Quan la fita és igualar per sota

No és cap secret que la majoria dels governants d'esquerres d'aquest país tenen com a fita de la seva gestió igualar per sota. Que els estudiants de l'ESO no han assolit els coneixements mínims exigits per passar de curs? Cap problema, els aprovem igualment i, sobretot, que no es frustrin. Que arriben al final del batxillerat amb assignatures suspeses? Títol per tothom i avall que fa baixada. I llavors ens trobem que els que van a la universitat es mostren sorpresos quan alguns professors no els aproven amb la facilitat i la irresponsabilitat amb les que passaven de curs a l'escola. I quan se'ls fa veure amb tota la delicadesa que calgui que fent faltes d'ortografia no poden tenir un títol universitari, no ho entenen i han d'anar al psicòleg, quan el que tocaria és que tornessin a l'escola a aprendre a escriure. Igualar per sota és prescindir de posar accents, i comes i tot el que calgui per acreditar un mínim coneixement del llenguatge i saber expressar-se.

Tot això ho lligo amb la realitat del nostre dia a dia. Tinc al cap un personatge, un tal Iceta, que no ha fet res més a la vida que anar grimpant en càrrecs del seu partit, un personatge que destaca per tenir habilitats de ballador, unes habilitats que demostra cada any als seus a la festa de la rosa. Però, alhora, un personatge gens aficionat a aprofitar la seva llarga estada a la universitat per treure's un títol universitari. I tot d'una el veiem aterrar al Ministerio de Cultura espanyol per cobrir la quota catalana de ministres. El cas de Montilla s'hi assembla força, i també va arribar a ministre d’Espanya. Això també és igualar per sota.

L'altre dia, tot fent una copa de vi a la plaça de Sarrià celebrant l'aniversari d'una veïna del barri, va sorgir el tema del sou de l'alcaldessa. Ja fa gairebé vuit anys que ocupa els despatxos de la plaça de Sant Jaume i a Sarrià encara continuem debatent sobre la carraca del sou de la senyora alcaldessa. Els meus interlocutors eren gairebé tots de la colla comunaire, i aviat em van recordar que, si no s'ha retallat el sou, no va ser per la seva voluntat sinó perquè el plenari de l'ajuntament va tombar la proposta populista de Colau. No cal dir que en el seu moment vaig aplaudir aquella decisió del plenari, i els que em coneixen saben que sóc poc d'aplaudir a la classe política.

Molta gent diu que és un escàndol cobrar cent mil euros l'any per fer d'alcaldessa, més altres ingressos en forma de salari en espècie que dubto que inclogui en la seva declaració d'IRPF. Amb tota franquesa, també ho penso, però per motius oposats. Als nostres gestors públics, i dic nostres perquè gestionen els nostres diners i no uns diners caiguts miraculosament del cel, han de fer bé la seva feina, i si volem que facin bé la feina hauríem d'escollir els millors. I per poder escollir els millors, primer de tot hauríem de veure quins són els honoraris del gestor d'una empresa privada amb un volum anual de negoci de tres mil milions d'euros. I, a partir d'aquí, fer una proposta econòmica competitiva que no freni a un bon gestor del món privat que vulgui dedicar uns anys de la seva vida a la gestió pública. Però això aquí no ho fem, i després passa el que passa, i tornem a constatar l'obsessió de la nostra classe política per igualar per sota.