Entre la dreta extrema i l’extrema dreta

El repte actual de les dretes espanyoles té un abast estatal. La coalició política de facto que s’està dissenyant a Espanya per aplicar-la després de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques (26 de maig), i generals espanyoles (quan l’excel·lentissim senyor Pedro Sánchez ho decideixi), estarà integrada, exclusivament, per la dreta extrema i l’extrema dreta. A partir d’aquesta classificació, que cadascú situï els partits Cs, PP i Vox al lloc que consideri més adient.

Tot i que de moment aquesta coalició només s’implantarà a Andalusia, una región que els servirà per fer una mena d’assaig general, la voluntat és implantar aquest model allà on sigui possible, allà on els tres partits sumin els escons suficients que ho permetin. En aquest sentit, cal no perdre de vista un detall força significatiu: la negociació del nou govern d’Andalusia no s’ha fet a Andalusia sinó a Madrid, amb la participació dels màxims dirigents estatals dels tres partits, uns sortint obscenament i sense vergonya a la foto, i uns altres que, tot i que s’han negat a aparèixer a la foto de la vergonya, en són igualment responsables.

Aquest és, doncs, l’esfereïdor panorama polític que se’ns presenta si la dreta extrema, l’extrema dreta i els seus escolanets sumen les majories que ho permetin. Sobre el paper tindríem mala peça al taler, tot i que a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, sortosament, tot sembla indicar que les dretes espanyolistes difícilment sumaran. Valls, si s’acaba presentant, difícilment superarà els cinc escons, i a un tal Bou que el PP s’ha tret de la màniga no el votaran ni els seus. I si m’equivoco, cosa que tampoc s’ha d’excloure, m’ho hauré de menjar amb patates.