La declaració judicial de Rajoy

Des de les institucions governamentals de Madrid i des del Partido Popular en particular ens han volgut fer creure que la declaració de Rajoy davant del jutge ha sigut una demostració clara que a Espanya la justícia és igual per a tothom i que, per tant, no existeixen diferències de tracte judicial entre espanyols. Doncs bé, la meva impressió és justament la contrària. Veient el tracte personalíssim que se li ha concedit a Rajoy (des del lloc privilegiat destinat a la seva declaració fins a un jutge que més que presidir i moderar la sessió semblava que actués com l’advocat defensor de Rajoy), m’ha tornat a quedar molt clar que la justícia espanyola no és igual per a tothom. Que a Espanya no hi ha una separació clara de poders ja ho tenim bastant assumit, però que aquesta vegada els poders executiu i judicial no hagin estat capaços de dissimular-ho una mica és una burla a la ciutadania.

La dictadura del funcionariat

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de juliol de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.818 de La Veu de l'Anoia)

Per evitar malentesos vull aclarir que escric aquest article pensant en alguns funcionaris públics, segurament una minoria, i no en el conjunt del funcionariat. Després d’haver estat tota la vida relacionat amb el món de l’empresa privada i gairebé desconnectat de la cosa pública, d’uns anys ençà em trobo que, per motius diversos, haig de parlar sovint amb personatges que des de les institucions públiques es dediquen a la política. El contacte amb aquesta petita part de la nostra societat, un grup de persones que s’acostumen a moure sota uns paràmetres de conducta professional força diferents dels meus és, per a mi, un fenomen nou, i el meu desconeixement del medi sovint m’ha deparat sorpreses de tota mena, agradables i no tan agradables.

Em refereixo tant als polítics elegits democràticament a les urnes (diputats i regidors) com a les persones agraciades digitalment per la seva formació política per ocupar un càrrec públic. D’aquests últims, els consellers de les empreses públiques, els diputats de la Diputació i els consellers dels districtes de Barcelona en serien tres bons exemples. Alguns d’aquests personatges t’asseguren que es dediquen a la cosa pública de manera temporal; d’altres veus de seguida que tenen per objectiu fer de la política la seva professió, i confien en mantenir-s’hi fins a la jubilació.

Deixant de banda les diferències d’accés a les institucions públiques que dèiem abans, en una cosa coincideixen gairebé tots, i és en la queixa gairebé unànime d’una realitat poc edificant i que jo anomeno la dictadura del funcionariat. Jo, il·lús de mi, sempre havia pensat que el polític, elegit democràticament pels ciutadans o designat digitalment pels dirigents del seu partit, era la persona que prenia les decisions, i el funcionari qui les havia de portar a terme. Dit en altres paraules, el polític dóna una ordre i el funcionari l’ha d’obeir.

Doncs bé, amb excuses burocràtiques de qui coneix tota la lletra petita de les institucions públiques, sovint constatem que no és així, amb totes les distorsions que aquest estrany fenomen comporta. Els funcionaris no tenen dret a posar pals a les rodes ni impediments burocràtics a les decisions que prenen els polítics, siguin encertades o no ho siguin. Al meu entendre, aprofitar-se del millor coneixement que tenen els funcionaris sobre la burocràcia interna de les institucions per buscar problemes allà on haurien d’oferir solucions excedeix les seves funcions, i d’això alguns en diem la dictadura del funcionariat.

Salut!, com a fórmula d’acomiadar-se

Excepte els que volien deixar constància pública que eren uns camarades molt esquerranosos, abans gairebé ningú s’acomiadava per escrit amb la paraula “salut”. D’uns anys ençà, però, molta gent acaba els seus escrits (cartes, mails, etc.) utilitzant la fórmula “salut”. Jo no ho he fet mai. De fet, quan la veig escrita encara em crida l’atenció. Però tot i que se’m fa estranya, és una fórmula social d’acomiadar-se que no em sembla pas forassenyada. Escriuen “salut” per abreujar, com una expressió de desig cap al seu interlocutor. Ens volen dir “que tinguis salut”, “que la salut t’acompanyi”. És, en definitiva, una manera simpàtica d’acabar un escrit amb la que dubto que algú hi pugui estar en desacord. A més a més surt de franc, així que la dono per bona, encara que jo no l’utilitzi ni formi part de cap colla left. Per cert, un dia haurem de parlar seriosament sobre què entén per ser d’esquerres la gent que es proclama d’esquerres, i segur que ens portarem més d’una sorpresa. L’amo de Mediapro, Jaume Roures, és d’esquerres? Però avui això no toca.

