Lorena Roldán, una Arrimadas bis

Foto: RTVE

Fa pocs dies la diputada tarragonina Lorena Roldán Suárez va ser designada nova líder de la franquícia catalana de Ciudadanos i, alhora, futura candidata a la presidència de la Generalitat. Però escoltant els seus discursos, ja abans de la seva designació però també després, amb aquest canvi de lideratge no s’insinua la més mínima voluntat de rectificar els errors greus de comunicació comesos per la seva antecessora en el càrrec. Al contrari, l’elecció de Roldán constitueix una afirmació contundent de mantenir la mateixa línia. Si a la direcció de Ciudadanos hi havia algú que pogués tenir alguna esperança que Roldán potser faria un gir cap a la sensatesa política i el sentit comú, haurà quedat ben decebut. La relació de càrrecs que amb més o menys soroll van abandonant el partit n’és una bona prova.

Ciudadanos va néixer socialdemòcrata però ara s’ha convertit en una pota més de la dreta espanyola de sempre. Els seus pactes de facto amb PP i Vox així ens ho demostren cada dia. En termes estrictament polítics, Roldán no és res més que una mala còpia de la seva antecessora en el càrrec, Inés Arrimadas. Utilitza els mateixos tòpics, els mateixos arguments falsos, els mateixos insults i les mateixes desqualificacions personals dirigides als seus adversaris polítics, començant per la bèstia negra de Ciudadanos, el MHP de la Generalitat Quim Torra. Roldán repeteix els mateixos gestos, fa les mateixes ganyotes, abusa constantment de les mateixes cridòries, i segueix insistint en la mateixa divisió falsa de la societat catalana que practiquen els ciudadanos des de la fundació del partit, entre independentistes i constitucionalistes.

Però aquesta és una divisió falsa i interessada, per poder vendre el discurs ciudadano a la gent senzilla que no es qüestiona aquestes coses. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro constitucionalista i, alhora, sóc un ferm partidari de la independència de Catalunya. Estic convençut que aquesta opció seria, sens dubte, bona per Catalunya, però també seria bona per Espanya, ja que, per la via democràtica d’un referèndum vinculant, es trauria de sobre el problema catalán. Però, com deia, sóc també constitucionalista. Independentisme i constitucionalisme no són termes antagònics. Cal reivindicar una constitució per a Catalunya quan el nostre país sigui independent. No es pot admetre que algú s’apropiï del terme constitucionalisme com si de constitució només n’hi hagués una, la seva.

De culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez

El primer intent per investir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol ha fracassat estrepitosament, i dic estrepitosament perquè les expectatives sobre el bon fi de l’operació que els seus protagonistes havien mostrat en públic van ser altes. Però Sánchez ha tornat a demostrar, un cop més, que és un polític inconsistent, que si avui diu blanc, demà és capaç de dir negre sense despentinar-se.  Però això no hauria de ser obstacle per haver assolit un acord de govern amb Pablo Iglesias, el líder de Podemos, el qual, no ens enganyem, també és capaç de fer més o menys el mateix. I qui ho dubti, que repassi les seves declaracions sobre Catalunya. De fet, d’inconsistents ho són la gran majoria de polítics professionals, els quals van adaptant els seus discursos i les seves actuacions a la realitat canviant que es van trobant cada dia quan es lleven al matí. La qüestió es anar justificant les seves giragonses polítiques amb uns interessos suposadament superiors i, sobretot, no posar-se mai vermells.

Tampoc menystindré els grans mèrits de Sánchez com a supervivent nat de la política. Amb el seu recorregut vertiginós dels últims pocs anys ens ho ha demostrat sobradament. No fa pas tant, quan va ser literalment expulsat pels seus de la direcció del PSOE, vam veure aquella imatge de Sánchez sortint tot sol del garatge de la seu de Ferraz, conduint el seu propi cotxe; em sembla recordar que era un Peugeot. A Espanya aquella imatge va causar un cert impacte. S’ha anat imposant la idea equivocada que un polític s’ha de traslladar, necessàriament, amb un cotxe fosc amb conductor, i si a més porta policia d’escorta encara millor. Però un polític no deixa de ser un ciutadà més que està, o hauria d’estar, al nostre servei. I ha de donar exemple fent el mateix que fa la gent que li paga el sou. Això vol dir agafar el bus, fer cua al cinema, conduir el seu propi cotxe i no exigir privilegis fora de lloc.

El fracàs de la investidura és la conseqüència d’una lluita d’egos. Ara bé, de culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez, ja que és qui tenia l’encàrrec específic de construir majories parlamentàries i formar govern. Si veia que amb Podemos no hi havia possibilitat d’acord, Sánchez tenia l’obligació, i encara la té, d’intentar-ho amb altres partits. No ens fem els sorpresos, el problema de fons que té Espanya és Catalunya, i en això coincideix tothom. Així, tindria sentit que, a manca d’altres alternatives, s’acabés conformant una majoria parlamentària anticatalana per part del trio 155 (PSOE, PP i Cs), amb la justificació d’un suposat interès superior: la unitat de la pàtria. I dic anticatalana i no unionista perquè les conseqüències de l’aplicació del 155 van afectar tots els catalans, i no només els independentistes. No s’ha d’excloure, per tant, que aquest espectacle de Madrid acabi amb Sánchez de presidente i Casado i Rivera de vicepresidentes, amb els catalans, tots, rebent un cop més les conseqüències de la incapacitat manifesta dels polítics espanyols per entendre quina és la realitat de Catalunya.

Fila zero a Sarrià

Amb la presència del Regidor del Districte, Albert Batlle, ahir al vespre es va celebrar la sessió constitutiva del Consell Municipal del Districte de Sarrià - Sant Gervasi. Els 19 consellers designats pels partits —és d’esperar que aviat esdevinguin consellers per elecció directa del ciutadà, i no per la via digital d’ara— van jurar o prometre el seu càrrec, i a continuació es va procedir a l’elecció de la persona que presidirà el districte en la legislatura que ara comença, que serà la regidora Eva Parera.

La sala d’actes de la Casa Consistorial estava plena a vessar. A la fila zero del públic s’hi poden veure, entre d’altres, Jordi Bosch (fins ara conseller), Marta Royo (veïna i activista del barri), Carme Rocamora (cap de redacció d’El Jardí), Miquel Saumell (de l’Associació de Veïns de Sarrià), tres regidors de la Casa Gran (Eva Parera, de Barcelona pel Canvi, Óscar Ramírez, del Partit Popular, i Jordi Martí, de Junts per Catalunya), així com la nova gerent del districte, Maite Català.

Segurament les cròniques formals d’aquest acte celebrat ahir a l’Ajuntament de Sarrià destacaran la foto dels consellers i les autoritats que presidien l’acte sota el gran retrato de la família reial espanyola, però aquesta que esteu llegint no aspira a ser una crònica formal. Per altra banda, l’autor d’aquest blog té nul·la simpatia per una institució tan obsoleta com és la monarquia.

Ja era hora!

Després de quatre anys de silenci còmplice aplicant per la via dels fets consumats aquella dita ultraliberal del laissez faire, laissez passer per part dels directius de l’Ajuntament de Barcelona, diumenge passat un alt responsable del nou equip de govern declarava al suplement Viure de La Vanguardia: “Estic absolutament en contra del top manta”. Qui es va expressar en aquests termes tan contundents és Albert Batlle, nou regidor de l’ajuntament i flamant tinent d’alcalde de Seguretat de Barcelona. Esperem que les seves contundents declaracions no es quedin en simples paraules i que aviat es transformin en realitats visibles a ulls dels barcelonins.

Pocs dies abans l’alcaldessa Colau s’havia referit en termes estranyament elogiosos al Comissionat de Seguretat de l’ajuntament en el seu primer mandat, Amadeu Recasens, un dels càrrecs de la seva màxima confiança i un dels màxims responsables del deteriorament dels carrers de la ciutat. Però, tot sovint, els discursos grandiloqüents van per una banda mentre que les realitats poden anar en sentit oposat. Així, una de les primeres mesures del nou equip de govern municipal ha consistit a prescindir de Recasens sense fer gaire soroll.

