.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 30 de maig de 2016

Agressions a periodistes

De vegades mostrar la realitat dels fets pot ser perillós. Dels greus aldarulls esdevinguts la setmana passada al barri de Gràcia un dels aspectes que no s’ha tractat gaire és el del risc físic que corren els periodistes que cobreixen aquests actes des del lloc dels fets. Un cop més estem davant d’una altra trista realitat, i és que els agressors intenten amagar les seves accions violentes mitjançant les intimidacions als professionals que intenten fer la seva feina. S’ha tornat a posar en evidència que hi ha gent a qui no li agrada que s’expliqui en directe què està passant.

Aquests dies s’han vist diverses coaccions i agressions físiques a periodistes; s’han vist les clatellades i les bufetades sofertes per aquests professionals mentre intentaven informar en directe, així com agressions als càmeres de televisió. Als agressors de Gràcia no els agraden el so ni les imatges en directe, i intenten censurant-les mitjançant la violència. Aquestes actituds tenen un nom que tots tenim al cap, i cal denunciar-les, no només per protegir la integritat física dels periodistes que, òbviament, també, sinó per protegir la llibertat d’informació.

Una societat sense llibertat d’informació no pot ser considerada una societat plenament democràtica. Un periodista amenaçat o que rep en directe la plantofada d’un manifestant és evident que no està en condicions d’informar lliurement. No sóc periodista però, si ho fos, tindria el mateix interès a denunciar aquesta mena d’agressions que, si no són de caràcter feixista, s’hi assemblen molt. No actuo per corporativisme de professió sinó només en defensa d’una llibertat d’informació que ens afecta a tots.

divendres, 27 de maig de 2016

Okupes: de Trias a Colau

L’ambigüitat manifesta de l’Ajuntament de Barcelona amb els moviments okupes ens ha portat on estem. No seré gens original si repeteixo que Trias va resoldre malament l’okupació de Can Vies, és a dir, no la va resoldre. A més, ara s’ha sabut que va pretendre comprar la pau social amb els okupes de la Travessera pagant el lloguer del local mig d’amagat. Lleig per part de Trias, i molt sorprenent per part dels okupes antisistema que s’estaven deixant comprar pel propi sistema i, sabent-ho, callaven perquè aquella solució ja els anava bé. És dur exposar-ho així però parlant clar i sense eufemismes tots ens entendrem millor.

Colau no ho està fent millor i ara es troba, ens trobem, amb un nou problema d’ordre públic que està generant violència i destrosses de béns privats i públics al barri de Gràcia. L’alcaldessa, però, va lamentar-se ahir que no hi ha interlocució possible entre l’ajuntament i els okupes. Per sortir de l’atzucac, la solució miraculosa que Colau s’ha tret de la màniga ha estat proposar que siguin les associacions de veïns les que facin d’interlocutors i, d’aquesta manera, ella es treu les puces de sobre traspassant la responsabilitat a les entitats veïnals. És d’esperar que aquestes entitats no caiguin ara en la trampa que els ha parat l’alcaldessa.

dimecres, 25 de maig de 2016

En defensa de la propietat

Foto: naciodigital.cat

Com a ferm defensor de la democràcia defenso igualment el dret a la propietat, un dels seus pilars bàsics. Aquí hi incloc, com no podria ser d’altra manera, tant la propietat estrictament privada com la part proporcional que, com a ciutadà que paga els seus impostos, em correspon dels béns de titularitat pública que ens administren els polítics.

Si jo tingués una segona residència per anar-hi els caps de setmana, no acceptaria trobar-me-la ocupada quan hi arribés el divendres al vespre, com tampoc acceptaria que m’ocupessin el pis on visc o que s’apropiessin del cotxe que utilitzo aprofitant que he estat uns dies de viatge. En altres paraules, una propietat buida segueix sent una propietat a defensar.

Abans-d’ahir, en el transcurs d’uns incidents lamentables, es van malmetre propietats privades i públiques: un camió municipal de neteja i un cotxe particular (a la foto), uns quants contenidors de brossa, aparadors de botigues, unes quantes motos, etc. Doncs bé, com a copropietaris del camió i dels contenidors de titularitat municipal, cal dir que els barcelonins ens vam sentir directament agredits per aquella colla d’impresentables.

dilluns, 23 de maig de 2016

El futbol també és política

(Foto: La Vanguardia)

De tant en tant convé recordar que els temps foscos de les colònies, els amos i els esclaus van passar a millor vida fa molts anys, i avui és una bona ocasió per recordar-ho un cop més. Així, després del lema que ha fet fortuna als estadis de futbol quan hi juga el Barça, el conegut Catalonia is not Spain (Catalunya no és Espanya), frase que, al meu entendre, reflecteix una evidència inqüestionable, a partir d’ara potser se n’haurà d’utilitzar un altre de més contundent que digui Catalonia does not belong to Spain (Catalunya no pertany a Espanya).

