Pepu

El capitost d’un partit polític espanyol —tant se val de quin partit es tracta, ja que això és un detall secundari— ha designat un tal Pepu Hernández com a cap de llista per l’alcaldia de Madrid de cara a les eleccions municipals del mes de maig. Els mitjans informatius parlen amb moltes alabances de la persona ungida pel capo dei capi, el tal Pepu, dit sense connotacions mafioses. Confesso la meva més profunda ignorància però és la primera vegada que veig escrit el nom de Pepu, un nom que fins ahir no em sonava de res. I dic profunda ignorància, i segurament dic bé, perquè tots els mitjans informatius sense excepció parlen d’ell com d'una persona molt coneguda per tothom. Doncs bé, el fet és que per mi, fins ahir mateix, de personatge conegut el tal Pepu no ho era. Diuen que en Pepu és un entrenador de basquet que fa molt bé la seva feina, però com que és un esport que ni m’agrada ni segueixo tampoc ha d’estranyar la meva ignorància. Pel partit que ara l’ha fixat només es tracta que els seus provats èxits esportius s’encomanin a la seva gestió política a l’ajuntament de Madrid, sigui com a alcalde o com a regidor de l’oposició. Ho veurem aviat.

La Setmana Santa andalusa

Vox, el partit que mana sota mà a Andalusia i que representa la sectorial més dretana de la coalició PP+Cs, ha exigit a la consellera d’Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació de la Junta d’Andalusia (Espanya), la ciudadana Rocío Ruiz, que plegui del càrrec que ocupa per un article publicat fa més de cinc anys sobre la Setmana Santa andalusa, un article que es veu que no acaba d’agradar als dirigents de l’extrema dreta.

Resulta que l’any 2013 la ciudadana Ruiz va escriure que les processons de Setmana Santa eren “desfilades de vanitat i ranci populisme cultural”, a més de considerar-les un “espectacle tenebrós que ha estat rescatat de la història medieval”. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, comparteixo fil per randa les valoracions de la consellera andalusa. Així, respectant les creences que cadascú pugui tenir, trobo que aquella definició va ser del tot encertada.

Catalan Voices

La setmana que avui acaba he estat la persona encarregada de gestionar el compte de twitter Catalan Voices, així:

Dilluns 21

* I’m Miquel Saumell from Sarrià (Barcelona). Thanks to the courtesy of CatalanVoices’ team this week I’ll be in charge of this peculiar twitter account. I’ll try to do my best but I regret that my english is not as good as I would like so I beg you pardon for eventual mistakes ;-)

* If you plan to be in Barcelona this week, please take well into account that these days we "enjoy" a new yellow taxis' strike, the second one in six months. Best alternatives are 1/ walking (if at all possible), 2/ TMB, 3/ Cabify & Uber.

Dimarts 22

* Franco died in 1975. Catalan is now official language of Catalonia along with Spanish. Can you imagine that four decades later a police officer does not allow entry to his police station to a lawyer if he does not speak Spanish? This happened once again last week in Girona.

* Some of the 28 member States of the EU (4,5 sq.km for a population of 300 milion) are now discussing their future, and British Brexit (no-one knows how it’ll end) is the best example. However, it's crystal clear that advantages of being in the interior are much more than drawbacks.

Dimecres 23

* There is a big discussion about the use of twitter, and president Trump's activity every morning is a good example of a very bad use. So it's indeed a big mistake to criminalize this interesting networking service as some people erroneously do. The culprit is Trump, not twitter.

* Catalonia has a lot of gastronomic events. Let me recommend you the “Garoinada” (garoines = urchins) in Palafrugell (Empordà). The campaign 2019 has already started, and you will be able to enjoy the urchins until end of march. Enjoy it! More details here.

Dijous 24

* Catalonia has good connections by car. Just over an hour from Barcelona you can practice skiing, you can be in Andorra, you can be in France, you can be in Spain ;-) Photo Zeger Depoorter: the moon and the lighthouse of the Medes Islands, photographed last monday from Pals.

* If I decide to live in Paris, London, Milano, Munich, etc. I know I’ll have to speak french, english, italian, german, etc. No discussion. Why the spanish public servants (judge, police, tax inspector, etc) who decide to leave in Catalonia consider unnecessary to learn catalan?