També hi ha qui s’acomiada amb “una abraçada”, “una forta abraçada”, “un petó”, “un petó molt fort” i altres fórmules per l’estil. Aquí ja dubto sobre les veritables intencions. Què ens volen dir quan escriuen “una abraçada”? A veure, una abraçada o la fas o te la fan, però si no hi ha la possibilitat d’un contacte físic entre els interlocutors, no entenc què ens volen dir quan escriuen “un petó”. Petons i abraçades no es fan per escrit, suposo que en això tots hi estem d’acord. No seria millor que en absència de coincidència física amb el teu interlocutor acabessis l’escrit dient, per exemple, “salutacions”, “cordialment”, “salutacions cordials”, etc., unes fórmules que no pressuposen la necessitat d’un contacte físic entre els interlocutors? Pensem-hi. Mentrestant, una salutació ben cordial als lectors que hagin tingut la paciència d’arribar fins aquí. I per una vegada i sense que serveixi de precedent, Salut!

Morán, censurat a La Vanguardia

No em va estranyar gaire quan dissabte al matí em vaig assabentar per la xarxa que el director de La Vanguardia, Màrius Carol, i el seu amo, el Conde de Godó, havien censurat la sabatina de Gregorio Morán que portava per títol “Los medios del Movimiento Nacional”, un article que podeu llegir aquí. I no em va estranyar perquè és un episodi més de la censura que exerceixen els mitjans de comunicació, cosa que, per altra banda, tampoc ens hauria de sorprendre tant.

A La Vanguardia s’exerceix la censura, és clar que sí, com a tots els mitjans de comunicació. Aquesta és precisament una de les tasques de la direcció dels diaris, la qual ha de vigilar que el diari no s’allunyi gaire de la línia editorial marcada per la propietat, sigui aquesta de titularitat pública o privada. Si la propietat és privada, i aquest és el cas de La Vanguardia, d’argument només n’hi ha un, i ben contundent: a casa meva mano jo.

Ara podríem debatre la censura en els mitjans públics. Però, abans de fer aquest debat, potser caldria anar una mica més enllà i plantejar-nos la necessitat o no d’uns mitjans públics sota control polític, és a dir, com passa aquí i no passa a, posem per cas, la BBC. La meva postura és prou coneguda: accepto uns mitjans públics amb la gestió professional independent de la BBC però rebutjo uns mitjans públics (TV3 i CatRàdio) sota la gestió política que patim a casa nostra.

Fa poc més de dos anys els mateixos personatges de can Godó van censurar un article d’Albert Sánchez Piñol que portava per títol “Zarzalejos, lejos, lejos” (el podeu llegir aquí). A rel d’aquell episodi Sánchez Piñol va deixar de ser articulista del diari comtal, i les vendes, els subscriptors i els lectors de La Vanguardia han continuat la seva davallada, sense que d’això se’n pugui deduir que la censura hi ha tingut alguna cosa a veure.

Fetes aquestes consideracions, estic a favor que Morán segueixi publicant els seus pamflets favorables al “dependentisme” allà on els vulguin publicar, fins i tot al TBO, com va passar dissabte. Morán pensa el que pensa i exerceix la llibertat d’expressió. Per acabar, cal dir també que intentar exercir la censura en l’època d’internet és tan ridícul que, amb episodis com aquest, ja no saps si riure o plorar. El fet és que, gràcies a la censura, l’article censurat haurà estat un dels més llegits del senyor Morán.

Els senglars són un problema?

Vaig anar a una xerrada sobre els senglars que es va convocar recentment a Sarrià. Em va semblar que aprendria coses sobre un tema del qual, excepte els efectes negatius més visibles, ho desconec gairebé tot. Hi anava amb la ment oberta per aprendre, sense cap predisposició intel·lectual prèvia. L’auditori estava format, en bona mesura, per persones d’una alta sensibilitat ecologista, i la persona que portava la veu cantant de la trobada també tenia aquest tarannà.