La gestió municipal del top manta s’ha fet molt malament, i tot indica que a partir d’ara es vol esmenar el full de ruta erroni aplicat fins ara. Val més tard que mai. Batlle vol posar fi a determinades activitats il·legals que sovintegen als nostres carrers, i el negoci del top manta n’és una. Cal recalcar, però, que els menys culpables d’aquesta situació són els pobres manters. Així, la cadena de culpables comença amb els fabricants de productes il·legals, i es completa amb els importadors i els distribuïdors finals del producte. Els manters només són l’última baula de la cadena, i se’ls ha d’ajudar a trobar altres sortides.

Sánchez no és Espanya

La cultura de la coalició política és molt habitual a Europa, però a Espanya no hi ha experiència, i aquests dies en tenim una nova prova. El 28 d’abril es van celebrar eleccions a Espanya, i el partit guanyador va ser el PSOE, que va obtenir 123 escons, molt lluny de la majoria absoluta del Congreso de los Diputados establerta en 176 escons. Això vol dir que el candidat Pedro Sánchez necessita obtenir el suport d’altres partits per poder superar amb èxit la sessió d’investidura, i així poder governar amb una certa comoditat. En aquestes circumstàncies d’una certa debilitat socialista, no es pot actuar amb la prepotència que ho fa Sánchez. Sánchez va guanyar les eleccions, però la seva situació política és de debilitat. Si Sánchez pretén rebre els vots d’un altre partit, ell també haurà d’estar disposat a cedir en algunes coses, encara que no li agradi. Pretendre que per facilitar la seva investidura i evitar, per tant, unes noves eleccions, hagi de rebre ajut gratuït de la competència, és a dir, pretendre que uns partits el votin o s’abstinguin sense cap contrapartida política, és utòpic. En política res és gratis, ni tan sols allò que ho sembla. Els governants tenen una certa tendència a confondre els seus interessos amb els del seu país, i això no deixa de ser una distorsió de la realitat. Sánchez no pot confondre els seus desitjos particulars ni els interessos del PSOE amb els interessos d’Espanya, com va dir dijous passat a un periodista de laSexta que l’entrevistava. En definitiva, Sánchez no és Espanya. Algun dia ho aprendrà.

Catalunya, Gibraltar, Hong Kong

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juliol de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.921 de La Veu de l'Anoia)

Son tres territoris sense estat que tenen poc a veure entre ells, i per evitar susceptibilitats els poso per ordre alfabètic. Si els comparem per les seves poblacions, Catalunya i Hong Kong tenen més o menys els mateixos habitants (set milions i mig) mentre que Gibraltar amb prou feines arriba als 35.000. Si ens fixem en la llengua, Catalunya té una “llengua pròpia” oficial, el català, tot i que l’espanyol també és oficial i d’ús massiu. Però no per ser la llengua pròpia el català té avantatges, sinó que passa justament el contrari. Així, a Catalunya hi poden venir destinats funcionaris espanyols amb mentalitat colonial i sense coneixements de català, i sense el més mínim interès a aprendre la llengua pròpia del país. Parlem de jutges i fiscals, membres de les forces policials i funcionaris de tota mena i condició. No hauria de sorprendre que un fet tan anòmal com aquest hagi contribuït també a l’augment de l’independentisme.

A Gibraltar la llengua oficial és l’anglès, tot i que l’espanyol i el llanito (barreja de l’anglès i la variant andalusa de l’espanyol, a més d’altres influències lingüístiques) també són molt utilitzats. Ara bé, qualsevol persona que treballi per a l’administració pública té l’obligació de parlar correctament l’anglès. Això, allà, ho tenen molt clar. A Hong Kong es parla majoritàriament el dialecte cantonès del xinés, i també, però menys, l’anglès, i totes dues són les llengües oficials del territori.

Cap d’aquests territoris és, ara per ara, un estat, tot i que una bona part dels catalans aspiren a que Catalunya ho sigui. I si persisteix el desig majoritari de desconnectar d’Espanya, Catalunya acabarà sent un estat més de la Unió Europea. Gibraltar, en canvi, no té cap aspiració a ser un estat sinó que pretén mantenir l’estatus de colònia del Regne Unit, tal com ha quedat evidenciat majoritàriament a les urnes. El cas de Hong Kong és més complex. Des de 1997 té un estatus especial de pertinença a la Xina que durarà cinquanta anys, amb la fórmula “un país, dos sistemes”, fruit dels acords signats entre l’antiga metròpoli, la Gran Bretanya, i la Xina Popular. Té una moneda pròpia, el dòlar de HK, i és un dels centres financers més importants del món. Els seus habitants gaudeixen d’una certa autonomia, però darrerament aquesta s’ha vist qüestionada per decisions governamentals molt impopulars i antidemocràtiques, amb el resultat de protestes massives al carrer. No hauria de sorprendre que Hong Kong acabés optant, també, per esdevenir un país independent.

El paper del CNI

El diari Público va confirmar ahir un fet que ja se sabia, i és que els integrants del grup criminal que l’agost del 2017 va causar l’atemptat de les Rambles de Barcelona estaven sent vigilats estretament pel CNI (Centro Nacional de Inteligencia) des de molt abans de l’atemptat, i en algun cas rebien finançament dels serveis secrets espanyols. La sortida fàcil seria ara fer un judici d’intencions de les autoritats espanyoles, però no em toca a mi fer-lo. No estic afirmant que el CNI va finançar aquell atemptat terrorista, però ningú em negarà que després de fer-se pública la informació periodística ho pot semblar; no ens han de sorprendre piulades com aquesta i moltes altres que es van poder veure ahir. I a partir d’aquí que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo ja les he tret.

La posició de Pablo Iglesias

No cal dir que la composició del govern espanyol d’alguna manera també ens toca als catalans i, per tant, és convenient prestar-hi alguna atenció. Però tampoc cal exagerar, ja que, sigui quin sigui el govern que s’acabi constituint sota la presidència de Pedro Sánchez, la visió estatal del tema català no canviarà gaire. O no canviarà gens.

La posició d’Unidas Podemos —lingüísticament aquest nom em grinyola molt— és molt més propera als partits tradicionals espanyols (PSOE, PP i Cs) que allò que de vegades ens volen fer creure. Pablo Iglesias sempre parla de fer un referèndum a Catalunya, sí, i en principi aquesta música sona bé. Però quan el líder podemita s’ha manifestat en aquest sentit i algun periodista amb ganes de fer bé la seva feina l’ha pressionat una mica més i li ha demanat unes mínimes concrecions, Iglesias sempre s’ha escapolit de l’escomesa periodística, i permeteu-me que utilitzi una expressió del mestre Puyal que en el seu dia va fer fortuna.

Iglesias mai s’ha mullat en el sentit que el referèndum que suggereix per a Catalunya ha de ser vinculant, que la pregunta només pot ser si Catalunya ha de ser independent o no, que les respostes han de ser només dues (sí i no), i que guanya l’opció que treu un vot més que l’altra. Aquestes són les condicions mínimes, ineludibles i innegociables. A partir d’aquí, si cal, es pot pactar la data, la participació mínima per donar validesa al resultat, i els controls democràtics internacionals que s’haurien d’establir per tal d’evitar les trampes que uns i altres tindrien, segur, la temptació de fer.

Sovint diem que a la vista de la seva trajectòria política tenim motius sobrats per desconfiar de Sánchez. Però vista la trajectòria d’Iglesias, podem igualment concloure que el líder podemita tampoc és de fiar.

Cal rectificar. Es rectificarà?

