Hospital públic vs. hospital privat

(Article original publicat el 24/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2114, pàg. 2)

Hi ha gent d’esquerres molt ideologitzada que defensa una màxima força estranya, almenys ho és per mi, i l'apliquen a molts aspectes de la vida. Consisteix a defensar amb més ideologia que arguments sòlids que tot allò que és públic és bo, només pel fet de ser públic; i que tot el que és privat és, com a mínim, dubtós, només pel fet de ser privat. En discrepo, sense matisos. A tot arreu hi ha qui treballa bé i qui no treballa tan bé.

Sóc defensor de l'empresa privada, i de l'activitat privada en general, però alhora sóc un ferm partidari de la sanitat pública i universal. No és contradictori. Tinc molt clar que si m'hagués de sotmetre a una cirurgia important per resoldre un problema greu de salut, aniria abans al Clínic o a la Vall d'Hebron (centres públics), que a la Quirón o a l'Hospital de Barcelona (centres privats). Aquesta tria no significa un descrèdit cap als segons, i més encara sabent que molts metges que exerceixen a les tardes a la sanitat privada, als matins treballen en un hospital públic.

Però tot i els problemes coneguts que té la sanitat pública, els bons hospitals públics —que no són tots— em mereixen més confiança que els bons hospitals privats —que tampoc ho són tots—, tant pels mitjans tecnològics dels quals disposa la sanitat pública, com per l'alt nivell tècnic del personal sanitari que hi treballa, així com per les ràtios del personal d’infermeria destinat a planta. Excloc d'aquesta valoració comparativa les habitacions que uns i altres establiments ofereixen als malalts —individuals a la privada, compartides a la pública— així com el servei de càtering. Encara que no he estat mai ingressat en un hospital, estic convençut que quan estàs fotut de veritat aquests detalls resulten secundaris.

El ministre espanyol d'universitats, s'escandalitzava fa poc pel fet que el govern autonòmic d'Andalusia (Espanya) hagués autoritzat dues noves universitats privades. Jo no m'escandalitzo gens, ja que com més llocs hi hagi per triar, més s'espavilaran les universitats, tant les privades com les públiques, per millorar la seva qualitat. Se'n diu competència. A Navarra, per exemple, la Universitat de Navarra (privada), amb la seva prestigiosa Clínica Universitaria, així com el IESE Business School (amb seus a Barcelona i a altres ciutats del món) és millor que la Universitat Pública de Navarra. Això sí, la privada s'ha de pagar a part, a part dels impostos, vull dir. I dissortadament no tothom s’ho pot permetre. Però això no és argument per criticar-la.

La gent que està convençuda de tenir sempre raó

Conec persones que estan absolutament convençudes de tenir sempre la raó. Amb elles, resulta inútil intentar argumentar que potser, sobre un tema determinat, tal vegada podrien estar equivocades. Potser no equivocades del tot, però sí una mica. Són persones molt intransigents, i consideren que la seva raó no pot ser discutida per ningú, i ni tan sols es pot posar a debat. Són persones partidàries del pensament únic que promouen alguns polítics, de dretes i també d'esquerres, persones que defensen l'existència d'una única visió del món, la seva.

Em trobava en una reunió convocada per una entitat ciutadana que té algunes dificultats per poder quadrar el seu balanç evitant les pèrdues, i es va parlar de la possibilitat d'una esponsorització temporal per part de l'empresa Aigües de Barcelona. De seguida va demanar la paraula una persona que defensava que el nivell ètic d'aquesta companyia no compleix els mínims, sense donar cap més argumentació que sostingués la seva postura. Ni jo ni ningú va reaccionar en contra d'aquella intervenció. En el meu cas, vaig considerar que aquell no era ni el lloc ni el moment adequats per obrir un debat sobre el posicionament ètic d'una empresa de serveis, un debat que en altres circumstàncies hagués estat molt interessant.

Ignoro si el funcionament d'aquesta empresa és ètic o no ho és, i ignoro també qui té autoritat per fixar els nivells ètics d’una empresa, però molt em temo que els detractors de l’empresa no aniran més enllà de centrar la seva crítica en el fet que és una empresa privada, i a parer seu el negoci de l'aigua hauria d'estar en mans públiques. La pregunta que ens podem fer és on està escrit que un polític sabria gestionar millor una empresa que una persona que no es dediqui a la política. Algun dia n'haurem de tornar a parlar.

No estem en guerra

A veure, no hi ha col·lapse, no hi ha apocalipsi, no estem en guerra contra ningú. La paraula guerra té unes connotacions molt greus, i convé no banalitzar-la; fer-ho és una irresponsabilitat que no ens hauríem de permetre. Per tant, si ja tenim clar que no hi ha guerra, no s'ha de pacificar res. La semàntica és important. Utilitzar la paraula pacificar referida al trànsit d'una ciutat forma part del fals relat dels comuns, i els barcelonins no hi hauríem de caure. Una cosa és pacificar, i una altra de ben diferent és regular, reordenar i castigar a qui no compleixi la normativa. Sense negar la realitat del canvi climàtic, alguns, molts, la majoria dels barcelonins (vots canten), no comprem el relat catastrofista d'Ada Colau i el seu equip. No hauríem de caure en la trampa semàntica de l'alcaldessa barcelonina. Cal reordenar el trànsit, tornar a donar la preferència al vianant (ara no la té), cal eliminar patinets i bicicletes de les voreres (la situació d’ara és escandalosa, passejar per segons quins llocs ha esdevingut una activitat de risc), cal regular que aquests vehicles hagin d’anar degudament identificats, cal multar als ciclistes que passen en vermell (que són la majoria), però ens estem equivocant quan traduïm aquestes assignatures pendents en una guerra.

Eleccions municipals

(Article original publicat el XX/3/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 93/3-2023, pàg.23)

A partir d’unes eleccions municipals, sempre hi ha qui tendeix a treure conclusions polítiques amb una perspectiva que va més enllà de l’àmbit estrictament local. Però, dels resultats de les pròximes eleccions municipals, tant és que considerem els del conjunt de Catalunya, com els de Barcelona o els de les quatre capitals del país, el 28 de maig no ens hi jugarem ni la independència ni, tampoc, un canvi en el lideratge del moviment independentista. Cada procés electoral té la seva finalitat, i la finalitat d’unes municipals es limita a la gestió del municipi. Si més no, així hauria de ser, sense barrejar-hi altres temes com, per exemple, l’independentisme.

Els regidors d’un Ajuntament s’haurien de limitar a resoldre els problemes del seu municipi, i a facilitar tant com puguin la vida dels ciutadans que hi viuen. I, per sobre de tot, posant sempre l’interès públic per sobre dels avantatges particulars derivats del càrrec de regidor. Aquesta recepta sembla senzilla, però no ho deu ser tant, ja que la gent estaria encantada si tots els regidors treballessin amb aquests objectius, i els relleus polítics ni es plantejarien.

Insisteixo, les lectures unionistes o independentistes a partir dels resultats d’unes eleccions municipals no tenen gaire sentit, però els polítics professionals segur que no se’n sabran estar de fer-les. El 28 de maig la majoria dels electors votaran pensant en els afers del seu municipi, i no en assumptes d’àmbit superior com pot ser, per exemple, la independència de Catalunya. Per això ja tenim les eleccions dites autonòmiques, i a partir de les últimes que es van celebrar fa un parell d’anys ja va quedar clar que la majoria de catalans són independentistes.

De totes maneres, i potser contradient-me a mi mateix, dels resultats d’unes eleccions municipals a priori tampoc s’hauria de descartar res. Així, de les eleccions municipals de l’any 1931 se’n va derivar l’adveniment de la Segona República espanyola i la fi de la monarquia, amb l’exili d’Alfons XIII i tota la seva família. No cal dir que el sentiment antimonàrquic ja estava molt estès, especialment a les grans ciutats, i a partir d’aquelles eleccions tot es va precipitar.

Gairebé mig segle més tard i per voluntat expressa del dictador Franco, a Espanya es va reimplantar el règim monàrquic amb la mateixa família Borbó, encapçalada llavors pel net d’aquell Rei que el 1931 va agafar el camí de l’exili, un personatge que, per cert, ara viu exiliat als Emirats Àrabs Units. Monarquia i exili, un tàndem que s’ha fet tradicional. Però aquesta història l’haurem de deixar per un altre dia.