Val a dir que, pels problemes evidents que generen, jo preferiria que de porcs senglars a la ciutat no n’hi hagués cap. Però el fet és que a la part alta de la ciutat de Barcelona, i especialment a Sarrià, de senglars se’n veuen cada dia més. La seva proliferació ciutadana és un problema innegable que preocupa molta gent, tant per les destrosses que fan quan busquen menjar com pel risc de provocar accidents i transmetre malalties.

Se’ns van donar dades molt interessants sobre els senglars que ara no detallaré, però en destacaré una: quan va aparèixer l’home a la terra el senglar ja hi era des de molt abans. A partir d’aquesta dada, una persona fàcilment influenciable podria treure la conclusió fàcil —i, al meu entendre, totalment equivocada— que si ara hi ha un conflicte d’interessos entre persones i senglars, que evidentment hi és, el problema són les persones, no els senglars.

Em tinc per una persona poc influenciable, m’agrada recollir informació i després treure les meves pròpies conclusions, i no que me les tregui un altre. En aquest sentit, em vaig sentir incòmode quan la persona a càrrec de la ponència va fer una associació d’idees perversa entre caçadors i assassins. Vaig pensar que era una provocació gratuïta i totalment fora de lloc.

La persona que tenia asseguda al meu costat, que portava una carpeta de la “Federació Catalana de Caça”, va intervenir amb molta educació per discrepar de la ponència, i va rebre de valent. És el que passa quan la majoria d’un auditori està formada per persones de pensament coincident, i n’hi ha una de pensament discrepant. A mi tampoc m’agrada el pensament únic.

No m’agrada la cacera, no he caçat mai res ni tinc previst fer-ho en el futur, però no vaig poder evitar sentir una certa complicitat amb aquella persona que simplement es limitava a exposar amb tota correcció el seu punt de vista discrepant amb la ponència. Com a conclusió del petit incident, gosaria dir que la intervenció del representant dels caçadors va enriquir molt una xerrada que, amb tanta coincidència de parers, sense la seva intervenció ni tan sols hagués estat un debat.

Espanya, estat autoritari

Políticament, Espanya no és una Turquia bis com pretenen alguns analistes que només demostren no estar prou ben informats sobre la realitat turca. Per motius obvis tampoc es pot dir que Espanya sigui una còpia de Veneçuela, i poso aquests dos exemples extrems de països que des de fa un temps han creuat clarament la línia vermella que separa la democràcia no ja d’uns estats més o menys autoritaris sinó d’unes dictadures sense adjectius.

Però deixant de banda Turquia i Veneçuela, alguns episodis clarament antidemocràtics que estan passant a Espanya fan pensar en fets similars vistos recentment a Polònia, un país que, com Espanya, tot i ser membre de la Unió Europea, està a la corda fluixa dels límits de la democràcia. Qualificar Polònia com un estat autoritari d’aparença democràtica no és pas una exageració, com tampoc ho és atribuir la mateixa descripció a Espanya. Quatre dècades després del fet biològic —així es definia la mort del dictador— Espanya no ha estat capaç d’abandonar determinats tics franquistes, mentre que a Polònia els tics antidemocràtics tenen l’origen en la dictadura comunista. Els extrems sovint es toquen, i les situacions d’avui són la conseqüència lògica d’unes transicions polítiques mal fetes, tal com he exposat sovint en comentaris anteriors.

Espanya ha demostrat repetidament que quan li convé actua com un estat autoritari, i no només això sinó que el govern espanyol en presumeix públicament. Espanya ha fet lleis clarament antidemocràtiques, i que molts espanyols callin, mirin cap a una altra banda i repeteixin el vot no és un atenuant. Admetre que Espanya és un estat autoritari no és incompatible amb acceptar que a Espanya hi ha jutges independents. Tenim jutges independents, però el sistema judicial espanyol d’independent no n’és.

