No em va estranyar gaire quan dissabte al matí em vaig assabentar per la xarxa que el director de La Vanguardia, Màrius Carol, i el seu amo, el Conde de Godó, havien censurat la sabatina de Gregorio Morán que portava per títol “Los medios del Movimiento Nacional”, un article que podeu llegir aquí. I no em va estranyar perquè és un episodi més de la censura que exerceixen els mitjans de comunicació, cosa que, per altra banda, tampoc ens hauria de sorprendre tant.
A La Vanguardia s’exerceix la censura, és clar que sí, com a tots els mitjans de comunicació. Aquesta és precisament una de les tasques de la direcció dels diaris, la qual ha de vigilar que el diari no s’allunyi gaire de la línia editorial marcada per la propietat, sigui aquesta de titularitat pública o privada. Si la propietat és privada, i aquest és el cas de La Vanguardia, d’argument només n’hi ha un, i ben contundent: a casa meva mano jo.
Ara podríem debatre la censura en els mitjans públics. Però, abans de fer aquest debat, potser caldria anar una mica més enllà i plantejar-nos la necessitat o no d’uns mitjans públics sota control polític, és a dir, com passa aquí i no passa a, posem per cas, la BBC. La meva postura és prou coneguda: accepto uns mitjans públics amb la gestió professional independent de la BBC però rebutjo uns mitjans públics (TV3 i CatRàdio) sota la gestió política que patim a casa nostra.
Fa poc més de dos anys els mateixos personatges de can Godó van censurar un article d’Albert Sánchez Piñol que portava per títol “Zarzalejos, lejos, lejos” (el podeu llegir aquí). A rel d’aquell episodi Sánchez Piñol va deixar de ser articulista del diari comtal, i les vendes, els subscriptors i els lectors de La Vanguardia han continuat la seva davallada, sense que d’això se’n pugui deduir que la censura hi ha tingut alguna cosa a veure.
Fetes aquestes consideracions, estic a favor que Morán segueixi publicant els seus pamflets favorables al “dependentisme” allà on els vulguin publicar, fins i tot al TBO, com va passar dissabte. Morán pensa el que pensa i exerceix la llibertat d’expressió. Per acabar, cal dir també que intentar exercir la censura en l’època d’internet és tan ridícul que, amb episodis com aquest, ja no saps si riure o plorar. El fet és que, gràcies a la censura, l’article censurat haurà estat un dels més llegits del senyor Morán.
A La Vanguardia s’exerceix la censura, és clar que sí, com a tots els mitjans de comunicació. Aquesta és precisament una de les tasques de la direcció dels diaris, la qual ha de vigilar que el diari no s’allunyi gaire de la línia editorial marcada per la propietat, sigui aquesta de titularitat pública o privada. Si la propietat és privada, i aquest és el cas de La Vanguardia, d’argument només n’hi ha un, i ben contundent: a casa meva mano jo.
Ara podríem debatre la censura en els mitjans públics. Però, abans de fer aquest debat, potser caldria anar una mica més enllà i plantejar-nos la necessitat o no d’uns mitjans públics sota control polític, és a dir, com passa aquí i no passa a, posem per cas, la BBC. La meva postura és prou coneguda: accepto uns mitjans públics amb la gestió professional independent de la BBC però rebutjo uns mitjans públics (TV3 i CatRàdio) sota la gestió política que patim a casa nostra.
Fa poc més de dos anys els mateixos personatges de can Godó van censurar un article d’Albert Sánchez Piñol que portava per títol “Zarzalejos, lejos, lejos” (el podeu llegir aquí). A rel d’aquell episodi Sánchez Piñol va deixar de ser articulista del diari comtal, i les vendes, els subscriptors i els lectors de La Vanguardia han continuat la seva davallada, sense que d’això se’n pugui deduir que la censura hi ha tingut alguna cosa a veure.
Fetes aquestes consideracions, estic a favor que Morán segueixi publicant els seus pamflets favorables al “dependentisme” allà on els vulguin publicar, fins i tot al TBO, com va passar dissabte. Morán pensa el que pensa i exerceix la llibertat d’expressió. Per acabar, cal dir també que intentar exercir la censura en l’època d’internet és tan ridícul que, amb episodis com aquest, ja no saps si riure o plorar. El fet és que, gràcies a la censura, l’article censurat haurà estat un dels més llegits del senyor Morán.
2 comentaris:
LO MES DIVERTIT D'AQUESTA HIATORIA,ES QUE ELS MATEIXOS QUE TREUEN QUEIXALS PER LA BOCA,DAVANT AQUEST FET,NO DIUEN NI "MU" QUANT SON "EL PAIS" "EL MUNDO" O EL "INCREIBLE" "EL PERIODICO" QUANT FAN EL MATEIX.
LA IDEOLOGIA FA ESTRANYS COMPANYS DE VIATJE.
Oliva,
I tant!
Publica un comentari a l'entrada