Reunionitis

Podríem definir la reunionitis com la fal·lera malaltissa que té molta gent per promoure, convocar i organitzar reunions amb qualsevol excusa o pretext. I tot i que de cara a la galeria som molts els que critiquem l’excés de reunions, en el fons a molta gent li agrada organitzar-ne i/o ser-hi convocada. La reunionitis és una de les malalties de moda de la nostra societat, i no només afecta l’àmbit de l’empresa privada i les institucions públiques, sinó que també està molt estesa entre la majoria de les entitats sense ànim de lucre. M’atreviria a dir, però, que en l’administració pública la reunionitis té una incidència molt superior al de l’àmbit privat.

Allà on es troben més de dues persones i sorgeix o es detecta un conflicte, o una situació que a algú li sembla que és o pot arribar a ser conflictiva, s’acaba amb la convocatòria formal d’una reunió per tractar el tema i, és de suposar, per intentar resoldre’l. Però no sempre s’assoleix el resultat que es busca. Aquesta plaga tòxica de la nostra societat té un alt risc d’esdevenir cancerígena per a la productivitat, i no només considerat el terme productivitat en la seva accepció econòmica.

Però per tal d’esvair qualsevol dubte al respecte, no estic criticant les reunions en general sinó la seva proliferació al meu entendre exagerada i el plantejament massa sovint poc professional de qui les convoca i les dirigeix. I és que després d’una reunió mal plantejada i/o mal dirigida el resultat pot ser exactament el contrari d’allò que es buscava. Dit d’una altra manera, un problema que abans de la reunió semblava petit i fàcil de resoldre, després d’una reunió mal plantejada es pot haver convertit en un problema més greu i més difícil de solucionar. Si hi hagués més racionalitat en la gestió de les reunions tothom en sortiria beneficiat. Ens hi posem?

La constatació d’un fracàs

Gairebé ningú recorda que les recents eleccions autonòmiques a Andalusia les va guanyar la socialista Susana Díaz. Així, el PSOE va treure més vots i més diputats que cap altre partit. Però per governar es va formar una coalició de perdedors (PP, Cs i Vox), allò que alguns en diuen el trifachito, i tal dia farà un any. Així de crua és la política, però situacions com aquesta es donen tot sovint. Un polític ha de saber pactar; si es mostra incapaç de fer-ho, més li val que es dediqui a una altra cosa. De què li va servir a Díaz guanyar les eleccions andaluses si després no va poder articular una majoria parlamentària que li permetés seguir governant? De res.

Dissabte es va fer públic que Inés Arrimadas deixa la política catalana com a cap de l’oposició del Parlament de Catalunya per incorporar-se a la política espanyola. Res a dir, cadascú tria el lloc on vol viure i el país per al qual vol treballar. Arrimadas, després de treballar uns anys per Espanya des de Catalunya, ha escollit seguir fent la mateixa tasca però des de Madrid. Només desitjo, per sobre de tot, que no torni a Catalunya. Arrimadas ha fet molt mal al país, i com més lluny es trobi, millor per a tothom. La missió d’un polític és trobar solucions als problemes, però Ciudadanos s’entesta a fer exactament el contrari. Així, en temes tan sensibles com la llengua pròpia de Catalunya —l’obsessió malaltissa de Ciudadanos— Arrimadas ha intentat transformar irresponsablement les solucions acordades fa anys per totes les forces polítiques catalanes en un nou problema.

El departament de màrqueting del seu partit ens pretén vendre el canvi d’aires de la ciudadana Arrimadas com un ascens, com un gran èxit polític, quan no és res més que la constatació d’un fracàs. Potser cal repetir una obvietat, i és que l’objectiu d’una persona que es dedica a la política no és només guanyar les eleccions sinó governar. De què serveix guanyar les eleccions si, per incapacitat de pactar amb altres forces polítiques, després no pots governar? Tot i haver guanyat les seves respectives eleccions, Arrimadas a Catalunya i Díaz a Andalusia, ni una ni l’altra poden governar. Són unes polítiques fracassades. Això no exclou, però, que algun dia puguin revifar.