Si no fos per aquest malaltís sentit de la propietat que alguns —entre ells, la majoria dels que ens governen des de Madrid— tenen de Catalunya i els catalans, molts que ara són independentistes segurament no ho serien. Però cada dia són més els catalans que no estan disposats a continuar suportant aquesta actitud tan molesta i provocativa dels que es consideren els nostres amos, com si els catalans pertanyéssim a una categoria inferior. Són actituds colonials que han fet créixer molt l’independentisme.

Aquest malestar polític creixent apareix fins i tot en un partit de futbol. El Barça ha guanyat la Copa de Su Majestad el Rey de España però, al marge del resultat, el que també quedarà per a la història petita són les interferències antiesportives que han acompanyat el partit jugat ahir al vespre a Madrid. I, en aquest context, sembla ser que val tot, fins i tot fer el ridícul més estrepitós. La xiulada a l’himne del país amfitrió, una reacció que a alguns ens genera incomoditat, les banderes estelades i un pueril intent fallit de prohibir-les només reflecteixen una realitat, i és que el futbol també és política.

divendres, 20 de maig de 2016

Quan dos més tres poden sumar quatre o sis

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.756 de La Veu de l'Anoia)

Mentre Espanya la paguem també els catalans hem de vigilar de prop tot el que passa a l’oest. Doncs bé, ara a Espanya s’acosten eleccions i, en la mesura que els catalans continuem formant part de l’Estat espanyol, aquestes seran encara unes eleccions que tindran incidència directa en les nostres vides. La importància que sobre el procés català cap a la independència tinguin aquells comicis és molt menor que si fossin unes eleccions catalanes, però això no vol pas dir que ens puguem desentendre dels resultats electorals del 26 de juny. Per tant, s’ha de buscar la màxima representació parlamentària possible. Encara que no serà el mateix que Rajoy segueixi instal·lat a La Moncloa o que hi vagi a viure Iglesias, Rivera o Sánchez, hem de ser conscients que cap d’aquests quatre personatges farà canvis substancials en el tractament espanyol del problema català. I és que el gran objectiu dels partits espanyols és que, sigui com sigui, Catalunya no marxi. En aquest sentit, si per preservar els interessos espanyols ho consideren convenient i necessari, els quatre líders que dèiem abans treballaran plegats per evitar el trencament, i utilitzaran tots els mètodes disponibles al seu abast. En això dreta i esquerra aniran sempre d’acord.

Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en la matemàtica electoral. De cara a les eleccions del 26 de juny s’ha parlat de dues coalicions o llistes compartides entre dos partits. Així, a Catalunya, es va plantejar la possibilitat de fer una llista única d’Esquerra i Convergència, però finalment no es consolidarà i aquests partits es presentaran per separat. A Espanya, en canvi, les llistes compartides per Podemos i Izquierda Unida sembla que acabaran sent una realitat. Les llistes compartides tenen, però, avantatges i inconvenients, defensors i detractors. Els defensors —Convergència en el cas de Catalunya— argumenten que amb la suma de vots de dos partits concentrats en una mateixa llista s’obtenen més diputats que si es presenten per separat. Els sobra raó... sempre i que els vots de la llista única siguin els mateixos que la suma de vots de les dues llistes si es presentessin per separat, cosa que ningú està en situació de demostrar. En canvi, els detractors de la llista compartida creuen que presentant-se junts partits d’ideologies molt diferents es perden vots per l’esquerra, i també per la dreta. Evidentment, aquesta teoria tampoc es pot provar, i tant en un cas com en l’altre només estem davant de simples intuïcions.

dijous, 19 de maig de 2016

Els que pensen i els que opten per no pensar

Quan el 1989 va morir la Pasionaria (a la foto), dirigent del Partido Comunista de España (PCE), l’articulista Gregorio Morán hi va dedicar un article necrològic que va fer fortuna. Morán parlava de “los que creen y los que están en el secreto”, sent “los que creen” l’obedient militància de base del PCE, i “los que están en el secreto” els dirigents del politburó. Bé, han passat ja uns quants anys des de llavors i, encara que l'actual situació política és molt diferent de la que hi havia en aquella època fosca, en molts àmbits de la vida actual la situació a la qual Morán feia referència continua tenint plena vigència.