Divendres 25

* Polítics is complex. Decisions are based not on principles but on interests. 4 the left, Maduro (who destroyed Venezuela and closed the Parliament) is a democrat, and Guaidó, the president of the Parliament democratically elected, is a dictador. 4 the right, just the opposite.

* THE TRIAL against catalan independentists leaders (in jail for more than one year) will start now in Madrid. It’s the most important political/judicial operacion against catalan independence process since Franco’s dead. Here a video from Carles Lladó.

Dissabte 26

* Good morning. Today, towards Sant Antoni de Calonge (Empordanet), 115 km from Sarrià, to share a lunch chez our friends with eight doctors, friends for decades. That’s an excellent way to start the weekend!

* Nine catalans (of which not all have been born in Catalonia, coming from Madrid Menorca Murcia ...) have shared an excel·lent lunch, interesting conversations and big discussions in front of the sea. However, during six hours we did not talk of politics. Indeed very strange! ;-)

Diumenge 27

* Every morning I use to buy a newspaper. La Vanguardia is still a press reference in Catalonia, even if the sales are continuously going down. LV tries to avoid it. Today, for instance, together with LV they offer a porcelain bowl and a liter of broth for a ridiculous price.

Cada piulada anava acompanyada d’una foto, i s’ha generat també algun debat puntual. Ho trobareu tot clicant aqui.

Disciplina de partit vs. llibertat de vot

Sobre la llibertat de vot i la disciplina de partit n’he parlat sovint en els meus articles; només cal escriure aquests conceptes al buscador del blog, a dalt a l’esquerra, i en trobareu uns quants. Reconec que sóc poc disciplinat, i no només això, sinó que de vegades n’he presumit i tot. Ningú no és perfecte.

Tot el que comporta el concepte disciplina de partit em produeix urticària mental. Alguns deuen pensar que això meu és un defecte, i altres potser ho consideren positiu. El fet és que jo no em veig militant enlloc, ni partit polític, ni sindicat (de classe o interclassista). Mai ho he fet. Pel que veig al meu voltant, en nom de la disciplina de partit et poden fer callar quan voldries parlar, i de vegades et fan dir coses que no voldries dir. O has d’estar al darrere d’un polític que deixa anar la seva prèdica des d’un faristol, i simular que estàs la mar de satisfet amb tot allò que diu, fent el sí bwana amb el cap.

El concepte llibertat de vot, molt relacionat amb la disciplina de partit, encara el trobo més estrany. Dóna a entendre que si tu milites en un partit i sobre algun tema concret demanes i/o et concedeixen la gràcia de la llibertat de vot, això significa que no sempre tens aquesta llibertat. Dit en altres paraules, t’apuntes a un partit renunciant d’entrada a exercir alguna parcel·la de la teva llibertat, i a sobre et fan pagar una quota. La veritat, tot plegat ho veig una mica masoquista, però potser és que sóc massa exigent.

L’esperit comercial dels xinesos

Per motius professionals he hagut d’anar unes quantes vegades a la Xina. Quinze, per ser més precís. Tot i que el viatge es fa llarg i cansat, val molt la pena veure com funciona aquella societat, tan diferent de la nostra en tots els sentits. La primera vegada que hi vaig anar, als anys vuitanta del segle passat, recordo que encara es veien moltes americanes amb el coll rodó estil Mao convivint amb les primeres americanes occidentals i les corresponents corbates. Una de les coses que em va sorprendre és que els homes que portaven americana del tipus occidental es deixaven l’etiqueta de la marca cosida a la màniga, vull suposar que per presumir, com una mena de demostració, molt estranya als meus ulls, d’estatus social. Però en això no m’hi ficaré, cada societat té els seus estàndards; aquí, per exemple, hi ha molta gent que considera la marca del cotxe que utilitza com una mostra d’estatus social. En fi, hi ha gent per tot.

Les etiquetes de les americanes portaven totes un nom italià tot i que, òbviament, d’italiana l’americana no en tenia res, però aquells que presumien d’etiqueta a la màniga els devia semblar que eren l’enveja del barri. Si una cosa fan bé els xinesos és cosir; els sastres et prenen mides el primer dia, l’endemà et fan la primera prova i dos dies més tard ja pots recollir el vestit a mida acabat, i a un preu molt raonable. De la mateixa manera que tampoc eren suïssos els llampants rellotges copywatch de marques de gran luxe que t’oferien a la rebotiga de molts comerços. El venedor t’assegurava que la maquinària del Rolex que et volia encolomar era Seiko, i que aquell tros de rellotge d’or que t’oferia per quatre rals funcionava a la perfecció. No ho vaig comprovar mai.