La vaga d’ahir en tres piulades

1/ Avui hi ha gent que fa vaga, i hi ha gent que no en fa. No tothom opina igual i, per tant, tractar d'imposar el pensament únic és un error. La vaga és un dret, mai una obligació. Ergo, els piquets coactius que obliguen a afegir-se a la vaga són rebutjables i antidemocràtics. (21/2)

2/ Una vaga mal convocada és una vaga fracassada. Hi ha dos mons, el que viu del pressupost públic i no s’hi juga el lloc de treball (en bona mesura avui fa vaga) i els que s’han de guanyar les garrofes sense el paraigües públic (gairebé ningú fa vaga). Al meu barri, tot obert. (21/2)

3/ A la "vaga general" d'ahir (a "aturada de país", que cadascú ho diu a la seva manera) va quedar clar que una cosa és fer vaga (no anar a treballar), i una altra és tallar carreteres i vies de tren. A les empreses productives no es va fer vaga. A l'administració pública, potser sí. (22/2)

Enllaç twitter aquí.

Banderes

Dissabte a la tarda vaig baixar tot passejant des de Sarrià fins a la Granvia de Barcelona, pensant tota l’estona que aquella manifestació independentista seria un fiasco. Amb això no estic insinuant, ni de bon tros, que no estigués totalment justificat sortir al carrer en protesta pel segrest, que ja fa més d’un any que dura, dels presos polítics catalans. Però com que la promoció prèvia de la manifestació va ser més aviat escassa, si més no aquesta és la meva percepció, pensava que poca gent se n’assabentaria. Però em vaig equivocar, la Granvia, des de la plaça d’Espanya fins a la plaça Universitat, estava plena de gent, no només els carrils centrals sinó també els laterals i les quatre voreres. Èxit total, i ara no entraré en la guerra de xifres perquè aquests debats puerils cada dia em fan més mandra.

Ja he explicat amb anterioritat que no sóc gens partidari de les banderes, ni dels himnes, ni de les samarretes al·legòriques i els uniformes en general i, en aquest sentit, predico amb l’exemple. No m’he posat mai un llaç groc ni una samarreta amb missatge, tot i que respecto que la gent es manifesti com vulgui, i tampoc excloc la possibilitat que algun dia sigui jo qui canviï d’opinió i m’uniformitzi. Mentrestant, però, em limito a observar. I una de les coses que dissabte em van cridar fortament l’atenció va ser una persona jove la qual, molt seriosa, portava una bandera espanyola que era l’excepció entre els milers d’estelades de tots formats que onejaven per la Granvia. Fins i tot un periodista ben conegut, en Partal de Vilaweb, li va dedicar un article, L’home de la bandera espanyola. Dit tot això, convé recordar que en democràcia es compten vots, no manifestants, i només qui sap que té les de perdre encara impedeix que els catalans votin amb tots els ets i uts sobre quin futur volen tenir.

Mai diguis mai

Siguin de dretes o d’esquerres, tot sovint els dirigents polítics cauen en la temptació fàcil d’utilitzar paraules excessivament contundents les quals, si no volen fer el ridícul, se les haurien d’estalviar. Mai és un dels mots que un dirigent polític no hauria d’utilitzar mai, valgui la redundància. En el món de la política res és per sempre i, per tant, per més interès i bona voluntat que hi posis, el mai no existeix.

Referint-se al procés d’independència de Catalunya, el dia 8 de febrer, just una setmana abans de dissoldre les cambres legislatives espanyoles i anunciar eleccions anticipades, Pedro Sánchez, amb un posat volgudament seriós davant de la seva audiència —em sembla recordar que es tractava d’un míting polític del seu partit—, va dir sense parpellejar i fent cara de com si s’ho cregués: “No acceptarem mai el dret d’autodeterminació”.

En política el terme mai no acostuma a tenir més vigència més enllà de les 24/48 hores següents després de pronunciar-lo. I qui diu 24/48 hores diu 6 mesos. O un any. El fet és que situacions polítiques que semblaven inversemblants, un temps després van esdevenir realitats. El dret d’autodeterminació de Catalunya potser no l’acceptaran mai de bon grat, però els dirigents polítics espanyols són perfectament conscients que, per més que s’hi esforcin, arribarà un moment que no el podran evitar.

Aznar està tornant amb força

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.899 de La Veu de l'Anoia)

El PP ultradretà post Rajoy, un partit liderat, si més no sobre el paper, per Pablo Casado, però controlat a distància per la ideologia ultradretana de Vox, té en José María Aznar el seu líder a l’ombra, però cada dia menys a l’ombra i més visible a tot arreu. Els seus ja no se n’amaguen. Aznar és ara mateix la màxima referència política del tripartit d’extrema dreta PP-Cs-Vox, si bé no tots tres partits ho admeten encara obertament. Però tot arribarà. Més tard o més aviat la dreta tornarà a governar Espanya, i la persona que de facto liderarà el retorn no serà Casado sinó Aznar. El veritable tarannà polític d’Aznar no és el que va exhibir del 1996 al 2000 quan governava de forma amable amb l’ajut dels convergents, sinó l’Aznar dur del següent mandat (2000-2004), quan va governar amb majoria absoluta i ja no tenia cap necessitat de dissimular per no importunar els seus antics socis catalans. Llavors ja no els necessitava.

