I ara, l'Hermitage

Els comuns tenen un projecte destructor per a la ciutat de Barcelona, i els socialistes els fan irresponsablement la gara-gara. El més decebedor és que a empentes i rodolons aquest ajuntament se'n va sortint. Quan van arribar als despatxos de Sant Jaume, van foragitar el turisme d'alt poder adquisitiu —el que deixa diners per a la ciutat i genera llocs de treball—, van impedir l'obertura de nous hotels i, alhora, van potenciar el turisme de xancleta, McDonald's i hotel a la sorra de la platja. Van fer tot el possible perquè la Nissan tanqués, i va acabar tancant. Ara estan molt centrats en la Seat; encara que la fàbrica sigui a Martorell, també els fa molta nosa, i si no que ho preguntin a la regidora Janet, què té com una obsessió malaltissa contra cotxes, avions i tot allò que es mogui amb motor. S'han endeutat fins a les orelles (l'alcalde anterior va deixar superàvit), i estan deixant una ciutat trinxada. Cap atractiu per atraure noves empreses i inversions. Cap. Només els interessen les bicis, els patinets, els coloms i les granotes, i passen olímpicament dels interessos de les persones i els seus drets laborals. Sense aquest ajuntament, molts aturats barcelonins tindrien feina. Es van afegir a la lliga en contra de l'ampliació de l'aeroport, i de moment se n'han sortit; costarà de revertir-ho. S'han esforçat molt perquè, en contra de l'opinió dels veïns de la Barceloneta, l'Hermitage llenci definitivament la tovallola i busqui una altra destinació més amable; no diuen res de la forta indemnització que l'ajuntament, és a dir, els barcelonins, haurem de pagar als promotors; però ja no ve d'aquí, avall que fa baixada. Falten quinze mesos per a les eleccions municipals, i si els partits amb un mínim de sentit comú no es posen immediatament les piles, els comuns intentaran repetir mandat per continuar la seva destrossa ciutadana; saben que si necessiten el suport d’Esquerra, també el tindran. La fugida de l'Hermitage anunciada ara tan sols és un símptoma més de la degradació en la qual ha caigut la nostra ciutat. Espero que algun dia se’ls demanin responsabilitats, i en paguin les conseqüències.

El passaport Covid-19, una visió discrepant

No sóc negacionista ni antivacunes. Al contrari, m'he vacunat sempre que m'ha tocat, fins i tot m'he posat algunes vacunes que la majoria de la població no s'acostuma a posar com, per exemple, la vacuna de la febre groga que s'exigeix per viatjar a determinades destinacions del Tercer Món. Em vaig posar les dues dosis de la Covid-19 quan la informació disponible sobre aquest producte era molt més engrescadora que ara. Fa un any, semblava que amb aquella vacuna acabaria el problema. Però res més lluny de la realitat. És precisament per això, és a dir, per la informació bastant més decebedora que tenim ara, que de moment no tinc previst inocular-me cap dosi de reforç.

La credibilitat d'un polític costa molt de guanyar, i es pot perdre amb una simple roda de premsa. Els polítics i els tècnics han improvisat massa sobre la marxa. Es van treure de la màniga aquesta comèdia del Passaport Covid-19 amb un únic objectiu: pressionar als reticents que no es volen vacunar perquè es vacunin. Ara tothom sap que el passaport Covid-19 no té cap utilitat sanitària, i la gent actua en conseqüència. Vaig estar tota la setmana passada en una illa africana de sobirania espanyola, i si ara hagués de fer un informe sobre els efectes pràctics del passaport, aquí i allà, estic en disposició de treure algunes conclusions que no agradaran a tothom.

A molts bars, restaurants i altres establiments no demanen el passaport, i si el demanen i els mostres un codi QR qualsevol a la pantalla del mòbil, el del Bon Preu o el de la Casa Ametller per exemple, el donen per bo. Això no m'ho han explicat, ho he viscut personalment. Es pot volar sense passaport ni cap mena de mesura sanitària prèvia, com ara el control de temperatura, presentació de certificats, etc.? I tant que es pot! Ho he experimentat dos cops en vuit dies. En un vol ens van demanar el passaport Covid-19 un cop arribats a la terminal de l'aeroport de destinació, a la sala de recollida d'equipatges, és a dir, després d'haver viatjat sense cap control. No sé què hagués passat si no l'hagués mostrat; m'haguessin fet tornar en el mateix avió? En el vol de tornada a Barcelona no ens van demanar res enlloc, ni a la sortida ni a l'arribada.