El tuit de l’amic Francesc Serés reproduït a dalt no sé si descriu una situació real o és novel·lada, però podria ser perfectament cert. Sempre he pensat que en habilitats comercials i ganes de treballar de valent els xinesos ens superen de bon tros, si més no els que he tractat al llarg dels anys. Ara no entraré, però, en valoracions ètiques sobre l’activitat comercial dels xinesos, tot i que aquí sí que hi hauria molt a dir. Però això ho deixarem per un altre dia.

Quan l’oferta és complir la llei

A canvi d’aprovar-li els pressupostos, Pedro Sánchez va venir a Catalunya a fer una oferta als catalans que a ell i al seu govern potser els sembla que és tan bona que els catalans difícilment la podrem rebutjar. L’oferta consisteix, simplement, a comprometre’s a complir una clàusula d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, un compromís que fins ara Espanya no ha complert. Un estatut, per cert, que no està gens clar que estigui legalment vigent ja que no ha estat votat pels catalans en referèndum tal com preveu la normativa legal espanyola. Sigui com sigui, a partir de l’any 2006 l’estatut preveia que des de la metròpoli es farien determinades transferències a Catalunya, uns pagaments que, dissortadament pels catalans, no es van arribar a fer mai. No cal dir que l’oferta de Sánchez no contempla cap mesura de càstig per a ell i/o els seus ministres en el cas, més que previsible, que l’oferta segueixi sense fer-se efectiva, tal com ha passat fins ara. De la mateixa manera, l’ordenament jurídic espanyol no contempla cap mesura punitiva en el cas que no s’acabin executant les inversions que repetidament es prometen a Catalunya i figuren en els PGE. Aquesta és, dissortadament, l’experiència repetida que hem anat recollint en els nostres negocis amb Espanya. Què ens fa pensar que ara Espanya complirà aquestes promeses?

Baròmetres i enquestes

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.895 de La Veu de l'Anoia)

Cada mig any l’Ajuntament de Barcelona fa una enquesta entre els ciutadans barcelonins; en diuen baròmetre semestral. La setmana passada es va fer públic l’últim baròmetre, i ara em referiré a algunes dades que ha destacat la premsa. Augmenta la sensació d’inseguretat; sis de cada deu barcelonins consideren que la situació a la ciutat ha empitjorat l’últim any; quatre de cada deu barcelonins creuen que la gestió municipal és dolenta o molt dolenta. Podríem concloure que Barcelona està pitjor ara que quan Ada Colau es va fer càrrec de l’alcaldia, o així ho han interpretat els mitjans. La lògica ens portaria a deduir que la dirigent dels comuns i actual alcaldessa no repetirà mandat. Però en el món de la política les conclusions lògiques no sempre s’acaben imposant.

Sense pretendre discutir la fiabilitat de les dades ofertes per l’ajuntament, cal tenir present que, com és lògic, l’enquesta ha estat encarregada per l’equip de govern, i és de suposar que la “cuina” posterior habitual s’ha fet en clau diguem-ne amable pels interessos de l’equip d’Ada Colau. Sigui com sigui, la presentació pública del document per part del primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, es va fer en clau triomfalista i sense autocrítica. Pisarello sembla estar ara més centrat en el seu futur com a diputat del Parlament Europeu que en la seva gestió a la ciutat de Barcelona. També s’ha de tenir en compte la proximitat d’unes eleccions municipals que es presenten molt més disputades que les anteriors. Però dit tot això, llegint les informacions de l’ajuntament sobre la presentació del baròmetre, el balanç de la gestió de l’alcaldessa Ada Colau seria positiu. I partint d’aquestes discrepàncies evidents, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Feta aquesta introducció voldria anar una mica més enllà i reflexionar sobre la conveniència d’elaborar aquests baròmetres institucionals pagats amb diners públics. Entenc perfectament que els partits necessitin conèixer l’opinió del ciutadà i que, amb aquest objectiu, encarreguin enquestes. Però que les paguin. El fet que els polítics s’aprofitin dels càrrecs institucionals que ocupen per fer pagar aquests estudis a les institucions que representen —és a dir, al contribuent— em sembla un abús que no s’hauria de permetre. Òbviament no incloc en aquests retrets les enquestes que fan periòdicament els instituts oficials d’opinió, el CEO a Catalunya i el CIS a Espanya, ja que es tracta d’un servei públic que al meu entendre està plenament justificat.

