El saler de la minyona

(Article original publicat el 31/12/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2050, pàg. 2)

Em van convidar a sopar a casa seva una família d'origen alemany que vivia a Port Elizabeth (Sud-àfrica), en una zona de la ciutat que podríem comparar amb l'Avinguda Pearson de Barcelona. Era una família benestant que tenia empreses importants en diversos sectors de l'economia sud-africana, des de la representació de fabricants de cotxes fins al comerç internacional de llana; de fet, era l'empresa líder del sector llaner d'aquell país. La llana sud-africana és d'alta qualitat i, en aquella època, per part del sector llaner de Terrassa i Sabadell, i Béjar (Espanya), hi havia una bona demanda d'aquesta matèria primera. Després, dissortadament, el gruix d’aquest negoci es va traslladar a altres països.

De blancs, a Sud-àfrica, n'hi ha de dos tipus: els descendents dels holandesos, racistes amb pocs escrúpols, i els descendents dels anglesos, més contemporitzadors. En aquest aspecte, els alemanys estan alineats amb els anglesos. Aquesta família va arribar a Sud-àfrica al segle XIX i, en previsió del que pugui passar en un lloc on estan en minoria, els seus membres sempre han tingut dos passaports, el sud-africà i l'alemany, i parlen tres idiomes com a mínim: afrikaans, anglès i alemany. L'avi era el cònsol honorari d'Alemanya a Port Elizabeth, així que la gestió de passaports la tenia molt per la mà. Per a la gent que viatja molt, tenir més d'un passaport és gairebé una necessitat, sobretot si vas a un país àrab i després has d'anar a Israel, o al revés. Si no vols que et facin perdre temps, és millor que les autoritats frontereres no vegin determinats visats enemics estampats al teu passaport.

Centrem-nos, però, en el saler de la minyona, l'única persona negra que hi havia en aquell menjador. Utilitzo el mot "minyona" sense cap connotació classista, sinó en l'accepció de criada que surt al diccionari. La taula feia goig, amb estovalles i tovallons de fil, plats de bona porcellana, coberteria de plata i copes Riedel. Però al mig de la taula cridava l'atenció un saler de vidre amb tapa metàl·lica que semblava sortit d'una tómbola. Em van explicar que aquell saler era el regal de Nadal que els havia fet la minyona, i sempre que tenien convidats el posaven a taula. Em van suggerir discretament que en algun moment del sopar utilitzés el saler, ja que a la minyona li faria molta il·lusió. Així ho vaig fer. En veure la cara de satisfacció de la minyona quan vaig fer servir el seu saler vaig concloure que, de vegades, fent un petit gest que no costa gens pots fer feliç a una persona.