Insisteixo, el passaport Covid-19 és una mesura política de control social que només té l'objectiu d'intentar tenir-nos més obedients i esporuguits, però no té cap relació amb el control sanitari. Repeteixo, no sóc negacionista ni antivacunes, sinó només un ciutadà responsable que no dóna automàticament per bona qualsevol cosa provinent de l'administració. Sóc, en definitiva, un ciutadà que es pregunta sempre el perquè de les coses i treu les seves pròpies conclusions, sense necessitat de tutories. Els gestors de la cosa pública ens han entabanat repetidament, i a hores d'ara ja no es mereixen que ens els creiem sense qüestionar-nos primer la bondat de les mesures que ens pretenen imposar.

Famílies i pensions

(Article original publicat el 14/1/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2052, pàg. 2)

Catalunya és una societat molt envellida, de les més envellides del món. Així, cada dia hi ha més persones jubilades i menys persones en actiu. Cada dia són més els catalans que viuen de les pensions públiques, i menys els treballadors que cotitzen per finançar-les. No estic dient que els treballadors en actiu paguin impostos i els jubilats no en paguin, ni de bon tros. Els jubilats, precisament, són tractats molt injustament, ja que sobre les seves pensions es veuen condemnats a tornar a pagar uns impostos que ja havien pagat quan estaven en actiu. D'això se'n diu criminalitzar el dèbil. Es graven fiscalment uns diners, propietat del ciutadà, i que ja havien pagat l'IRPF, uns diners que l'estat només administrava mentre els ara pensionistes eren treballadors en actiu.

A més d'una societat envellida, ens trobem que les famílies catalanes són cada vegada més petites. Primer de tot perquè la taxa de natalitat és de les més baixes d'Europa. Però és que avui en dia, a més de les famílies tradicionals formades pels dos progenitors i la seva descendència, hi ha moltes famílies monoparentals. És a dir, famílies formades per un progenitor i un fill o una filla; usualment, no més de dos. Aquesta circumstància tampoc ajuda a resoldre el finançament de les pensions. L'altre dia em va sorprendre agradablement saber que en una coneguda pastisseria del meu barri, aquestes famílies gaudeixen d'un cinc per cent de descompte. Després m'han dit que a les famílies tradicionals no els fan el mateix descompte. Tot i que sobre les polítiques comercials dels negocis privats hi tinc poca cosa a dir, aquesta discriminació negativa em va sobtar. I no agradablement.

Si no hi ha prou gent treballant, faltaran diners per pagar les pensions; de fet, ja ens trobem en aquesta situació. D'alternatives n'hi ha unes quantes, però totes tenen costos polítics que ningú vol assumir: concedir més ajuts públics pel naixement dels fills; promoure la immigració de gent jove; que l'administració deixi de gestionar les pensions separadament, és a dir, que aquestes s'incorporin als pressupostos generals de l'Estat, com una partida més; gastar menys en submarins que no floten i altres bajanades per l'estil; eliminar els avantatges que tenen els polítics els quals, amb pocs anys d'ocupar un càrrec, ja tenen dret a cobrar la pensió màxima; reduir l'import de les pensions i endurir les condicions d'accés a ser pensionista, i altres mesures que es podrien prendre, però que no caben en aquest article. Per on comencem?

Ciudadanos, quinze anys destruint la convivència (2/2)

(ve d’aquí)

Des del moment de la seva fundació, l'objectiu polític de Ciudadanos s’ha centrat a reduir Catalunya a una regió més d'Espanya, com ho són Múrcia o La Rioja, amb tots els meus respectes pels amics murcians i riojans. És una proposta política agosarada, però que té la seva clientela —a Catalunya tenim de tot—, si bé, sortosament, aquesta és minoritària. Per assolir el seu propòsit, Ciudadanos necessitava imperiosament eliminar el fet diferencial de la llengua, és a dir, necessitava carregar-se la normalització de l'ús del català, tant a l'escola com fora de l'escola. Ciudadanos pretenia deixar reduït l'ús del català a l'àmbit familiar, les amistats particulars i poca cosa més. I tot i que, per dissimular, es defineixen com a bilingues, els fets ens han demostrat repetidament que només són uns bilingüistes monolingües. Des del seu particular punt de vista, l'intent de genocidi lingüístic té un sentit, ja que, per a ells, el català és una nosa sense cap utilitat. Només cal escoltar la majoria de les intervencions públiques dels seus dirigents i llegir els seus documents per comprovar-ho.

Si avui en dia a Catalunya s'ha arribat a una tensió lingüística molt desagradable, una situació que ningú pot negar, es deu en bona part a la llavor anticatalana i les provocacions persistents que en aquests quinze anys ha anat conreant Ciudadanos. En aquest sentit, l’obsessió malaltissa que tenen per TV3 és una de les banderes que Ciudadanos ha mantingut de manera constant. Però vist amb la perspectiva del temps transcorregut des de la seva fundació, estic convençut que la majoria dels seus simpatitzants no se'n senten gaire satisfets, i diria que els seus dirigents, tampoc. La desaparició de Ciudadanos és, d’entrada, una molt bona notícia, i té, en qualsevol cas, una contrapartida positiva per a la resta de l'oferta unionista de Catalunya, i és que els dirigents de les franquícies catalanes del PSOE i del PP tindran a partir d'ara unes perspectives electorals millorades. Així, socialistes i populares intentaran recuperar les ovelles perdudes del ramat unionista que un dia els van abandonar per incorporar-se a una nova formació política la qual, durant quinze anys, no ha fet altra cosa que intentar destruir la convivència lingüística de Catalunya. I no cal dir que Bocs també entrarà en aquesta lluita aferrissada per esgarrapar els vots unionistes orfes de partit. Serà digne d'estudi veure qui surt més beneficiat de la desaparició de Ciudadanos.

Ciudadanos, quinze anys destruint la convivència (1/2)

L'any 2006, a Catalunya, els únics partits unionistes de dretes amb cara i ulls eren la Unió de Duran, en clau catalana, i la franquícia catalana del Partido Popular, en clau espanyola. Més tard Unió va passar a l'arxiu polític definitiu, Duran de seguida va trobar un aixopluc i els seus seguidors també es van buscar la vida en altres opcions polítiques. Cal no perdre de vista que el PP, com tota la resta dels partits amb representació parlamentària, havia donat suport parlamentari al sistema d'immersió lingüística a les escoles catalanes. Llavors Bocs encara no existia. Anys després, pressionats per partits de la seva mateixa corda política, sobre el català a l’escola els populares van canviar d'opinió. La competència en l'espai polític conservador-unionista sempre ha estat molt forta, i de vegades els partits reaccionen incorrectament. Però tard o d'hora se'n paguen les conseqüències. Així, avui en dia els populares catalans són políticament residuals, amb dos alcaldes de 947 i tres diputats de 135. Es miri com es miri, és un balanç entre ridícul i trist. Doncs bé, va ser en aquell any 2006 que es va fundar a Barcelona un partit polític anomenat Ciudadanos, i a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya a les que es van presentar, ja van treure tres diputats. A partir d'aquell moment Ciudadanos va anar creixent com l'escuma, no només a Catalunya, que era el seu objectiu polític prioritari, sinó també en altres indrets de l'estat espanyol.

Va arribar un moment que semblava que Ciudadanos podria governar, tant a Catalunya —on va guanyar les eleccions— com a Espanya, on no les va guanyar mai, però va tenir a les seves mans la possibilitat de pactar amb els guanyadors i formar part del govern. Fos com fos, no van ser capaços de pactar enlloc i, en conseqüència, no van poder governar. Allò va representar un gran fracàs polític, i a partir d'aquell moment el partit va començar una davallada imparable. Van canviar el seu líder poc discutit per una líder més discutida i imposada pel primer. Aquell canvi de lideratge tampoc va donar resultat, ja que el projecte havia entrat en fallida. En aquests moments Ciudadanos es troba en preliquidació, fins al punt que han hagut d'abandonar la seu barcelonina de Balmes-Travessera. Un local, per cert, que ara se l'ha quedat l'Espanyol xinés, el del futbol. Una casualitat? Deixem-ho aquí. En espera del funeral i enterrament civils de Ciudadanos —unes cerimònies laiques que, com va passar fa uns anys amb UPyD, és de preveure que seran discretes—, el partit viu ara només de rendes passades i no pas d'expectatives futures, ja que aquestes són més negres que el carbó.