Així, hi ha persones que mai es fan el plantejament de pensar sobre els temes que els afecten, potser perquè els fa mandra, i prefereixen que altres pensin per elles i els ho donin tot mastegat, digerit i decidit. Prefereixen creure “perquè sí” que fer l’esforç de plantejar-se les coses, valorar-les, rumiar-hi i, finalment, treure una conclusió i/o prendre una decisió. I els que manen, pertanyin al món de la política o al de la societat civil, estan encantats amb aquesta genteta —permeteu-me la llicència popular— perquè saben que no els portaran gaires problemes, o que els en portaran menys que la gent que té el caprici o la mania de pensar les coses que els poden afectar.

No cal dir que, posats a triar, resulta molt més enriquidor relacionar-se amb “los que están en el secreto”, és a dir, amb les persones que pensen i es qüestionen les coses, encara que no siguin fàcilment manejables com “los que creen”. Els que fan les coses perquè sí, simplement perquè els ho manen, com si fossin religiosos o militars sotmesos al vot d’obediència, no aporten res de positiu a la societat. Els que pensen, òbviament, poden estar equivocats, però els que opten per no fer-ho tenen tan poques ambicions que ni tan sols es plantegen l’oportunitat d’equivocar-se.

dimarts, 17 de maig de 2016

D’independentista ho és tothom. Sí, vostè també

Darrerament, quan em pregunten per què sóc més partidari d’una Catalunya independent que d’una Catalunya dintre d’Espanya, deixo de banda els contundents arguments clàssics que tots tenim a l’abast (lingüístics, culturals, fiscals, inversions, etc.) i contesto que, com a mínim, el meu independentisme està tan justificat com el de l’interlocutor que m’interpel·la. Estic dient que també considero independentista a qui pretén retreure’m que jo ho sigui? Doncs sí, vull dir exactament això.

Per poc que hi rumiem una mica aviat s’arriba a la conclusió que d’independentista ho és tothom, també els que pensen que no en són. O és que potser a un senyor de Càceres o a una senyora de Guadalajara els agradaria ser governats des de l’estranger, posem per cas des de París o Lisboa? Oi que els espanyols ni es plantegen la possibilitat de ser governats des d’un altre lloc que no sigui la seva capital, Madrid en aquest cas? Doncs a mi em passa el mateix, no m’agrada que em governin des de l’estranger i, per mi, l’estranger comença a dos-cents kilòmetres de Sarrià en direcció oest.

No cal dir que qui ha de decidir quin és el seu país, Catalunya en aquest cas, són els seus propis habitants. Ningú més, perquè no s’entendria que aquestes decisions es preguessin des de l’estranger. Per tant, bon rotllo amb francesos, espanyols i andorrans, només faltaria, però cadascú a casa seva... y Dios en la de todos. Tothom té dret a mantenir la seva independència, i això vol dir que s’ha de comprendre i respectar que els catalans també vulguin defensar la seva. Sempre que els vots així ho decideixin, és clar.

divendres, 13 de maig de 2016

Comportaments gregaris

Darrerament, quan es convoca una manifestació o concentració ciutadana, tant se val que sigui per protestar com per celebrar alguna cosa, de seguida es proposa, es demana o, en alguns casos extrems, gairebé s’exigeix que s’hi vagi amb una determinada samarreta. Tots de groc, o de blau, o de vermell, o de verd, segons quin sigui el motiu de la moguda. I les masses, obedients, normalment en fan cas.

A mi, però, difícilment em trobareu als llocs on la gent va uniformada. No estic parlant, òbviament, dels que per raons laborals han d’anar uniformats com, per exemple, el personal d’un hospital, sinó que m’estic referint als comportaments gregaris més o menys voluntaris. Sóc tan al·lèrgic a aquestes uniformitats com al pensament únic que, dissortadament, defensa molta més gent de la que pot semblar.

Les unanimitats sempre m’han provocat escepticisme. Vivim en una societat democràticament poc madura i excessivament depenent dels governants, que tenen a les seves mans una de les eines més perverses i efectives per fer creure a la gent: la clau de la caixa de les subvencions públiques que els governants poden concedir o no als ciutadans de manera més o menys discrecional. Si et portes bé tindràs premi; si segueixes emprenyant, et quedaràs sense. Tu mateix. Aquest és el missatge.