Espanya no respecta de facto la separació de poders, i ni tan sols dissimula les formes. Posaré un exemple ben recent. El president de Catalunya es va adreçar per carta a la presidenta del Congreso de los Diputados d’Espanya, i va ser el govern espanyol qui en primera instància va contestar la carta. Curiosa manera de respectar la separació de poders. Espanya és un estat autoritari, i tant que sí. Si no ho fos, no seria condemnada tan sovint pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Hereus polítics del franquisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de juliol de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.816 de La Veu de l'Anoia)

S’han commemorat a Madrid els quaranta anys de les primeres eleccions després del franquisme definides per alguns, amb excessiu optimisme, com a democràtiques. Considerar el període actual com una democràcia amb tots els ets i uts s’ha de llegir més com un desig, encara no assolit, dels demòcrates sense adjectius que com una realitat que, es miri com es miri, resulta poc creïble. Que per què ho dic? Posaré un exemple ben proper. Les autoritats franquistes de l’època ni tan sols van permetre que el que avui és el primer partit de Catalunya —Esquerra— es pogués presentar a aquelles eleccions. I a ningú se li escapa que no va ser pel substantiu “esquerra” sinó per l’adjectiu “republicana”.

Tornant a la commemoració, alguns analistes polítics han assegurat que era la primera vegada en quaranta anys que el rei espanyol es desmarcava de la dictadura franquista. No vaig estar gaire al cas del discurs així que no ho discutiré, però quan llegia aquestes cròniques tan ensucrades no vaig poder evitar una certa incomoditat. Que el màxim representant d’una institució hereva directa del franquisme, una institució que només existeix per la decisió personal del dictador Franco, pretengui impartir lliçons de democràcia i fer advertiments a una part majoritària dels catalans sobre què es pot fer en democràcia sembla una broma de mal gust.  

Potser no és sobrer recordar que la monarquia actual és un invent que el dictador Franco es va treure de la màniga l’any 1969 per intentar perpetuar el seu règim (“lo dejo todo atado y bien atado”). Gairebé mig segle després Espanya té una monarquia que mai s’ha sotmès a una votació democràtica de la ciutadania, ni durant la dictadura franquista per motius obvis, ni ja en democràcia per motius que potser tenen a veure amb la negativa rotunda de l’establishment a córrer el risc que la ciutadania tornés a votar, com l’any 1931, en clau antimonàrquica, quan els membres de la família Borbón van haver de tocar el dos cap a l’exili.

Discrepant d’altres analistes, al meu entendre resulta positiu que el rei emèrit, col•laborador directe del règim franquista, no anés a l’acte. Ara bé, la cirereta del pastís d’aquesta gran commemoració espanyola va ser la medalla que les autoritats espanyoles actuals van entregar a un tal Rodolfo Martín Villa perseguit per la justícia internacional. En cas que els arguments anteriors no es consideressin suficients, aquesta medalla és molt indicativa que estem en una democràcia tutelada pels hereus polítics del franquisme.

Ni Espanya federal ni Catalunya nació cultural

El debat que tenen a Espanya sobre si tal territori o tal altre és o no és una nació se’m comença a fer feixuc. Dit en altres paraules, que un polític forà proclami que Catalunya és una nació mentre que un altre asseguri que no ho és em deixa indiferent. També em cansa molt quan el polític forà, sigui de dretes o d’esquerres, ens intenta imposar la seva visió particular sobre què entén ell pel terme nació i, sobretot, quan afegeix determinats adjectius al terme nació amb l’objectiu de no indisposar-se amb la seva sensibilitzada clientela i/o amb la seva trajectòria política. Per tal de no devaluar el debat sobre què comporta políticament el terme nació s’ha de ser mínimament rigorós, i si en una cosa ha destacat sempre el líder retornat del PSOE, Pedro Sánchez, és en una evident manca de rigor intel·lectual sobre aquest tema.

Sóc conscient que exigir una mínima seriositat a un polític tan poc consistent com Pedro Sánchez potser és demanar massa i, en aquest sentit, és bo recordar un episodi que aquest personatge va protagonitzar fa nou mesos. Just després de la seva defenestració del càrrec per part del politburó del seu partit, el tal Sánchez se’n va anar a xerrar amb en Jordi Évole, i sobre la seva concepció de Catalunya va dir exactament el contrari del que havia dit fins al dia abans. Per mi, a partir d’aquell dia la credibilitat política del tal Sánchez va passar de ser molt baixa a zero. Els dirigents socialistes de l’estat han demostrat repetidament ser tan ignorants sobre la realitat de Catalunya com els dirigents populares.