(segueix aquí)

El saler de la minyona

(Article original publicat el 31/12/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2050, pàg. 2)

Em van convidar a sopar a casa seva una família d'origen alemany que vivia a Port Elizabeth (Sud-àfrica), en una zona de la ciutat que podríem comparar amb l'Avinguda Pearson de Barcelona. Era una família benestant que tenia empreses importants en diversos sectors de l'economia sud-africana, des de la representació de fabricants de cotxes fins al comerç internacional de llana; de fet, era l'empresa líder del sector llaner d'aquell país. La llana sud-africana és d'alta qualitat i, en aquella època, per part del sector llaner de Terrassa i Sabadell, i Béjar (Espanya), hi havia una bona demanda d'aquesta matèria primera. Després, dissortadament, el gruix d’aquest negoci es va traslladar a altres països.

De blancs, a Sud-àfrica, n'hi ha de dos tipus: els descendents dels holandesos, racistes amb pocs escrúpols, i els descendents dels anglesos, més contemporitzadors. En aquest aspecte, els alemanys estan alineats amb els anglesos. Aquesta família va arribar a Sud-àfrica al segle XIX i, en previsió del que pugui passar en un lloc on estan en minoria, els seus membres sempre han tingut dos passaports, el sud-africà i l'alemany, i parlen tres idiomes com a mínim: afrikaans, anglès i alemany. L'avi era el cònsol honorari d'Alemanya a Port Elizabeth, així que la gestió de passaports la tenia molt per la mà. Per a la gent que viatja molt, tenir més d'un passaport és gairebé una necessitat, sobretot si vas a un país àrab i després has d'anar a Israel, o al revés. Si no vols que et facin perdre temps, és millor que les autoritats frontereres no vegin determinats visats enemics estampats al teu passaport.

Centrem-nos, però, en el saler de la minyona, l'única persona negra que hi havia en aquell menjador. Utilitzo el mot "minyona" sense cap connotació classista, sinó en l'accepció de criada que surt al diccionari. La taula feia goig, amb estovalles i tovallons de fil, plats de bona porcellana, coberteria de plata i copes Riedel. Però al mig de la taula cridava l'atenció un saler de vidre amb tapa metàl·lica que semblava sortit d'una tómbola. Em van explicar que aquell saler era el regal de Nadal que els havia fet la minyona, i sempre que tenien convidats el posaven a taula. Em van suggerir discretament que en algun moment del sopar utilitzés el saler, ja que a la minyona li faria molta il·lusió. Així ho vaig fer. En veure la cara de satisfacció de la minyona quan vaig fer servir el seu saler vaig concloure que, de vegades, fent un petit gest que no costa gens pots fer feliç a una persona.

Els patges negres dels Reis d’Igualada

 

(Foto: Reis d’Igualada)

Ja fa uns quants anys que tinc al cap parlar d’un tema delicat com el dels patges negres de la festa dels Reis d’Igualada, però per mandra o pel que sigui fins ara sempre ho he anat deixant pendent. D’aquest any, però, no passa, i poques hores abans de l’arribada dels reis hi diré la meva. Primer de tot, cal dir que a Igualada la festa dels reis és la més important de l’any, més que la Festa Major, més que European Balloon Festival, i més que qualsevol altre esdeveniment ciutadà. Però sóc plenament conscient que, tal com estan les coses, sobre un tema sensible com aquest resulta molt difícil arribar a un consens. Les posicions d’uns i altres són totalment oposades.

Així, tornen cada any amb més força les campanyes en contra de pintar de negre les cares de la majoria de les persones que en aquesta celebració popular actuen com a patges. Per cert, sovint s’oblida que a Igualada no tots els patges van caracteritzats de negre, alguns van pintats de blanc. Però d’aquests últims no se’n parla. Moviments contra el blackface impulsats per col·lectius diversos com Casa Nostra, Casa Vostra, Tinta Negra i altres, així com alguns partits polítics i persones que s’autoanomenen racialitzades, s’oposen a la pràctica de pintar de negre els patges. Tot i que s’ha de respectar el dret a la discrepància, això no vol dir donar la raó als discrepants. Potser convé recordar que aquesta festa, amb més d’un segle d’història, està organitzada per una fundació privada que disposa dels seus propis recursos i fons de finançament per tirar-la endavant cada any, tot i que l’ajuntament també hi col·labora en algun aspecte menor.