El temps ens ha demostrat que negar el problema d’inseguretat ciutadana que patim a Barcelona ha estat un error greu. Per part de les autoritats municipals barcelonines la negativa oficial a acceptar la realitat s’ha repetit insistentment en els últims quatre anys. Però no per menystenir el problema aquest ha deixat d’existir sinó que, dissortadament, s’ha incrementat. Amagant el cap sota l’ala el govern dels comuns només ha demostrat la seva incompetència i manca d’idees per resoldre’l. Cal recordar, també, que s’ha publicat més d’una vegada que des de l’equip de govern es busca donar una imatge negativa de Barcelona per tal de dissuadir el turisme —la gran bèstia negra d’aquest ajuntament—, però a banda de deixar-ne constància em nego a fer un judici d’intencions d’aquesta naturalesa.

Dissabte al vespre, a pocs metres de casa meva, una persona armada amb una pistola va entrar a una perruqueria i va assassinar a sang freda un home que es trobava a l’establiment; era el marit de la propietària del negoci. L’assassí no es va emportar res, no va robar res, simplement va entrar com si només tingués l’objectiu de matar a aquell home i, un cop feta la feina, va sortir de l’establiment i va desaparèixer pels carrers del barri. Encara el busquen. Això va passar a Sarrià, un barri benestant de Barcelona que fins ara no ha tingut problemes especials de seguretat ciutadana.

Fa molt pocs dies hi va haver un altre episodi de violència greu a Barcelona, al barri del Poble Nou. Aquesta vegada mitjançant l’estrebada de la bossa de mà que portava una dona estrangera, en una operació feta des d’una moto que circulava per la vorera. El resultat va ser la caiguda i mort posterior de la dona, una alta funcionària del govern de Corea del Sud que es trobava accidentalment a Barcelona. La premsa internacional també se’n va fer ressò, i amb cada episodi d’aquesta naturalesa la imatge de la ciutat va quedant malmesa.

Abans-d’ahir mateix, sense anar més lluny, un altre home va ser apunyalat en un locutori en ple Eixample barceloní, i ahir va morir al Clínic. Aquests tres exemples tan recents crec que són suficients per descriure un problema greu d’aquesta ciutat. Sóc ben conscient que a l’esquerra més extremista —cupaires i comuns— no els agrada gens que es publiquin aquesta mena d’anàlisis, però les coses són com són i la realitat s’imposa. El fet és que tres persones mortes en molt pocs dies, com a conseqüència d’episodis violents com els relatats, són molts morts.

Amb aquestes desgràcies no s’hauria de fer demagògia ni política populista, com fa el bonisme militant que practica aquest ajuntament. Però tal vegada s’hauria de fer alguna cosa amb urgència. Com a primera mesura, potser no seria una mala idea que les nostres autoritats traguessin la policia de les oficines per fer-la més visible al carrer. Seria una mesura dissuasiva que donaria una mica de tranquil·litat al veïnat barceloní, i potser evitaria que proliferessin episodis com els descrits. Esperem que el nou regidor Albert Batlle, que a partir d’ara serà el màxim responsable municipal de la seguretat ciutadana barcelonina, millori la pèssima gestió que fins ara han fet l’alcaldessa Colau i el comissionat Recasens.

La Diputació de Barcelona

En termes econòmics, la Diputació de Barcelona és la tercera institució pública de Catalunya, amb un pressupost anual de 955 milions d’euros. És la gran repartidora de Catalunya, una eina molt llaminera i agraïda a la qual tot polític aspira. I no tractant-se de càrrecs d’elecció popular, el seu control democràtic és entre més aviat escàs i nul, com ho són els consells comarcals i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

La lluita dels partits per aconseguir el control del govern de la Diputació de Barcelona és només això, una lluita per les cadires de l’equip de govern, una lluita pels càrrecs i avantatges associats, i una lluita pels sous. No en tinc el més mínim dubte. Les excuses polítiques d’uns i altres, que si els que pacten amb el 155, que si la independència, qui si les esquerres, que si les dretes, etc. són només això, excuses.

Fa anys que proposo que les diputacions s’haurien de tancar. Les tasques que fan les podria assumir perfectament l’administració autonòmica. Però l’estalvi que representaria la desaparició de les diputacions no interessa gens als partits, ja que necessiten llocs de treball públic per pagar favors polítics i anar-hi col·locant els seus. Aquest és el problema, l’únic problema que impedeix tancar-les.

