(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'abril de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.907 de La Veu de l'Anoia)
La nostra democràcia està poc consolidada, i encara té molt camí per recórrer fins a poder equiparar-se a altres democràcies del nostre entorn geopolític. A casa nostra els fitxatges estrella preelectorals que fan els partits polítics es repeteixen elecció rere elecció, davant la passivitat de les sofertes militàncies. Sempre que s’acosten eleccions surten els aparentment intocables líders polítics els quals, demostrant per la via dels fets que confien més aviat poc en la seva obedient militància, anuncien fitxatges estrella per incorporar-los a les llistes electorals o, en alguns casos, per liderar-les.
La pedrera dels fitxatges estrella la podem trobar en els àmbits esportius, culturals, el món de l’espectacle, l’empresarial, el militar i, en definitiva, a tot arreu. Ara mateix i de cara a les pròximes eleccions, em vénen al cap els fitxatges polítics d’un conegut entrenador de basquet, un alt dirigent d’una multinacional de les begudes amb bombolles, el pare d’una nena assassinada que s’ha donat a conèixer a la seva potencial clientela política per mitjà de determinades tertúlies televisives, i fins i tot un torero. Són només uns quants exemples, però en podríem posar molts més.
Les persones que s’incorporen a la política mitjançant aquestes decisions d’última hora solen prescindir de les normes internes a les quals la militància s’ha de sotmetre. Així, tot sovint procuren evitar fer el paperot de participar en unes eleccions primàries, ni que només sigui per cobrir l’expedient amb posterioritat a la seva designació digital. I si després de ser fitxats per Casado, Junqueras, Puigdemont, Rivera o Sánchez, els nouvinguts s’han de situar per davant del militant que s’ha treballat a fons la seva candidatura i ha guanyat les eleccions primàries del seu partit per encapçalar-la —posem per cas, els candidats descavalcats Bosch o Munté—, ho fan sense cap mena de remordiment.
Observant aquestes situacions anòmales que afecten la majoria dels partits, resulta més fàcil entendre —que no justificar— que molta gent opti per passar olímpicament de la política. Però optar pel menfotisme és erroni, ja que tothom sense excepció rep les conseqüències de les decisions que prenen els polítics, siguin positives o negatives. El fet és, però, que aquesta actitud d’una part de la ciutadania no genera un cost massa elevat pels partits els quals, conscients que d’aquestes decisions potser en sortiran protestes puntuals de la militància, saben també que la via digital aviat s’oblidarà.
La nostra democràcia està poc consolidada, i encara té molt camí per recórrer fins a poder equiparar-se a altres democràcies del nostre entorn geopolític. A casa nostra els fitxatges estrella preelectorals que fan els partits polítics es repeteixen elecció rere elecció, davant la passivitat de les sofertes militàncies. Sempre que s’acosten eleccions surten els aparentment intocables líders polítics els quals, demostrant per la via dels fets que confien més aviat poc en la seva obedient militància, anuncien fitxatges estrella per incorporar-los a les llistes electorals o, en alguns casos, per liderar-les.
La pedrera dels fitxatges estrella la podem trobar en els àmbits esportius, culturals, el món de l’espectacle, l’empresarial, el militar i, en definitiva, a tot arreu. Ara mateix i de cara a les pròximes eleccions, em vénen al cap els fitxatges polítics d’un conegut entrenador de basquet, un alt dirigent d’una multinacional de les begudes amb bombolles, el pare d’una nena assassinada que s’ha donat a conèixer a la seva potencial clientela política per mitjà de determinades tertúlies televisives, i fins i tot un torero. Són només uns quants exemples, però en podríem posar molts més.
Les persones que s’incorporen a la política mitjançant aquestes decisions d’última hora solen prescindir de les normes internes a les quals la militància s’ha de sotmetre. Així, tot sovint procuren evitar fer el paperot de participar en unes eleccions primàries, ni que només sigui per cobrir l’expedient amb posterioritat a la seva designació digital. I si després de ser fitxats per Casado, Junqueras, Puigdemont, Rivera o Sánchez, els nouvinguts s’han de situar per davant del militant que s’ha treballat a fons la seva candidatura i ha guanyat les eleccions primàries del seu partit per encapçalar-la —posem per cas, els candidats descavalcats Bosch o Munté—, ho fan sense cap mena de remordiment.
Observant aquestes situacions anòmales que afecten la majoria dels partits, resulta més fàcil entendre —que no justificar— que molta gent opti per passar olímpicament de la política. Però optar pel menfotisme és erroni, ja que tothom sense excepció rep les conseqüències de les decisions que prenen els polítics, siguin positives o negatives. El fet és, però, que aquesta actitud d’una part de la ciutadania no genera un cost massa elevat pels partits els quals, conscients que d’aquestes decisions potser en sortiran protestes puntuals de la militància, saben també que la via digital aviat s’oblidarà.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada