Quan el deute esdevé un simple apunt comptable

(Article original publicat el 23/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2088, pàg. 2)

Amb l’estructura actual del club, el deute del Barça és impagable. Encara que a partir d’ara el Barça guanyés tres Champions seguides, les Lligues corresponents i altres competicions, amb tots els ingressos extra que això comportaria, el deute continuaria sent impagable. Des que es van anar confirmant les famoses “palanques”, que no són res més que venda de patrimoni del club en forma de drets televisius i altres actius de l’entitat, el Barça ha configurat un equip molt car. Una gestió més conservadora de l’entitat hauria aconsellat reservar una part dels ingressos per anar pagant el deute, però no s’ha fet.

Un dia pot aparèixer un inversor que, a canvi de pagar als creditors, aconsegueixi la majoria dels actius del club fins a acabar forçant la transformació de l’entitat en una societat anònima esportiva. Per als socis, propietaris de l’entitat, perdre’n el control seria una pèssima notícia, però si es posés a votació la transformació en societat anònima explicant que és l’única alternativa a haver de liquidar el club, que aquest és el risc que hi ha, guanyaria per golejada la transformació. Cal recordar que a can Barça no tots els socis tenen dret a vot sinó només els compromissaris.

Amb un altre exemple potser s’entendrà millor. Posem el cas d’Espanya, el Regne d’Espanya, que també té un deute impagable. Així, encara que estiguéssim un any i mig dedicant el cent per cent del PIB a pagar el deute, això no seria suficient. I arribats al punt d’assumir la impossibilitat de tornar els préstecs, els creditors sempre acaben sent realistes, i passen de considerar el deute com una obligació de pagament a transformar-lo en un simple apunt comptable. En el millor dels casos s’aniran liquidant els interessos, tots o una part, però deutors i creditors assumeixen que el capital no es podrà tornar mai.

La Xina, oficialment un país comunista, quan li convé actua com la societat més capitalista del món, i sempre intenta aprofitar en benefici propi les situacions de precarietat. Els xinesos s’estan convertint en els amos de molts països pobres, africans en bona part, oferint inversions multimilionàries en infraestructures... sabent que els “països agraciats” no les podran pagar. Però els xinesos no busquen recuperar aquestes inversions, ja que l’objectiu és aprofitar-se dels recursos naturals dels països pobres. “No em pots pagar aquell pont que t’he construït? Cedeix-me a canvi l’explotació d’aquella mina com a compensació”. Allò que no es paga amb diners, es paga amb dinades.