.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 14 de gener del 2019

Subvencions municipals. El rerefons

Les entitats barcelonines es troben en plena època de presentació de la documentació requerida per demandar a l’ajuntament les subvencions corresponents als projectes de l’exercici 2019. A Sarrià el termini per presentar la paperassa s’acaba el 24 de gener, i llavors començarà la tasca fiscalitzadora dels funcionaris/tècnics municipals, els quals hauran de revisar els projectes i la documentació annexa dels expedients rebuts abans de decidir si els demandants poden accedir o no a les subvencions. En aquest context, ara podríem parlar sobre la conveniència o no de mantenir una societat civil subvencionada per l’ajuntament però, per no allargar-me, això ho deixaré per un altre article.

A Sarrià se’ns va convocar dijous passat a una sessió informativa sobre la mecànica de les subvencions. A l’entrada del Saló de Plens ens entregaven dos exemplars de la “guia d’ús no sexista del llenguatge”, un en català i l’altre en espanyol, amb un contingut que semblava més dirigit als escolars del barri que als ciutadans que érem allà. Els dirigents de l’ajuntament s’han proposat encarrilar la ciutadania i les entitats cap a una utilització que ells anomenen no sexista del llenguatge, segons el seu peculiar criteri lingüístic, un criteri que no coincideix amb el dels especialistes en la matèria. L’ajuntament ens tracta com si els contribuents, majors d’edat, fóssim incapaços d’aplicar el sentit comú.

L’esquerra extrema dels comuns que amb més pena que glòria governa la ciutat pretén controlar-ho tot, incloent-hi com s’han d’expressar els seus habitants. L’objectiu és fiscalitzar la ciutadania fins a extrems insospitats, i suggerir —perquè imposar-ho, sortosament, encara no poden fer— com s’ha de pensar, com s’ha de parlar, com s’ha d’escriure i com s’han de sol·licitar les subvencions per tal que els tècnics se les mirin amb simpatia. Hi ha qui considera, però, acceptable aquesta excessiva tutoria lingüística municipal. Altres, contraris a aquesta mena de controls ideològics que en el fons només pretenen coartar la llibertat individual de les persones, en fugen com fugirien de la pesta bubònica. Això sí, uns i altres hauran de redactar els projectes que aspiren a ser subvencionats seguint fil per randa les peculiars directrius lingüístiques de l’ajuntament.