(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.893 de La Veu de l'Anoia)
Em proposo fer un balanç racional sobre la visita que Sánchez i els seus ministres van fer a Barcelona la setmana passada per celebrar-hi una reunió del consell de ministres. Òbviament aquest és un assumpte que té moltes lectures i, totes elles són opinables. Sigui com sigui, convindrem que les opinions no són mai objectives, per més que ens hi esforcem i ens ho sembli. Detallaré a continuació els diferents aspectes que han marcat la visita.
La decisió de venir a Barcelona. M’abstindré de fer un judici fàcil de males intencions. Estic disposat a acceptar que Sánchez tenia la voluntat de fer un gest amable cap a Catalunya. Ara bé, que a Catalunya, en general, no s’ha entès així, difícilment ho pot negar ningú. Les sensibilitats polítiques dels catalans són les que són, i els independentistes s’ho han agafat com una provocació. El 21 de desembre era el primer aniversari d’unes eleccions convocades per Rajoy amb calçador. No tenia facultats legals per fer-ho, i van ser forçades mitjançant una aplicació incorrecta de l’article 155, i guanyades, un cop més, per la suma de les opcions independentistes (47,5 per cent contra el 43,5 per cent).
Les decisions que ens toquen més de prop. A banda de l’augment del salari mínim així com del sou dels funcionaris públics, els temes estrictament catalans eren tres: el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, una declaració sense cap efecte legal sobre l’afusellament del president Companys, i l’anunci d’unes inversions públiques. Repassem-ho punt per punt.
L’aeroport. La gestió aeroportuària espanyola és de les més centralitzades d’Europa. Això fa que en inversions, vols, passatgers i capacitat de generar negoci no creixi al ritme que ens agradaria. Doncs bé, la notícia és que, sense cap demanda social que ho justifiqués, es va decidir batejar l’aeroport amb el nom d’un polític que té molts episodis foscos en la seva biografia, com els decrets de col·lectivització de les empreses catalanes (1936), responsabilitat directa de Tarradellas. Si una cosa no genera el senyor marqués de Tarradellas a Catalunya és, precisament, consens.
Sobre Companys, el que s’ha de fer és anul·lar el consell de guerra, i va passant el temps i van passant els governs, i no es fa. Sobra xerrameca buida i manquen accions efectives. I, finalment, sobre les inversions, passarà el que passa sempre: anunciar-les surt de franc, però això no vol dir que acabin sent una realitat. A Catalunya d’això en sabem molt. Resumint, la visita de Sánchez era perfectament prescindible.
Em proposo fer un balanç racional sobre la visita que Sánchez i els seus ministres van fer a Barcelona la setmana passada per celebrar-hi una reunió del consell de ministres. Òbviament aquest és un assumpte que té moltes lectures i, totes elles són opinables. Sigui com sigui, convindrem que les opinions no són mai objectives, per més que ens hi esforcem i ens ho sembli. Detallaré a continuació els diferents aspectes que han marcat la visita.
La decisió de venir a Barcelona. M’abstindré de fer un judici fàcil de males intencions. Estic disposat a acceptar que Sánchez tenia la voluntat de fer un gest amable cap a Catalunya. Ara bé, que a Catalunya, en general, no s’ha entès així, difícilment ho pot negar ningú. Les sensibilitats polítiques dels catalans són les que són, i els independentistes s’ho han agafat com una provocació. El 21 de desembre era el primer aniversari d’unes eleccions convocades per Rajoy amb calçador. No tenia facultats legals per fer-ho, i van ser forçades mitjançant una aplicació incorrecta de l’article 155, i guanyades, un cop més, per la suma de les opcions independentistes (47,5 per cent contra el 43,5 per cent).
Les decisions que ens toquen més de prop. A banda de l’augment del salari mínim així com del sou dels funcionaris públics, els temes estrictament catalans eren tres: el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, una declaració sense cap efecte legal sobre l’afusellament del president Companys, i l’anunci d’unes inversions públiques. Repassem-ho punt per punt.
L’aeroport. La gestió aeroportuària espanyola és de les més centralitzades d’Europa. Això fa que en inversions, vols, passatgers i capacitat de generar negoci no creixi al ritme que ens agradaria. Doncs bé, la notícia és que, sense cap demanda social que ho justifiqués, es va decidir batejar l’aeroport amb el nom d’un polític que té molts episodis foscos en la seva biografia, com els decrets de col·lectivització de les empreses catalanes (1936), responsabilitat directa de Tarradellas. Si una cosa no genera el senyor marqués de Tarradellas a Catalunya és, precisament, consens.
Sobre Companys, el que s’ha de fer és anul·lar el consell de guerra, i va passant el temps i van passant els governs, i no es fa. Sobra xerrameca buida i manquen accions efectives. I, finalment, sobre les inversions, passarà el que passa sempre: anunciar-les surt de franc, però això no vol dir que acabin sent una realitat. A Catalunya d’això en sabem molt. Resumint, la visita de Sánchez era perfectament prescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada