.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dimecres, 23 de gener de 2019

L’esperit comercial dels xinesos

Per motius professionals he hagut d’anar unes quantes vegades a la Xina. Quinze, per ser més precís. Tot i que el viatge es fa llarg i cansat, val molt la pena veure com funciona aquella societat, tan diferent de la nostra en tots els sentits. La primera vegada que hi vaig anar, als anys vuitanta del segle passat, recordo que encara es veien moltes americanes amb el coll rodó estil Mao convivint amb les primeres americanes occidentals i les corresponents corbates. Una de les coses que em va sorprendre és que els homes que portaven americana del tipus occidental es deixaven l’etiqueta de la marca cosida a la màniga, vull suposar que per presumir, com una mena de demostració, molt estranya als meus ulls, d’estatus social. Però en això no m’hi ficaré, cada societat té els seus estàndards; aquí, per exemple, hi ha molta gent que considera la marca del cotxe que utilitza com una mostra d’estatus social. En fi, hi ha gent per tot.

Les etiquetes de les americanes portaven totes un nom italià tot i que, òbviament, d’italiana l’americana no en tenia res, però aquells que presumien d’etiqueta a la màniga els devia semblar que eren l’enveja del barri. Si una cosa fan bé els xinesos és cosir; els sastres et prenen mides el primer dia, l’endemà et fan la primera prova i dos dies més tard ja pots recollir el vestit a mida acabat, i a un preu molt raonable. De la mateixa manera que tampoc eren suïssos els llampants rellotges copywatch de marques de gran luxe que t’oferien a la rebotiga de molts comerços. El venedor t’assegurava que la maquinària del Rolex que et volia encolomar era Seiko, i que aquell tros de rellotge d’or que t’oferia per quatre rals funcionava a la perfecció. No ho vaig comprovar mai.

El tuit de l’amic Francesc Serés reproduït a dalt no sé si descriu una situació real o és novel·lada, però podria ser perfectament cert. Sempre he pensat que en habilitats comercials i ganes de treballar de valent els xinesos ens superen de bon tros, si més no els que he tractat al llarg dels anys. Ara no entraré, però, en valoracions ètiques sobre l’activitat comercial dels xinesos, tot i que aquí sí que hi hauria molt a dir. Però això ho deixarem per un altre dia.