A la recerca del vot

 

Els candidats es deixen caure aquests dies pels llocs on pensen trobar persones disposades a escoltar-los, a donar-los la mà o abraçar-los, a petonejar-los, o a fer-se una selfie plegats. Anys enrere, abans d'unes eleccions tots els polítics anaven als mercats, però d'uns anys ençà els directors de campanya saben que aquestes institucions mercantils van de capa caiguda, per més que alguns polítics municipals simulin ignorar-ho.

(El món ha canviat, i això inclou també les noves formes de comprar. En alguns àmbits queda molt bé posicionar-se a favor dels mercats de barri i en contra d'Amazon i plataformes similars, però resulta ridícul anar en contra dels interessos dels consumidors. I molts d’aquests saben molt bé que allò que els convé és dedicar menys temps que abans a omplir la nevera i el rebost. Se'n diu comprar per Internet.)

Però una cosa són els mercats tancats, i una altra és el carrer Major de Sarrià obert a tothom aprofitant el Sarrià Street Market. Dissabte passat, en molt poca estona, vaig poder saludar i canviar impressions amb uns quants candidats a l'alcaldia de Barcelona, com ara l'Anna Grau de Ciudadanos, en Gabriel Cirera del Partido Popular, i en Xavier Trias de TornaTrias. I tot i que no em vaig creuar amb ells, em van dir que també corrien per Sarrià a la recerca del vot els candidats del PSOE i d'Esquerra. Dels comuns no en vaig sentir a dir res, però la seva candidata a repetir mandat també va ser vista passejant pel carrer Major fa pocs dies.

Tinc els meus dubtes que aquestes passejades sarrianenques tinguin una utilitat pràctica pels candidats, i encara en tinc més sobre el benefici que en puguin treure polítics que no es presenten a Barcelona ni a Catalunya, però que els partits també els exhibeixen com qui treu a passejar el santcristo gros. Així, dissabte vaig estar parlant amb el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, i el vaig felicitar com felicito a tots els catalans que fan coses interessants lluny de Catalunya. Los catalanes hacen cosas va dir un dia Rajoy, i tenia tota la raó. Així, el senyor Moreno Bonilla, nascut a Barcelona, és ara el president d'Andalusia. Per cert, va entrar al Tomàs a fer unes braves, i el detall va agradar al personal.

Sarrià, nostàlgia republicana

 

Divendres passat es va inaugurar a la plaça de Sarrià un faristol informatiu en commemoració del 150 aniversari de la proclamació de la primera República Espanyola, un episodi no gaire conegut de la nostra història. No va sorprendre que presidint aquell espai hi hagués una bandera espanyola tricolor, i tampoc va sorprendre que no hi hagués cap bandera catalana. Era un acte amb rerefons clarament espanyol, tot i que alguns fets que s'expliquen en el text del faristol, ocorreguts fa cent cinquanta anys, van tenir lloc a Sarrià.

Van prendre la paraula regidors de l'ajuntament —en plena precampanya electoral—, historiadors i representants d'entitats que ens van il·lustrar sobre aquell episodi de la nostra història, explicant detalls que la majoria dels presents desconeixien. Algunes intervencions portaven incorporada una dosi de patriotisme espanyol combinada amb una nostàlgia mal dissimulada. Però tot plegat va ser bastant contingut, i no es va arribar a pronunciar el crit de Viva España que l'ocasió potser hauria justificat.

En acabar una de les intervencions, alguns assistents del públic van cridar el conegut lema No hay dos sin tres, República otra vez, aixecant orgullosos el puny. La gran majoria d'assistents superava una determinada edat, i, com dèiem abans, alguns no podien dissimular la nostàlgia d'un passat que, per motius obvis, no van poder viure en directe cap de les persones que divendres es trobaven a la plaça de Sarrià. Va ser un acte simpàtic i emotiu, tot i que, a parer d’alguns assistents, la ubicació física del faristol a la plaça no sembla que sigui la més adequada.

Penye nia pana njia

(Article original publicat el 10/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2112, pàg. 2)

El títol que encapçala aquest comentari és el lema escollit pel calendari que l'empresa Ultramagic ha distribuït aquest any a la seva clientela de tot el món. Està escrit en suahili, la llengua que es parla en una zona molt extensa de l'Àfrica oriental. En una traducció lliure al català, podríem dir "on hi ha voluntat hi ha camí". I per què en suahili? Perquè va ser en aquella zona africana on es va gestar l'aventura empresarial d'Ultramagic, tot i que formalment l'empresa va néixer al centre d'Igualada.