Concursos de creditors i lliçons d’ètica

Iniciativa per Catalunya Verds, el partit polític hereu de l’històric PSUC, ha decidit presentar concurs de creditors amb uns deutes declarats que superen els 9 milions d’euros, acomiadar els seus treballadors i tancar la paradeta. Fa exactament tres anys un altre partit històric però d’ideologia política oposada, Unió Democràtica de Catalunya, va fer exactament el mateix, amb uns deutes declarats que superaven els 22 milions d’euros.

Tant en un cas com en l’altre els actius declarats eren inferiors als passius, i en termes empresarials d’això se’n diu fer fallida. Què vol dir fer fallida? Vol dir que l’empresa està abocada a la liquidació, que els creditors no cobraran o que, en el millor dels casos, només cobraran una petita part dels seus crèdits.

En el món de l’empresa privada aquests episodis tan lamentables dissortadament passen tot sovint, donen molta feina a jutges, advocats i liquidadors, i molts maldecaps i disgustos als creditors. Però són eines legals que el sistema capitalista posa a la disposició de qui no pot pagar.

Hi ha, però, una diferència entre la fallida d'un partit polític com Iniciativa i la d’una empresa privada, i són les lliçons d’ètica empresarial que han estat donant els dirigents d’Iniciativa als accionistes i gestors de les empreses privades que es trobaven en situacions similars a la que Iniciativa es troba ara. Iniciativa s’ha acollit a la mateixa eina capitalista que tot sovint tant ha criticat. Per tant, a partir d’ara, de lliçons d’ètica empresarial cap ni una.

Què hauria de fer Convergència?

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de juny de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.919 de La Veu de l'Anoia)

No és pas el primer cop que escric que un dels errors més greus que ha comès Convergència en els últims anys ha sigut prescindir del seu nom de tota la vida. Juntament amb la figura de Jordi Pujol —fins que el fundador de Convergència va caure en desgràcia per temes fiscals poc exemplars—, el nom del partit era un dels actius principals que tenia aquesta força política.

La setmana passada els presidents Mas i Puigdemont es van reunir a Waterloo, i tot indica que Convergència es tornarà a refundar, o reformular, i van..., ja n’he perdut el compte. En els últims anys hem vist diversos canvis de nom, de dirigents, d’estratègies, de programes, de candidats a les diverses eleccions, i fins i tot de seu social. Molt recentment hem vist convocar unes eleccions primàries per escollir el cap de llista a les eleccions municipals de Barcelona i, poc després, sense donar explicacions convincents als votants potencials, prescindir dels resultats de les primàries i designar una altra persona com a cap de llista. No dubto que els dirigents convergents tinguessin motius per prendre aquella decisió, però les explicacions van ser del tot insuficients. No serveix d’excusa que amb la llista municipal d’Esquerra a la ciutat de Barcelona passés una cosa similar, i tot plegat dóna la sensació d’una manca de seriositat en el món independentista que, lògicament, no agrada als seus electors.

Cal deixar constància que amb cada canvi s’han anat perdent vots pel camí. Així, de ser un partit hegemònic a Catalunya, Convergència —amb el nom que toqui ara, que jo ja m’he perdut— ha passat a ser... el partit que és ara, i no cal entrar en detalls. Segons el dirigent Bonvehí, Convergència és un partit fort perquè encara conserva gairebé quatre-centes alcaldies però, per poc que s’investigui la realitat del territori, i això inclou, òbviament, Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, aquesta explicació resulta ben poc convincent. Negar la realitat i amagar el cap sota l’ala segur que no és la recepta per sortir de l’atzucac.

Dit tot això, cal no oblidar que hi ha un sector creixent de catalans que, sense manifestar-se d’esquerres, es declara inequívocament independentista. I cal acceptar també que alguns es comencen a sentir políticament orfes. No em toca a mi, però, suggerir quina és la via per intentar donar satisfacció a aquesta franja de votants, tot i que molta gent agrairia que aquesta tasca es tirés endavant sense més dilació. Per cert, no sóc ni he sigut mai de Convergència, ni de cap altre partit.

