(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de juliol de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.818 de La Veu de l'Anoia)
Per evitar malentesos vull aclarir que escric aquest article pensant en alguns funcionaris públics, segurament una minoria, i no en el conjunt del funcionariat. Després d’haver estat tota la vida relacionat amb el món de l’empresa privada i gairebé desconnectat de la cosa pública, d’uns anys ençà em trobo que, per motius diversos, haig de parlar sovint amb personatges que des de les institucions públiques es dediquen a la política. El contacte amb aquesta petita part de la nostra societat, un grup de persones que s’acostumen a moure sota uns paràmetres de conducta professional força diferents dels meus és, per a mi, un fenomen nou, i el meu desconeixement del medi sovint m’ha deparat sorpreses de tota mena, agradables i no tan agradables.
Em refereixo tant als polítics elegits democràticament a les urnes (diputats i regidors) com a les persones agraciades digitalment per la seva formació política per ocupar un càrrec públic. D’aquests últims, els consellers de les empreses públiques, els diputats de la Diputació i els consellers dels districtes de Barcelona en serien tres bons exemples. Alguns d’aquests personatges t’asseguren que es dediquen a la cosa pública de manera temporal; d’altres veus de seguida que tenen per objectiu fer de la política la seva professió, i confien en mantenir-s’hi fins a la jubilació.
Deixant de banda les diferències d’accés a les institucions públiques que dèiem abans, en una cosa coincideixen gairebé tots, i és en la queixa gairebé unànime d’una realitat poc edificant i que jo anomeno la dictadura del funcionariat. Jo, il·lús de mi, sempre havia pensat que el polític, elegit democràticament pels ciutadans o designat digitalment pels dirigents del seu partit, era la persona que prenia les decisions, i el funcionari qui les havia de portar a terme. Dit en altres paraules, el polític dóna una ordre i el funcionari l’ha d’obeir.
Doncs bé, amb excuses burocràtiques de qui coneix tota la lletra petita de les institucions públiques, sovint constatem que no és així, amb totes les distorsions que aquest estrany fenomen comporta. Els funcionaris no tenen dret a posar pals a les rodes ni impediments burocràtics a les decisions que prenen els polítics, siguin encertades o no ho siguin. Al meu entendre, aprofitar-se del millor coneixement que tenen els funcionaris sobre la burocràcia interna de les institucions per buscar problemes allà on haurien d’oferir solucions excedeix les seves funcions, i d’això alguns en diem la dictadura del funcionariat.
Per evitar malentesos vull aclarir que escric aquest article pensant en alguns funcionaris públics, segurament una minoria, i no en el conjunt del funcionariat. Després d’haver estat tota la vida relacionat amb el món de l’empresa privada i gairebé desconnectat de la cosa pública, d’uns anys ençà em trobo que, per motius diversos, haig de parlar sovint amb personatges que des de les institucions públiques es dediquen a la política. El contacte amb aquesta petita part de la nostra societat, un grup de persones que s’acostumen a moure sota uns paràmetres de conducta professional força diferents dels meus és, per a mi, un fenomen nou, i el meu desconeixement del medi sovint m’ha deparat sorpreses de tota mena, agradables i no tan agradables.
Em refereixo tant als polítics elegits democràticament a les urnes (diputats i regidors) com a les persones agraciades digitalment per la seva formació política per ocupar un càrrec públic. D’aquests últims, els consellers de les empreses públiques, els diputats de la Diputació i els consellers dels districtes de Barcelona en serien tres bons exemples. Alguns d’aquests personatges t’asseguren que es dediquen a la cosa pública de manera temporal; d’altres veus de seguida que tenen per objectiu fer de la política la seva professió, i confien en mantenir-s’hi fins a la jubilació.
Deixant de banda les diferències d’accés a les institucions públiques que dèiem abans, en una cosa coincideixen gairebé tots, i és en la queixa gairebé unànime d’una realitat poc edificant i que jo anomeno la dictadura del funcionariat. Jo, il·lús de mi, sempre havia pensat que el polític, elegit democràticament pels ciutadans o designat digitalment pels dirigents del seu partit, era la persona que prenia les decisions, i el funcionari qui les havia de portar a terme. Dit en altres paraules, el polític dóna una ordre i el funcionari l’ha d’obeir.
Doncs bé, amb excuses burocràtiques de qui coneix tota la lletra petita de les institucions públiques, sovint constatem que no és així, amb totes les distorsions que aquest estrany fenomen comporta. Els funcionaris no tenen dret a posar pals a les rodes ni impediments burocràtics a les decisions que prenen els polítics, siguin encertades o no ho siguin. Al meu entendre, aprofitar-se del millor coneixement que tenen els funcionaris sobre la burocràcia interna de les institucions per buscar problemes allà on haurien d’oferir solucions excedeix les seves funcions, i d’això alguns en diem la dictadura del funcionariat.
2 comentaris:
El que no poden fer els polítics és obligar els funcionaris a cometre il.legalitats sense mullar-se. Recordo unes obres a la ctra de Vallvidrera, que no es podien fer perquè la casa estava afectada, i el cap de llicències va rebre moltes pressions dels qui eren regidor i el gerent, i sempre els responia "Signeu-lo vosaltres, el permís. Jo no el signo perquè no és conforme a l'Ordenança". Aquelles obres es van acabar fent sense permís, però es van fer perquè hi havia interès polític.
Francesc,
D'acord, no s'han de promoure il·legalitats, però jo plantejava una altra situació.
Publica un comentari a l'entrada