La novaiorquesa Ocasio-Cortez

La congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez (@AOC a twitter), de 29 anys, encara no fa un any servia copes en un bar de Manhattan, i des de fa unes setmanes és membre de la Cambra de Representants, The House tal com es coneix popularment. El seu podria ser un bon exemple que als Estats Units l’ascensor social funciona, i que la meritocràcia és un actiu social que es valora molt més que aquí. Que una persona jove, nascuda al Bronx i de família porto-riquenya, amb tota la dificultat afegida que això comporta en aquella societat, arribi on ha arribat abans de complir la trentena diu molt a favor seu. A partir d’ara caldrà seguir de prop les seves actuacions com a legisladora i, en aquest sentit, les seves primeres declaracions públiques no et deixen indiferent. Ocasio-Cortez no serà una congressista més. Segur que en sentirem a parlar.

Un bon resum de Gerard Guiu.

Subvencions municipals. El rerefons

Les entitats barcelonines es troben en plena època de presentació de la documentació requerida per demandar a l’ajuntament les subvencions corresponents als projectes de l’exercici 2019. A Sarrià el termini per presentar la paperassa s’acaba el 24 de gener, i llavors començarà la tasca fiscalitzadora dels funcionaris/tècnics municipals, els quals hauran de revisar els projectes i la documentació annexa dels expedients rebuts abans de decidir si els demandants poden accedir o no a les subvencions. En aquest context, ara podríem parlar sobre la conveniència o no de mantenir una societat civil subvencionada per l’ajuntament però, per no allargar-me, això ho deixaré per un altre article.

A Sarrià se’ns va convocar dijous passat a una sessió informativa sobre la mecànica de les subvencions. A l’entrada del Saló de Plens ens entregaven dos exemplars de la “guia d’ús no sexista del llenguatge”, un en català i l’altre en espanyol, amb un contingut que semblava més dirigit als escolars del barri que als ciutadans que érem allà. Els dirigents de l’ajuntament s’han proposat encarrilar la ciutadania i les entitats cap a una utilització que ells anomenen no sexista del llenguatge, segons el seu peculiar criteri lingüístic, un criteri que no coincideix amb el dels especialistes en la matèria. L’ajuntament ens tracta com si els contribuents, majors d’edat, fóssim incapaços d’aplicar el sentit comú.

L’esquerra extrema dels comuns que amb més pena que glòria governa la ciutat pretén controlar-ho tot, incloent-hi com s’han d’expressar els seus habitants. L’objectiu és fiscalitzar la ciutadania fins a extrems insospitats, i suggerir —perquè imposar-ho, sortosament, encara no poden fer— com s’ha de pensar, com s’ha de parlar, com s’ha d’escriure i com s’han de sol·licitar les subvencions per tal que els tècnics se les mirin amb simpatia. Hi ha qui considera, però, acceptable aquesta excessiva tutoria lingüística municipal. Altres, contraris a aquesta mena de controls ideològics que en el fons només pretenen coartar la llibertat individual de les persones, en fugen com fugirien de la pesta bubònica. Això sí, uns i altres hauran de redactar els projectes que aspiren a ser subvencionats seguint fil per randa les peculiars directrius lingüístiques de l’ajuntament.

Entre la dreta extrema i l’extrema dreta

El repte actual de les dretes espanyoles té un abast estatal. La coalició política de facto que s’està dissenyant a Espanya per aplicar-la després de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques (26 de maig), i generals espanyoles (quan l’excel·lentissim senyor Pedro Sánchez ho decideixi), estarà integrada, exclusivament, per la dreta extrema i l’extrema dreta. A partir d’aquesta classificació, que cadascú situï els partits Cs, PP i Vox al lloc que consideri més adient.