Tot això la gent ho va interioritzant, i quan se li demana que es posi una determinada samarreta, se la posa, sense ni plantejar-se altres consideracions. Sóc conscient que formo part d’una minoria de la societat que va per lliure, i els comportaments gregaris prefereixo evitar-los. Tampoc tinc compte a la Caixa, ni sóc del Barça, ni miro Telecinco. I què?

dimecres, 11 de maig de 2016

El fenomen “curvy”

Fa gairebé sis anys vaig escriure un article que portava per títol “Models de passarel·la”, i tot indica que em vaig avançar als temps. Ara sembla que s’intenta posar una mica d’ordre en allò que alguns denunciem fa anys. Així, d’un temps ençà s’ha començat a parlar molt de les models curvies i de la moda curvy, que interessadament ens ho presenten com una novetat del món de la moda. Però de novetat no en té res, la veritable i perversa novetat va ser quan es van començar a veure algunes models anorèxiques, i allò es va anar estenent i va anar degenerant fins al punt que el món de la moda i una bona part de la societat ho consideraven la cosa més normal del món. Però qualsevol persona amb dos dits de front ja veia que allò de promocionar l’anorèxia que, no ho oblidem, és una malaltia greu, de normal no en tenia res, i no podia tenir massa recorregut. Esperem, doncs, que el sentit comú s’acabi imposant, que les models curvies vagin substituint les anorèxiques, i que el fenomen curvy no es quedi només en una moda passatgera.

dilluns, 9 de maig de 2016

Lladres ostentosos

El lladre, si vol fer carrera, no ha de presumir mai en públic del seu botí, i una de les coses que més em sorprenen dels polítics que estan ficats fins al moll de l’os en temes de corrupció és el ritme de vida ostentós que porten. No dissimulen gens, sembla que no se’n sàpiguen estar de mostrar les seves riqueses materials. “Seves” és un dir, és clar, ja que són béns robats a la societat. Intueixo que ells en són perfectament conscients, però com que es consideren per sobre del bé i del mal creuen que ni tan sols els cal ser discrets. Són lladres però, a més, són rucs. Molt rucs. Així, la majoria dels polítics lladres després fan ostentació del seu botí. És a dir, presumeixen públicament de les seves malifetes i, normalment, és a partir d’aquí que els acaben enxampant. No cal dir que es mereixen la condemna judicial que se’ls imposi, que sempre hauria de portar aparellada la restitució de la totalitat dels diners robats amb els corresponents interessos. Però amb això no n’hi hauria d’haver prou. Aquesta gentussa hauria de ser també mereixedora del rebuig unànime de la societat i, juntament amb la condemna, hauria de sentir-se socialment aïllada. Però això últim dubto que passi. Vivim en un país on hi ha molta gent que sent una malaltissa admiració social per aquesta mena de personatges.

divendres, 6 de maig de 2016

Servei de desatenció al client

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.754 de La Veu de l'Anoia)

Avui en dia ens costaria trobar algú que no hagi experimentat situacions desagradables com les que s’exposen a continuació. Es tracta de les trucades que tot sovint els consumidors es veuen obligats a fer a determinades empreses, especialment les que ens subministren serveis de telefonia, i al pèssim servei telefònic que donen aquestes companyies. En aquest tema podem generalitzar, i no cal mencionar cap empresa concreta perquè totes actuen amb similar grau de desídia i manca de respecte per la seva soferta clientela. Les esperes llarguíssimes, les musiquetes que semblen especialment seleccionades per fer perdre la paciència del client, l’exigència gairebé obsessiva de fer-li repetir el motiu de la trucada i les dades personals i de facturació, els emprenyadors “torni a trucar d’aquí una estona”, i les trucades que misteriosament es tallen quan et sembla que ja estàs a punt de finalitzar la gestió. I tot això sense oblidar el que ja s’ha convertit en tot un clàssic d’aquestes gestions telefòniques: “todos nuestros operadores están ocupados”, sobretot quan el client opta per ser atès en la seva llengua; com si demanar ser atès en català, la llengua pròpia de Catalunya, fos més una extravagància pròpia de client capritxós que un dret reconegut per la legislació.

