Bons i dolents

Patim les males herències del comunisme que alguns encara semblen enyorar. La Xina sempre ha castigat els pobles que volen ser independents, incloent-hi els que hi volen arribar o hi han arribat per vies democràtiques; Taiwan n'és un bon exemple. A Rússia passa el mateix, i la campanya criminal contra Ucraïna no és res més que un nou pas en aquest sentit. L'altre dia un assessor de Putin —lamento no recordar el seu nom— es va despenjar dient que el govern rus ni tan sols reconeix que Ucraïna sigui un país independent. Aquell personatge assegurava que els ucraïnesos en realitat són els russos de l'oest, de la mateixa manera que els habitants de Moscou són els russos de l'est, i tots pertanyen al mateix país, la gran Rússia, que inclou la regió d'Ucraïna. Adaptant la frase a entorns geogràfics més propers, és a dir, canviant Ucraïna i Rússia per Catalunya i Espanya, ja ho tindríem.

Des d'una certa estretor mental, hi ha qui en els conflictes de política internacional sempre considera que els americans han estat, són i seran els dolents de totes les pel·lícules. Em costa d’entendre com s’arriba a aquesta conclusió, ja que sempre que he anat als Estats Units he tingut molt clar que aquell país és una gran democràcia. Amb la invasió d'Ucraïna, els americans han optat per ajudar els ucraïnesos, i a partir de la teoria falsa que diu que els americans són els dolents, conclouen que, per exclusió, els russos serien els bons. A casa nostra, veiem polítics comunaires, cupaires i fins i tot alguns socialistes i d'Esquerra els quals, de moment amb la boca petita, s'apunten a aquesta tesi: els menys dolents serien els invasors d'Ucraïna; per tant, qui ajudi els ucraïnesos, està en el lloc equivocat. És una gran perversió de la realitat.

No ha de sorprendre que determinades ideologies sempre tinguin tendència a pactar tripartits d'esquerres, com aquell artefacte liderat primer per Pasqual Maragall i, un cop aquest va ser defenestrat ignominiosament pels seus, pel seu successor en el càrrec, un tal Montilla, el van enviar cap a casa sense ni tan sols agrair-li els serveis prestats. I tot això sempre en clau unionista, buscant, si cal, la complicitat dels unionistes de dretes. Un exemple va ser el pacte entre Manuel Valls i Ada Colau per tal d'evitar que un independentista accedís a l'alcaldia de Barcelona.

A la Xina, a Rússia i a Espanya, l'objectiu no confessat de l'unionisme és que l'actual majoria independentista es cansi i acabi llençant la tovallola. Però està passant exactament el contrari, i tot indica que l'actual cinquanta-dos per cent a favor d'una Catalunya independent anirà evolucionant a l'alça. En conseqüència, amb tripartit o sense, a Catalunya la suma de l'unionisme —de dretes i d'esquerres— continuarà inexorablement una davallada més que merescuda fins a la derrota definitiva.