Tot i que de moment aquesta coalició només s’implantarà a Andalusia, una región que els servirà per fer una mena d’assaig general, la voluntat és implantar aquest model allà on sigui possible, allà on els tres partits sumin els escons suficients que ho permetin. En aquest sentit, cal no perdre de vista un detall força significatiu: la negociació del nou govern d’Andalusia no s’ha fet a Andalusia sinó a Madrid, amb la participació dels màxims dirigents estatals dels tres partits, uns sortint obscenament i sense vergonya a la foto, i uns altres que, tot i que s’han negat a aparèixer a la foto de la vergonya, en són igualment responsables.

Aquest és, doncs, l’esfereïdor panorama polític que se’ns presenta si la dreta extrema, l’extrema dreta i els seus escolanets sumen les majories que ho permetin. Sobre el paper tindríem mala peça al taler, tot i que a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, sortosament, tot sembla indicar que les dretes espanyolistes difícilment sumaran. Valls, si s’acaba presentant, difícilment superarà els cinc escons, i a un tal Bou que el PP s’ha tret de la màniga no el votaran ni els seus. I si m’equivoco, cosa que tampoc s’ha d’excloure, m’ho hauré de menjar amb patates.

Interferències militars inadmissibles

Diumenge passat, el dia de Reis, durant la celebració a Barcelona de la Pasqua Militar espanyola, el tinent general inspector general de l’exèrcit Fernando Aznar va mencionar en públic el seu desig que els Mossos d’Esquadra actuïn “en perfecta sintonia amb les forces de seguretat de l’Estat, vetllant per la defensa de la llei, la seguretat i l’ordre públic a Catalunya”. Per cert, si Espanya és, d’acord amb la Constitución, un estat aconfessional, s’ha de seguir celebrant oficialment la Pasqua, més de quatre dècades després de la mort del dictador?

El cap dels Mossos d’Esquadra, Miquel Esquius, era allà i no va dir res. Significatiu. No recordo que, des de la recuperació formal de la democràcia, un capitán general de Catalunya hagi gosat interferir d’aquesta manera en la vida civil, i cal recordar que el cos dels Mossos d’Esquadra és una institució civil que depèn exclusivament del Govern de la Generalitat. Les atribucions de l’inspector general de l’exèrcit no l’habiliten per expressar en un discurs oficial la seva opinió particular sobre l’organització dels Mossos.

Durant el franquisme i en els primers anys de la democràcia, i fins i tot mentre es redactava la Constitución Española vigent, l’exèrcit era un dels tres poders fàctics de l’Estat, i la seva influència arribava a tot arreu. Els altres dos poders fàctics eren l’Església Catòlica i la banca. Però més tard, ja quan governava Felipe González, semblava que els poders fàctics de l’Espanya franquista havien quedat formalment desactivats. L’experiència passada i recent, però, ens diu que, a la pràctica, no és així. Tres exemples molt recents ho corroboren: 1/ la banca va fer modificar una sentència del Tribunal Supremo sobre la llei hipotecària; 2/ l’església està posant un munt d’impediments per treure el cadàver de Franco del Valle de los Caidos; i 3/ diumenge passat un capitán general va pretendre intervenir en la tasca civil de la policia catalana.

Els votants de Vox

Com dèiem l’altre dia, els votants espanyols d’extrema dreta ja no s’hauran d’amagar darrere de les sigles d’altres partits, com ha passat fins ara. Ara ja poden votar Vox, un partit genuí d’extrema dreta que pretén monopolitzar la representació política de tota l’extrema dreta espanyola. Els seus dirigents, encapçalats per Santiago Abascal, no se n’amaguen pas. Vox no és res més que la còpia en versió local de partits d’ideologia similar que existeixen en altres països europeus com, per exemple, el Front Nacional francès liderat per Marine Le Pen, la Lliga Nord italiana encapçalada per Matteo Salvini, o Fidesz, el partit del primer ministre hongarès Viktor Orbán.