Amb l’existència de tantes regulacions catalanes, espanyoles i europees a les quals estem sotmesos els ciutadans, sorprèn que les administracions públiques responsables de vetllar pels drets i interessos dels consumidors encara no s’hagin decidit a defensar-los amb eficàcia per tal d’evitar aquestes claríssimes situacions d’abús per part de les companyies de serveis. Davant d’aquests casos, la sensació d’impotència que experimenta el consumidor és absolutament frustrant, sobretot perquè no té una opció alternativa, ja que mentre en sigui client s’hi ha d’entendre tant sí com no. I si, arribats al límit de la paciència, el client decideix canviar de companyia, es troba amb els mateixos problemes i potser encara incrementats, i això sense oblidar que l’antic proveïdor, abans d’alliberar-lo, segurament pretendrà cobrar-li uns euros de més per uns conceptes inventats. És evident que les empreses proveïdores són les responsables directes d’aquestes situacions, però no han de quedar al marge de la demanda de responsabilitats les administracions públiques que, a canvi dels nostres impostos, ens haurien de defensar d’aquestes pràctiques abusives. I si el problema és que les lleis estan mal fetes, cal canviar-les ja.

dimecres, 4 de maig de 2016

Freixenet en venda

Si una empresa no acaba de rutllar i l’amo rep una oferta d’un comprador interessat, el millor que pot fer és considerar-la seriosament. Molt resumit i deixant de banda les divergències familiars que hi puguin haver entre les diferents branques de la tercera generació de propietaris, això és el que està passant a Freixenet. No és cap secret que des de fa temps l’empresa no acaba de rutllar, i només cal fer una ullada a les xifres comptables que s’han fet públiques per constatar-ho.

En el sistema capitalista, que feliçment és el nostre, els ciutadans tenen llibertat per comprar i vendre les seves propietats, i això inclou també les seves empreses. Doncs bé, ara ha sorgit un candidat alemany per convertir-se en el nou propietari de Freixenet, i els actuals propietaris sembla que estan d’acord en vendre. És així de senzill. Venedors i compradors es posen d’acord en el preu i van a cal notari a escripturar la compravenda. Així funciona el nostre dia a dia empresarial.

Desconec les causes que han motivat la situació delicada de l’empresa. Segons sembla, un dels debats interns que hi ha hagut a Freixenet és la seva política de preus. Sent el primer exportador de cava de l’estat, el seu producte no és precisament el millor exemple d’un cava de qualitat, i llavors un preu de venda al públic reduït és bàsic per mantenir la clientela dels Carta Nevada i similars, base de la seva exportació.

No cal dir que d’aquesta operació se’n poden fer lectures molt diverses, i jo en faré una de molt positiva. Així, si s'acaba confirmant, la venda de Freixenet a uns alemanys serà una nova constatació que la inversió estrangera a Catalunya no només no s'atura sinó que va a més, i això és una excel·lent notícia pel país.

dilluns, 2 de maig de 2016

Aeroports de disseny

Si hi arriba en avió, la primera imatge que el viatger rep d’una ciutat és la del seu aeroport. Com és lògic, les autoritats miren de donar una bona imatge, i acostumen a encarregar els aeroports a despatxos d’arquitectes de reconegut prestigi. Inaugurada fa pocs anys, la construcció de la nova terminal T1 de l’aeroport de Barcelona, per posar només un exemple ben proper, es va encarregar a Ricard Bofill i, agradi més o menys, s’ha de reconèixer que resulta espectacular. A mi m’agrada força tot i que, contràriament a la coneguda dita, sobre els gustos hi ha molta cosa escrita, i com que totes les opinions són respectables no cal dir que tothom té tot el dret a dir-hi la seva.

Ara bé, mirat amb ulls d’usuari, trobo que els aeroports resulten bastant inhòspits, i el de Barcelona no seria pas una excepció. No em pregunteu com hauria de ser un aeroport perquè, com que d’aquestes instal·lacions només en sóc usuari, ho ignoro. El fet és que en la majoria dels aeroports moderns hi prima un disseny espectacular, però semblen més enfocats a épater le bourgeois que pensant en la comoditat del viatger. Conec aeroports de tot el món i en aquesta mena d’instal·lacions mai m’hi he trobat mitjanament confortable. N’hi ha de millors i de molt pitjors que el de Barcelona, però no n’he trobat cap que es pugui posar com a exemple.

Sovint ens fixem més en el disseny que en els seus efectes pràctics, i donem més importància a les formes que a facilitar la utilització de les coses. Sóc conscient que a aquestes mancances molta gent no hi dóna importància, però no és el meu cas. Els bons dissenyadors (arquitectes, etc.) només són aquells que són capaços de conjuminar un disseny atractiu amb la comoditat de l’usuari. I la meva experiència em diu que aquests són bastant escassos. Però també podria ser que jo fos massa exigent.