Convé recordar també que a les òperes i altres espectacles culturals sovintegen els personatges que actuen amb la cara pintada de negre, i fins ara ningú s’ha esquinçat les vestidures. El problema, si és que hi ha un problema, seria el mateix. La festa dels Reis d’Igualada és un espectacle per a petits i grans i tothom el gaudeix amb la mateixa intensitat. Només cal anar-hi i mirar les cares de satisfacció de la gent que et vas trobant per la Soledat i la Rambla. El cinc de gener he estat a Igualada des que vaig néixer, i us puc assegurar que als carrers de la capital de l’Anoia aquest debat artificial que alguns equiparen amb actituds de caràcter racista no hi és.

Viatjar amb cura

La garantia absoluta de no contagiar-se amb la Covid-19 no existeix, però prenent algunes mesures el risc es pot reduir molt, i pots, per exemple, anar de viatge. Això sí, segons com hagis de viatjar —posem per cas, en avió— és recomanable portar dues mascaretes superposades, una FP2 i, a sobre, una de quirúrgica, i no treure-te-les per res, ni per fumar, ni per menjar, ni per beure. Arribat al lloc de destinació, cal evitar utilitzar el transport públic sempre que es pugui, així com prescindir d'anar a llocs molt concorreguts com ara restaurants poc ventilats, discoteques i altres espectacles.

Només a Barcelona i en dates molt recents, em vénen a la memòria les imatges del congrés de la franquícia catalana del PSOE, el concert de Lluís Llach, la manifestació del "Català a l'escola", i altres actes similars. Estic convençut que aquests esdeveniments han estat la causa directa de molts contagis, fins al punt que quan algú del meu entorn m'ha comentat que s'ha contagiat després d'assistir a un d'aquests actes, li respondria "mira, no et queixis, tu sabies que participaves en una operació de risc". Però no ho faig, només ho penso, que tampoc es tracta de perdre les amistats.

Després de més de dos anys sense agafar cap avió ni marxar més enllà d'alguns desplaçaments en cotxe, d'anar i tornar el mateix dia, ara tenim previst marxar fora d'Europa. Hem estat gairebé dos anys fent bondat i crec que ens ho mereixem. Ja fa temps que vam comprar els bitllets; vam llogar un apartament per evitar anar a l'hotel, tot i que, quan viatjo, prefereixo molt més els hotels que qualsevol altra forma d'allotjament; i vam llogar un cotxe per no haver d'utilitzar cap transport públic, tot plegat per tal d'intentar minimitzar el risc d'infectar-nos amb la Covid-19.

Fa pocs dies la companyia aèria ens va notificar que per causes de força major retardava 24 hores els nostres vols, tant el d'anada com el de tornada. En principi això no representava cap problema, ja que havíem previst aquesta eventualitat i ens havíem reservat uns dies abans i uns dies després pel que pogués passar. El preu dels bitllets ens el mantenen. A partir d'aquí, havíem de modificar les dates del lloguer de cotxe i de l'apartament.

Les condicions del contracte de lloguer del cotxe diuen clarament que davant de qualsevol canvi que es necessiti fer, sigui per la causa que sigui, primer cal anul·lar la primera reserva, i després fer-ne una de nova. Ho fem, ens confirmen el canvi de dates així com el model de cotxe que havíem escollit inicialment, però observem que el preu s'ha encarit un seixanta per cent, només per fer un canvi de 24 hores que no l'hem pas triat nosaltres. Ho expliquem al rent-a-car i exigim educadament que ens mantinguin el preu contractat inicialment, i, oh sorpresa!, ens ho accepten. Ja només ens quedava modificar la reserva de l'apartament; hi contactem i ens fan el canvi sense cap problema ni despesa extra.

Tot sovint la gent es queixa, amb tota la raó, d'abusos al consumidor per part de proveïdors de serveis relacionats amb el turisme, però cal deixar constància que encara queden empreses serioses. En el cas que ens ocupa, fins ara, no tenim cap motiu de queixa. Ja només ens queda gaudir d'uns merescuts dies de desconnexió lluny de Sarrià.