Pretendre resoldre el problema transformant Espanya en un estat federal (sense federalistes!), i definir Catalunya com a nació cultural, tal com està intentant fer el PSOE, és no haver entès res. És la constatació d’una gran ignorància política que posa en evidència, un cop més, en mans de quina mena de gent està Espanya. Qualsevol persona d’Espanya que s’hagi passejat per Catalunya i hagi escoltat una mica sap que el debat català no és un simple debat nominal com pretenen alguns. No estem davant d’un debat semàntic com a alguns els agradaria. Catalunya és una nació sense adjectius, i el debat actual és sobre els drets fonamentals d’un poble que vol decidir el seu futur. Per tant, no cal perdre més el temps buscant denominacions estranyes i adjectius acomodaticis, només cal preguntar als catalans si els semblaria bé començar un camí al marge d’Espanya.

Un globus tibetà

A l’autor d’aquest blog li agraden els globus aerostàtics, i vola en aquests artefactes sempre que se li presenta l’ocasió. Aquest cap de setmana n’era una, aprofitant la celebració a Igualada del 21th European Balloon Festival. Dissabte teníem previst enlairar-nos a les 7 del matí però unes condicions meteorològiques adverses ens ho van impedir. Mala sort. Per cert, s’ha de dir que el camp de vol igualadí, sembrat ara amb una gespa nova de trinca, s’ha millorat molt respecte a les edicions anteriors del festival.

Avui vull dedicar un petit comentari al globus reproduït a dalt, matriculat al Regne Unit, que reivindica un Tibet independent de la Xina. Lamento la baixa qualitat de la foto, culpa meva. Els seus propietaris simpatitzen amb la causa tibetana que des de fa anys reivindica un Tibet lliure, de la mateixa manera que un altre globus que està decorat amb la bandera estelada reivindica una Catalunya lliure i independent d’Espanya.

Aquests són dos globus que simpatitzen amb causes similars. No em consta que des d’Espanya s’hagi intentat impedir que el globus de l’estelada segueixi volant (no m’estranyaria gens que fos així però, amb tota franquesa, no ho puc assegurar), però tinc sospites raonables que les autoritats diplomàtiques xineses han intentat impedir que el globus tibetà participi en els diversos festivals que es fan per tot Europa.

Dissabte al matí, com deia al principi, la direcció del festival va decidir que no es volaria, una decisió molt encertada veient que al cap d’una estona es va posar a ploure. Però la meteorologia no va impedir que el globus tibetà s’acabés inflant, i que els monjos vestits amb les típiques túniques de color safrà i altres civils tibetans vinguts a Igualada per l’ocasió despleguessin les seves banderes tibetanes independentistes i es fotografiessin amb totes les persones que els ho demanaven.

Això no sortirà de franc

Falten menys de tres mesos per l’1 d’octubre, i això vol dir que s’acosta la data del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta vegada no serà com fa tres anys, aquesta vegada va de debò. S’acaben, doncs, els temps de les ambigüitats calculades en clau personal i/o de partit. Als polítics que encara no s’han mullat ja els queden poques setmanes per definir-se. Però no s'ha d'excloure res. Segur que en sortirà algun que emprarà aquella fórmula tan tronada de mantenir-se en la indefinició però donant llibertat de vot a la seva parròquia, com si les parròquies no fossin prou intel·ligents per exercir aquesta llibertat sense que ho hagi d’autoritzar el politburó del partit corresponent.

També acabaran passant factura les ambigüitats calculades en clau espanyola dels colauistes, comuns, podemitas i comunistes supervivents del naufragi, des dels que encara defensen posicions stalinistes fins als més moderats, suposant que el comunisme es pugui defensar des de la moderació. Ho dic perquè aquest fenomen encara no l’he constatat enlloc del món, i això que he viatjat una mica.

Les colles intransigents del no (partidàries de prohibir la votació) tenen tot el dret a criminalitzar el fet de votar, però em mereixen menys respecte —de fet no me’n mereixen cap— que els que volen votar no, que me’l mereixen tot. Els que fins fa quatre dies defensaven la política del peix al cove i el 2012, tot d’una, es van declarar independentistes, ja fa uns anys que ho estan pagant a les urnes, i de ser el primer partit de Catalunya passaran a ocupar una posició menor. En definitiva, aquest procés no sortirà de franc a ningú. Qualsevol posicionament, a favor i en contra de la independència, tindrà els seus costos. I els seus beneficis, és clar.

La Modelo, el català i més

Fa temps vaig fer una proposta lingüística per ser aplicada, sense excepció, a totes les persones que a Catalunya cobren un sou públic. Proposava que els funcionaris públics, assimilats, contractats, etc. de qualsevol administració pública com a mínim haurien d’entendre el català, i aquells que estan de cara al públic haurien de ser capaços de contestar en aquesta llengua quan el ciutadà els parli en català. Doncs bé, una proposta tan raonable com aquesta sembla que no té consens per aplicar-la. A la presó Modelo, ara sense presos, tampoc. I no és excusa que la majoria de clients d’aquella instal·lació no fossin catalanoparlants.

Un cop tancada la presó a principis de juny, ara la Generalitat permet visitar una part de les instal·lacions. Doncs bé, allà dintre els funcionaris de presons i altres persones que t’ho ensenyen parlen gairebé tots en espanyol, i en vaig trobar algun que ni tan sols era capaç d’entendre el català. No és un detall menor. És molt criticable la manca de respecte que tenen alguns cap a la llengua pròpia del país on es guanyen les garrofes, i que hagin vingut de fora no és una excusa.

Dilluns feia tres setmanes que l’últim pres havia abandonat aquelles instal·lacions, i era el primer dia que la Modelo es podia visitar. Tenia curiositat per veure la presó, de la mateixa manera que fa uns anys no vaig desaprofitar l’ocasió de visitar la presó de la Trinitat. Però no vaig sortir gaire satisfet de la Modelo. Jo pensava trobar-me amb la Modelo original, tal com estava fins fa tres setmanes quan encara estava en servei. En aquestes tres setmanes han museïtzat —alguns en diuen teatralitzat— aquell espai. I no parlo dels panells informatius en català, que fan un bon servei al visitant.

Han convertit determinades cel·les, en les que suposadament van estar-s’hi alguns personatges coneguts, en una mena de parc temàtic. Han posat músiques i sorolls de fons totalment innecessaris en diverses àrees (galeries, locutoris), quan aquesta visita s’hauria de fer en silenci, tal com els mateixos organitzadors et demanen a l’entrada. Han suprimit la majoria de les càmeres de vigilància, com volent presentar una imatge més humana d’un espai tan desagradable i deshumanitzat com aquell. Suposo que hi té a veure que el Departament de Justícia de la Generalitat, organitzadora de la visita, n’ha sigut l’organisme responsable durant molts anys, i ara que ho han de mostrar en públic els fa vergonya posar-se tant en evidència.

Zombis urbans

Quan vas pel carrer cada dia és més corrent creuar-te amb persones que van amb la vista concentrada en la pantalla del seu mòbil, persones que no se n’adonen ni tenen el més mínim interès per tot allò que passa al seu voltant. Tot sovint, com que concentren el cent per cent de l’atenció en els continguts de la seva pantalleta i no els interessa res més, si no et desviessis de la teva trajectòria, se’t tirarien a sobre. A Sarrià, un barri amb la majoria de les voreres força estretes, el problema comença a ser greu. En molts casos estem davant d’una nova patologia social que seria bo tractar-la per especialistes que en sàpiguen abans que no provoqui uns mals majors. Mentrestant, però, potser no estaria malament que l’administració dissenyés uns carrils zombi —potser de pagament, per què no?— per tenir-los a tots controlats i evitar col·lisions. De fet, tinc entès que en algun lloc ja s’han començat a posar en marxa aquesta mena de carrils zombi. Ara bé, el carril zombi només seria una solució provisional mentre el psicòleg no pogués resoldre el problema a la persona afectada per aquesta moderna patologia social.