.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 14 de juliol de 2017

Hereus polítics del franquisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de juliol de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.816 de La Veu de l'Anoia)

S’han commemorat a Madrid els quaranta anys de les primeres eleccions després del franquisme definides per alguns, amb excessiu optimisme, com a democràtiques. Considerar el període actual com una democràcia amb tots els ets i uts s’ha de llegir més com un desig, encara no assolit, dels demòcrates sense adjectius que com una realitat que, es miri com es miri, resulta poc creïble. Que per què ho dic? Posaré un exemple ben proper. Les autoritats franquistes de l’època ni tan sols van permetre que el que avui és el primer partit de Catalunya —Esquerra— es pogués presentar a aquelles eleccions. I a ningú se li escapa que no va ser pel substantiu “esquerra” sinó per l’adjectiu “republicana”.

Tornant a la commemoració, alguns analistes polítics han assegurat que era la primera vegada en quaranta anys que el rei espanyol es desmarcava de la dictadura franquista. No vaig estar gaire al cas del discurs així que no ho discutiré, però quan llegia aquestes cròniques tan ensucrades no vaig poder evitar una certa incomoditat. Que el màxim representant d’una institució hereva directa del franquisme, una institució que només existeix per la decisió personal del dictador Franco, pretengui impartir lliçons de democràcia i fer advertiments a una part majoritària dels catalans sobre què es pot fer en democràcia sembla una broma de mal gust.  

Potser no és sobrer recordar que la monarquia actual és un invent que el dictador Franco es va treure de la màniga l’any 1969 per intentar perpetuar el seu règim (“lo dejo todo atado y bien atado”). Gairebé mig segle després Espanya té una monarquia que mai s’ha sotmès a una votació democràtica de la ciutadania, ni durant la dictadura franquista per motius obvis, ni ja en democràcia per motius que potser tenen a veure amb la negativa rotunda de l’establishment a córrer el risc que la ciutadania tornés a votar, com l’any 1931, en clau antimonàrquica, quan els membres de la família Borbón van haver de tocar el dos cap a l’exili.

Discrepant d’altres analistes, al meu entendre resulta positiu que el rei emèrit, col•laborador directe del règim franquista, no anés a l’acte. Ara bé, la cirereta del pastís d’aquesta gran commemoració espanyola va ser la medalla que les autoritats espanyoles actuals van entregar a un tal Rodolfo Martín Villa perseguit per la justícia internacional. En cas que els arguments anteriors no es consideressin suficients, aquesta medalla és molt indicativa que estem en una democràcia tutelada pels hereus polítics del franquisme.

3 comentaris:

Oliva ha dit...

DEMOCRACIA SENSA SEPARACIO DE PODERS?..."ANDA Y QUE TE ONDULEN"...
PERO COM LA CULTURA POLITICA DELS PAIS,ES LA QUE ES,VAN TIRAN,SI FINS I TOT NOU BARRIS VA VOTAR C's¡¡¡...

gloria abras pou ha dit...

El franquisme s'ha fet amb el poder emprant la democràcia. Ja sabem que no hi va haver una transició com cal i el resultat d'aquell nyap va sortint dia a dia.
La mare dels ous està en que els espanyols segueixen votant els franquistes i que gran part de la culpa d'aquest despropòsit la tenen els socialistes que varen ser i són una mentida flagrant. Els altres ja sabíem de quin peu calçaven però a Felipe González i companyia els coneixíem poc o gens i han estat una estafa, un bunker totalitari disfressat d'esquerra.

Quin desencant!

Miquel Saumell ha dit...

Oliva,
Exacte, parlar de democràcia sense separació de poders és un oxímoron.

Glòria,
Jo, en canvi, crec que les culpes estan més repartides.