Però si Aznar acabés traduint en fets les seves desmesurades propostes polítiques inconstitucionals contra Catalunya exposades fa poc als integrants del Foro Puente Aéreo —suposant que algun dia tingui el poder de fer-ho—, l’expresident del govern espanyol hauria d’acabar sent condemnat per la justícia. Són unes amenaces clares que no només van dirigides contra els independentistes catalans sinó contra TOTS els catalans. Així, potser no s’hauria d’esperar que prosperessin les denúncies sobre la seva responsabilitat compartida en els milers de morts causats per la guerra d’Iraq que ell va copatrocinar, sinó que acabaria sent condemnat per un assumpte que encara que els unionistes defineixen com a domèstic tothom sap que de domèstic no en té res.

Sobre si el contenciós català és un assumpte intern d’Espanya com defensa Aznar i el deep state anticatalà, o té un abast clarament internacional com a parer de molta gent sens dubte té, la pista definitiva ens l’ha tornat a donar l’actual govern espanyol amb les seves estranyes decisions. En aquest sentit, el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha encarregat la desqualificació política de l’independentisme català al ministeri d’exteriors, amb tots els instruments dels quals disposa: una àmplia xarxa diplomàtica d’abast mundial combinada amb uns recursos econòmics pràcticament il·limitats. Però convindrem que si el contenciós català fos un assumpte intern d’Espanya com ens diuen cada dia des del món unionista, el ministeri menys indicat per defensar aquesta tesi seria, per raons òbvies, el d’exteriors.

Comença la farsa

A les 10 del matí d’avui està previst que comenci a Madrid una farsa en forma de judici que passarà a la història negra d’aquest país i s’estudiarà a les facultats de dret i de ciències polítiques de les universitats. Uns catalans independentistes (polítics uns, líders d’organitzacions de la societat civil els altres) fa més d’un any que estan empresonats. Un any s’escriu de pressa, però tenint en compte que són persones innocents, un any de presó equival a 8.760 hores segrestats injustament o, si us agrada més, més de mig milió de minuts. Tic-tac tic-tac tic-tac, i així fins a trenta-un milions i mig de segons.

Un dels principis de la democràcia és la presumpció d’innocència, però en el peculiar règim polític espanyol s’està aplicant la presumpció de culpabilitat. Als efectes pràctics, els presos polítics catalans són tractats com a culpables, i amb aquesta lògica perversa ja estan complint la pena de presó que sens dubte els espera. Tot i que la sentència condemnatòria encara no està formalment redactada, sí que està perfectament dissenyada. Ras i curt, pels estaments oficials espanyols els presos polítics catalans ja són culpables abans de ser jutjats.

En aquesta farsa en forma de judici que comença avui a Madrid els presos polítics catalans es juguen molts anys de presó, com a mínim els que passaran engarjolats fins que el seu cas sigui vist i jutjat pels tribunals europeus. El deep state espanyol això no ho desconeix pas, però per a la majoria dels polítics espanyols, la judicatura, els militars, els directius de les grans empreses, la banca, la majoria dels mitjans de comunicació, etc., la unitat d’Espanya ha d’estar sempre per sobre de tot. I de tot vol dir de tot, també dels principis democràtics bàsics.

Castrillón, Claver, Cuesta i 44.997 més

Ahir es va celebrar una gran manifestació a Madrid en contra del diàleg. Segons la Delegación del Gobierno van ser quaranta-cinc mil manifestants, i d’aquí ve el títol d’aquest article. Castrillón, Claver i Cuesta són els tres periodistes escollits pels convocants de la manifestació (PP, Cs i Vox), per llegir el comunicat oficial. Els líders d’aquests partits (Casado, Rivera i Abascal) també van fer declaracions patriòtiques grandiloqüents, però cadascú va parlar pel seu compte i no des de l’escenari que hi havia al final de la manifestació. Juntos pero no revueltos, tot i que els tres personatges no van resistir-se a aparèixer a la mateixa foto de l’acte. També van dir-hi la seva els dirigents d’altres grupuscles d’extrema dreta que es van afegir a la manifestació, com Hogar Social, España 2.000, Falange de las JONS, etc.

Quaranta-cinc mil persones manifestant-se en contra del diàleg són moltes persones, i això ens dóna una idea que al marge del conflicte Catalunya-Espanya aquí hi ha un altre problema tant o encara més greu. Així, tanta gent sortint al carrer per criminalitzar el diàleg ens hauria de fer pensar que a Espanya hi ha una mancança democràtica. Ara bé, tenint en compte que a banda dels madrilenys cridats a manifestar-se es van organitzar autocars per anar a Madrid des de tots els racons d’Espanya, amb el viatge de franc i, en alguns casos, l’entrepà i l’ampolla d’aigua també, quaranta-cinc mil manifestants potser ja no sembla que siguin tants.

Suposem, però, que la xifra de manifestants hagués estat manipulada a la baixa, cosa que tampoc s’ha d’excloure. Considerem, doncs, que en comptes de quaranta-cinc mil, els manifestants d’ahir haguessin estat el doble, noranta mil. Ara bé, tenint en compte que els organitzadors s’esperaven superar de llarg el milió de manifestants —el dia abans, en alguns mitjans de comunicació es parlava que s’esperaven dos milions de manifestants—, podem concloure sense el risc d’equivocar-nos que la manifestació d’ahir a Madrid va ser un fracàs sense pal·liatius. A Espanya hi ha molta gent sensata.

I els liberals?

L’escriptor, filòsof, sociòleg i professor universitari espanyol Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia no fa gaire (29/12/2018) a La Vanguardia: “Resulta estrany que a Espanya no hi hagi un veritable partit liberal, és a dir, una força política que defensi l’economia de mercat, la globalització, la meritocràcia, els drets i llibertats individuals, partidari d’un govern limitat, i compromès fins al final amb la democràcia participativa”.

Amb tota franquesa, la mancança d’una formació política d’aquestes característiques també em resulta força estranya i, òbviament, encara hi afegiria que, a Catalunya, un partit d’aquestes característiques tampoc existeix. Així, els liberals sense adjectius estem orfes d’un partit genuïnament liberal. Segurament no és per casualitat que la majoria dels liberals que conec, gens desconnectats de la política, militen activament en la no militància política.

Miopia política

Miopia és quan veus bé de prop però no de lluny. Molta gent la pateix, però amb unes ulleres adequades desapareixen els efectes negatius associats a aquesta alteració ocular, tan comuna a la nostra societat. Després hi ha el que podríem anomenar miopia política, però aquesta malaltia, que afecta tant l’esquerra com la dreta, no se soluciona, dissortadament, anant a ca l’òptic a buscar unes ulleres.

Amb l’argument democràtic que Maduro va guanyar les eleccions, l’esquerra dóna per inevitable —el mal menor en diuen— la sangria econòmica, social i humana de Veneçuela deguda al nefast govern que pateix aquella república des de fa anys. Sobre la degradació total del país, una dada ho diu tot: Veneçuela pateix una inflació anual superior al milió per cent. Però per l’esquerra això no sembla tenir importància, com tampoc la té que milions de veneçolans de totes les condicions socials hagin tocat el dos del seu país en els últims anys. Votar amb els peus en diuen a molts llocs d’aquesta emigració massiva. L’esquerra considera que reconèixer Guaidó com a cap d’estat provisional, amb la condició que convoqui immediatament unes eleccions, equival a donar suport a un cop d’estat, tot i que la constitució veneçolana contempla aquesta possibilitat. Per l’esquerra, el fet que Maduro hagués tancat el parlament veneçolà és una anècdota sense importància. L’esquerra tendeix a oblidar que Maduro va guanyar les últimes eleccions a causa de la no participació dels partits de l’oposició en aquells comicis. És la miopia política amb la qual l’esquerra fa la seva anàlisi política i treu les seves curioses conclusions.

La dreta espanyola, és a dir, el tripartit pro 155 més Vox i una part remarcable del PSOE (sí, sí, el PSOE dels barons, el PSOE d’Alfonso Guerra @mienmano, el PSOE de Josep Borrell, etc.), una dreta que està ben present en totes les institucions de l’estat, sovint també pateix episodis de miopia política. Per exemple, quan mira cap al nord-est peninsular. Així, en nom d’una manera ben estranya d’entendre els principis bàsics de la democràcia, es permet empresonar sense judici un govern legítim elegit democràticament a les urnes, la presidenta i altres membres de la mesa de Parlament, i líders de la societat civil catalana. I, mentrestant, als premis Goya de diumenge passat, els intel·lectuals espanyols com si sentissin ploure; Catalunya no sembla formar part del seu negoci. Marxem?

Coses que em grinyolen

BBVA * L’anterior president, Francisco González, va actuar com si fos l’amo del banc sense ser-ho. El pocavergonya i presumpte delinqüent Villarejo va ser contractat pel banc (no entraré ara en els mètodes mafiosos d’aquest personatge) no pas per defensar els interessos del banc, cosa que encara es podria entendre, sinó per defensar els interessos particulars de González, és a dir, per defensar la seva poltrona presidencial que altres accionistes també volien ocupar. Per cert, amb el mateix dret que ell.

Josep Oliu * Comentant la sangria del preu de l’acció del Banc de Sabadell que presideix des de fa molts anys, es va permetre la llicència de fer una brometa pesada, si més no pels accionistes que li paguem un sou més que generós, dient que “cada dia que baja es una mejor inversión”. Com a accionista que sóc d’aquest banc, les paraules d’Oliu només les puc qualificar d’insult. Ignoro si l’home ja s’ha disculpat.

CC.OO. * El màxim dirigent d’aquest sindicat va explicar que no donarien suport a la vaga general convocada per un sindicat minoritari amb motiu del començament del judici contra els presos polítics catalans, amb l’argument que aquesta no era una demanda de tota la societat catalana sinó només d’una part. Amb aquest mateix argument, el sindicat no hauria de donar suport a cap vaga més que es convoqui a Catalunya, ja que cap vaga té el suport de tota la societat.

Màrius Carol * L’1 de febrer el director de La Vanguardia, adreçant-se als seus lectors, va escriure: “Si teniu temps, agafeu el diari i feu una llista dels personatges que us semblen mediocres: quedareu sorpresos”. Doncs sí, em va sorprendre molt el sorprenent exercici d’humilitat de qui admet públicament que podria formar part de la llista de mediocres.

Tots som constitucionalistes

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.897 de La Veu de l'Anoia)

Amb l’única excepció de l’anarquisme, un model de societat utòpic que no s’ha demostrat mai enlloc que sigui viable, resulta evident que el funcionament dels estats s’ha regular d’alguna manera, ni que només sigui mínimament. Així, tots els estats tenen una llei bàsica anomenada constitució. No cal dir que Espanya també en té una, i se suposa que els espanyols s’hi senten raonablement confortables. Aquest no és el cas, però, d’una majoria de catalans els quals aspiren a tenir-ne una de pròpia.

El món unionista divideix la societat catalana entre independentistes (47,5% segons els últims resultats electorals) i constitucionalistes (que alguns, fen trampeta, xifren en el 52,5% de l’electorat català, però en realitat només és el 43,5%, sempre segons els últims resultats electorals). Al món unionista sembla que li faci vergonya utilitzar els conceptes unionisme i unionista, definicions molt entenedores i utilitzades a tot arreu on s’han produït processos polítics d’independència similars al que ara es viu a Catalunya. El fet és que el mot constitucionalista resulta, en aquest cas, equívoc. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro, alhora, independentista i constitucionalista.

La divisió política de la societat catalana s’hauria de fer entre independentistes i unionistes, perquè de constitucionalistes ho som tots. Els unionistes que es defineixen com a constitucionalistes potser ho fan perquè ells ja en tenen una de constitució, la del seu país, Espanya. Els independentistes catalans encara no en tenim cap, i no la tindrem fins que s’hagi assolit la independència. Però tan bon punt Catalunya sigui independent també tindrem una constitució, no imposada des de fora sinó elaborada pel nostre Parlament, tal com la tenen tots els països del món. Però, repeteixo, constitucionalistes ho som tots, només que uns ja tenen una constitució al seu gust i uns altres la tindrem aviat.

Per cert, per no tenir, ara mateix els catalans ni tan sols tenim un estatut d’autonomia com cal. L’actual estatut que ens ha deixat la metròpoli després d’escapçar-lo per tot arreu, tant per la via política —recordem el ribot d’Alfonso Guerra— com per la via judicial mitjançant la sentència del TC, els catalans no l’hem votat mai. I la llei, la llei espanyola, contempla que els estatuts d’autonomia només podran entrar en vigor un cop aprovats pels ciutadans a les urnes. No és el cas de Catalunya. Aquí patim una perversa peculiaritat afegida que no es dóna enlloc més de l’estat. Catalonia is different.