Jo no culparia Vox de la seva irrupció a Espanya, com si, d’alguna manera, volguéssim blanquejar els seus votants. De moment només a Andalusia però, molt previsiblement, més aviat que tard, passarà el mateix a la resta d’Espanya. Vox ha vingut a ocupar un espai polític que a tot arreu té una clara demanda electoral. S’han d’acceptar les coses tal com són, encara que no ens agradin. A Espanya hi ha persones racistes, xenòfobes, masclistes i antifeministes, franquistes, supremacistes i, en definitiva, antidemocràtiques, i ara ja tenen un partit que defensa obertament aquestes posicions. La responsabilitat de l’aparició de l’extrema dreta a les institucions espanyoles és exclusivament dels seus votants. Vox només és l’instrument polític que s’està aprofitant d’aquest nínxol de l'electorat.

Una visita prescindible

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.893 de La Veu de l'Anoia)

Em proposo fer un balanç racional sobre la visita que Sánchez i els seus ministres van fer a Barcelona la setmana passada per celebrar-hi una reunió del consell de ministres. Òbviament aquest és un assumpte que té moltes lectures i, totes elles són opinables. Sigui com sigui, convindrem que les opinions no són mai objectives, per més que ens hi esforcem i ens ho sembli. Detallaré a continuació els diferents aspectes que han marcat la visita.

La decisió de venir a Barcelona. M’abstindré de fer un judici fàcil de males intencions. Estic disposat a acceptar que Sánchez tenia la voluntat de fer un gest amable cap a Catalunya. Ara bé, que a Catalunya, en general, no s’ha entès així, difícilment ho pot negar ningú. Les sensibilitats polítiques dels catalans són les que són, i els independentistes s’ho han agafat com una provocació. El 21 de desembre era el primer aniversari d’unes eleccions convocades per Rajoy amb calçador. No tenia facultats legals per fer-ho, i van ser forçades mitjançant una aplicació incorrecta de l’article 155, i guanyades, un cop més, per la suma de les opcions independentistes (47,5 per cent contra el 43,5 per cent).

Les decisions que ens toquen més de prop. A banda de l’augment del salari mínim així com del sou dels funcionaris públics, els temes estrictament catalans eren tres: el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, una declaració sense cap efecte legal sobre l’afusellament del president Companys, i l’anunci d’unes inversions públiques. Repassem-ho punt per punt.

L’aeroport. La gestió aeroportuària espanyola és de les més centralitzades d’Europa. Això fa que en inversions, vols, passatgers i capacitat de generar negoci no creixi al ritme que ens agradaria. Doncs bé, la notícia és que, sense cap demanda social que ho justifiqués, es va decidir batejar l’aeroport amb el nom d’un polític que té molts episodis foscos en la seva biografia, com els decrets de col·lectivització de les empreses catalanes (1936), responsabilitat directa de Tarradellas. Si una cosa no genera el senyor marqués de Tarradellas a Catalunya és, precisament, consens.

Sobre Companys, el que s’ha de fer és anul·lar el consell de guerra, i va passant el temps i van passant els governs, i no es fa. Sobra xerrameca buida i manquen accions efectives. I, finalment, sobre les inversions, passarà el que passa sempre: anunciar-les surt de franc, però això no vol dir que acabin sent una realitat. A Catalunya d’això en sabem molt. Resumint, la visita de Sánchez era perfectament prescindible.

L’extrema dreta ja hi era

A Espanya l’extrema dreta no acaba d’arribar, ja hi era. De fet, hi ha sigut sempre. Per més que alguns dirigents polítics, d’aquí i d’allà, ens ho vagin repetint dia sí i dia també, l’extrema dreta no ha arribat amb Vox, de manera sobtada, per la porta andalusa. L’extrema dreta estava mig amagada a cal PP, i en part hi continua estant; Casado i el seu equip directiu en són uns bons exemples. I també hi ha extrema dreta a Ciudadanos. I al PSOE. Tots tenim al cap els noms d’alguns barons i dirigents socialistes, passats i actuals, que quan intervenen a 13TV, Intereconomia, la Cope, i els diferents digitals i altres mitjans informatius d’extrema dreta sembla que estiguin suplicant una menjadora a Vox, el partit que a partir d'ara ha esdevingut el refugi de moda de l’extrema dreta i pretén ser-ne el monopoli. Resumint, al tripartit pro 155 d'infausta memòria (PSOE, PP i Cs) ara s’hi ha afegit Vox. Però els vots d’extrema dreta són més o menys els mateixos, només que ara se’ls hauran de repartir entre més partits que abans.