Inseguretat a Barcelona

Fa ja bastant temps que els barcelonins patim un problema d’inseguretat ciutadana que amb el temps s’ha anat agreujant. La gent més d’esquerres, i molt especialment els colauistes més convençuts, sempre ho han negat, però no per negar repetidament una realitat aquesta desapareix com per art de màgia. No seria correcte atribuir la culpa de la creixent inseguretat ciutadana exclusivament a l’alcaldessa Colau, però una certa responsabilitat sí que forma part del seu passiu polític. Per dos motius: per haver estat negant aquest problema durant els seus quatre anys de mandat, i per no intentar posar-hi remei. I de remei només n’hi ha un: més Guàrdia Urbana dissuasiva al carrer. Però ara ja tenim una persona morta d’una certa rellevància, i els mitjans internacionals se n’han fet ressò. Es tracta d’una alta funcionària del govern de Corea del Sud a qui la setmana passada van intentar robar la bossa de mà, i va morir a conseqüència de l’agressió. Això ja són palabras mayores. Els dirigents dels comuns comencen a acceptar en públic l’existència d’un problema que ja és preocupant; en privat ja fa temps que ho admeten. Colau, com gairebé sempre, ha intentat espolsar-se les puces de sobre, aquesta vegada donant la culpa a la Generalitat per no desplegar més mossos a la ciutat. De les patrulles dissuasives de la Guàrdia Urbana gairebé desaparegudes dels carrers de Barcelona durant el seu mandat ni n’ha parlat. Per cert, també va cridar l’atenció el seu missatge de condol redactat en la llengua oficial de Corea del Sud que, com tothom sap, és el castellà.

Donald Trump, Kim Jong Un i la llibertat

Des que va començar la Guerra de Corea, fa set dècades, una guerra que formalment encara no ha acabat, mai un president de Corea del Nord ha trepitjat els Estats Units, ni un president nord-americà ha visitat Corea del Nord. Mai fins abans-d’ahir, quan el president Trump es va trobar amb el president nord-coreà Kim Jong Un a la zona nord-coreana de l’àrea fronterera que separa les dues Corees. Una de les característiques dels països comunistes dels segles XX i XXI és que els seus ciutadans estaven tan satisfets... que tenien absolutament prohibit marxar del seu país. Encara que la trobada de dissabte va ser només l’excusa per a una nova photo opportunity entre els dos personatges, podria esdevenir un pas decisiu per donar per oficialment acabada aquella guerra i obrir les fronteres perquè els coreans que volguessin marxar d’aquell paradís comunista ho poguessin fer lliurement.

Ens podem preguntar quin dels dos presidents és més impresentable. Tant l’un com l’altre han fet mèrits sobrats per guanyar. Hi ha, però, un detall que els diferencia: Trump, com tots els presidents nord-americans, va ser elegit democràticament a les urnes per a un mandat de quatre anys. Kim Jong Un, en canvi, representa la tercera generació d’una dictadura familiar comunista establerta pel seu avi; des de fa set dècades es passen el càrrec de president de pares a fills. Salvant totes les distàncies, que són moltes, vindria a ser com l’actual monarquia espanyola decidida fa mig segle pel dictador Franco, però amb la diferència del tractament del comunisme, que a Espanya és una opció política més i a Corea és l’única ideologia permesa.

Un altre detall diferencia els dos països. Si jo visqués als Estats Units, no tindria cap problema per publicar aquest article; però si visqués a Pyongyang i gosés publicar un article com aquest, em passaria molts anys a la presó, i potser m’aplicarien la pena de mort. Trump és un president impresentable, i Kim Jong Un n’és tant o més que ell. La diferència entre un president i l’altre, entre un país i l’altre, és el grau de llibertat dels seus ciutadans. A Corea del Nord, com a tots els països que han gaudit dels règims comunistes de partit únic, la llibertat dels seus ciutadans, ni que només sigui per tocar el dos, és inexistent. Comunisme i llibertat són incompatibles. Uns pocs encara defensen el comunisme; la majoria, però, optem per defensar la llibertat.