalunya, que s’intueixen majoritàries. Els lamentables esdeveniments de la setmana passada —la persecució política de Forcadell, segona autoritat de Catalunya— només fan que confirmar aquestes intencions. Les posicions independentistes només tenen una eina, però és una eina que al final es demostrarà molt més poderosa que totes les martingales utilitzades fins ara per l’unionisme, i és la voluntat imparable de la gran majoria del poble català de poder votar què vol ser de gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada