Dos llibres per Sant Jordi

Aquests dies de més calma he acabat dos llibres que estava llegint simultàniament, i que al meu entendre resulten força útils per entendre millor dues realitats de mola actualitat i que ens toquen de prop a tots, amb més o menys intensitat en funció dels interessos particulars de cadascú. Es tracta de dos temes que tenen poc a veure l’un amb l’altre. Per una banda, la situació de crisi generalitzada de la premsa espanyola, que es deu assemblar força a la d’altres països del nostre entorn. El segon tema són les derivades judicials, al marge de les polítiques, del procés independentista català. Són dos assumptes que m’han interessat molt des del primer moment, tot i que ni en un cas ni en l’altre seria capaç de concretar quan va ser “el primer moment”.

La crisi de la premsa és una de les moltes derivades de l’aparició d’Internet, i cada empresa l’ha patit a la seva manera i ha tractat d’encarar-la com millor ha sabut. Aquí cal afegir-hi les interferències que es produeixen en el món periodístic per part de la banca —pel que fa al finançament de les empreses editores— i de les grans empreses de l’IBEX —pel que fa a la publicitat—. Els directius del món de la premsa han comès molts errors que, en bona mesura, es poden atribuir a la manca de receptes vàlides prèvies sobre com gestionar la nova forma de comunicar i d’informar-nos, una nova situació que se’ns ha presentat gairebé de sobte. La conseqüència de tot plegat és que mentre algunes empreses tradicionals van fent la viu-viu amb més pena que glòria, altres s’han reinventat o busquen la manera de fer-ho, i moltes altres han desaparegut del mapa mediàtic espanyol. El llibre que explica les interioritats d’aquest negoci és El director (Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo). El seu autor és el català David Jiménez, el qual va dirigir aquell diari durant un any. Com que quant a les meves lectures no tinc per costum consumir novel·la ni poesia i em limito a llegir assajos, confesso que aquest és un dels assajos més interessants que han passat per les meves mans darrerament. O potser és assaigs, que sempre dubto sobre com s’ha d’escriure el plural del mot assaig.

Sobre el procés independentista català s’han publicat molts llibres, gairebé tots en clau política. En canvi, en clau estrictament jurídica n’hi ha molt pocs, potser perquè tractant-se d’un tema molt tècnic i especialitzat es corre el risc que acabi sortint un producte de lectura feixuga, si més no per a aquells que, com jo, no som d’aquest ram. Però aquest no és el cas, ni de bon tros, del llibre de l’advocat xilè Gonzalo Boye, ...Y ahí lo dejo (Crónica de un proceso). Boye és l’advocat del MHP Carles Puigdemont i d’altres polítics i no polítics que es troben exiliats en diferents països europeus bàsicament amb dos objectius. Per una banda, volen evitar que a Espanya els tanquin a la presó sense judici o mitjançant una sentència injusta, com els està passant a altres polítics catalans que fa un any i mig que estan empresonats per les autoritats judicials espanyoles. El segon objectiu, al meu entendre tan o més important que el primer, busca internacionalitzar el conflicte català. Sóc dels convençuts que només a partir d’una veritable internacionalització del nostre conflicte vindrà la solució, que no és cap altra que el reconeixement formal als catalans del seu dret a decidir el seu futur. Aquest llibre explica molt didàcticament com els clients de Boye van trobant en instàncies judicials europees una justícia que Espanya ha demostrat de forma reiterada que no està en disposició de garantir.