Com moltes empreses que han nascut amb una sabata i una espardenya, i que amb els anys han arribat a ser líders mundials en els seus sectors d'activitat, Ultramagic també va començar a funcionar al garatge de la casa on vivien els seus joves fundadors, al centre d'Igualada. I tot i que l'empresa va néixer amb la idea de fabricar avions ultralleugers, aviat van veure que tindrien un futur més viable en el sector de la fabricació de globus aerostàtics.

Es tracta d’una empresa global, la majoria dels seus clients són a l'estranger. En aquests quaranta anys han fabricat milers de globus de tota mena, incloent-hi els de gran capacitat per a una trentena de passatgers. Són molt innovadors, i sempre busquen com adaptar els seus productes als exigents requisits tècnics de la seva clientela. No és per casualitat que des de fa anys els millors globus de competició del món els fabriqui Ultramagic.

Qui genera la riquesa d'un país és l'empresa privada, i des de fa quatre dècades Ultramagic dóna feina directa a molta gent de l’Anoia (actualment una setantena de persones), i contribueix a fer de Catalunya un dels indrets més exportadors d'Europa. Que una empresa compleixi quaranta anys és una molt bona notícia, i la festa dels quaranta anys de La Veu de l'Anoia que vam celebrar fa poc n'és un altre exemple. Que Ultramagic també sigui una empresa de l'Anoia, un fill d'anoiencs com jo ho celebra per partida doble. I que amb els anys s'hagi situat al capdamunt del rànquing mundial del seu sector d'activitat és un altre motiu de satisfacció.

Cal destacar també l'esforç d'aquesta empresa per posar els noms d'Igualada i Catalunya al món. I és gràcies a Ultramagic que des de fa uns anys Igualada és coneguda com la "ciutat dels globus", ja que els seus directius van fer realitat l'European Balloon Festival, una competició internacional que cada mes de juliol aplega a Igualada mig centenar de globus i pilots vinguts de tot el món.

Enhorabona a Ultramagic pels seus primers quaranta anys!

La societat del jiji-jaja

No és ben bé la definició del concepte "societat líquida" que va desenvolupar el sociòleg Zygmunt Bauman, però de vegades hi ha aspectes de la societat del jiji-jaja que m'hi fan pensar. Amb tanta falsa eufòria artificial (eufòria en minúscula, però, també, Eufòria en majúscula) i la creixent buidor intel·lectual que ens envolta, amb tants tiktokers i influencers del no-res, també en els mitjans de comunicació públics (amb els privats no m'hi fico, ja que s'ho paguen ells), la nostra societat està conreant un tipus de jovent que quan sigui més gran i ja ningú li rigui les gràcies, no serà capaç d'espavilar-se pel seu compte com fa la gent normal. No explicaré ara la diferència entre la gent normal i la gent del jiji-jaja, ja que qualsevol persona que no sigui de cal justet sap perfectament a què em refereixo.

Aquesta tendència empobridora de la societat està òbviament ben vista per aquells governants que pretenen tenir la gent entretinguda amb nimietats per intentar que no es parli gaire de les grans mancances de la seva gestió. Concretant-ho una mica, el gir vergonyós que ha fet la Generalitat amb els continguts i els personatges que s'han anat col·locant als mitjans de comunicació públics resulta del tot escandalós. Aquesta buidor no només te la trobes en el perfil social de persones amb poca formació sinó que s'està estenent entre tots els sectors de la societat.

Així, a la família Borbón també hi trobem individus d'aquesta mena, com els germans Marichalar Borbón que, tot i ser molt joves, ja es veu que difícilment faran res de bo a la vida. Segurament hi té alguna cosa a veure el fet que l'actual cap d'estat espanyol és el nét polític de Franco, per voluntat expressa d'un dictador sanguinari que pretenia assegurar la continuïtat política del seu règim. A Espanya hi ha una llarga tradició de no sotmetre a votació popular la figura del cap d'estat. Les coses no passen per casualitat.

Potser segurament també hi influeix el fet que Espanya es trobi al capdamunt del rànquing dels països amb més bars del món, amb un bar per cada 175 habitants (dades de l'INE del 2020). Tenint en compte que, a banda de consumir, les activitats que s'acostumen a fer als bars no van massa més enllà de pretendre resoldre els grans problemes del món dient quatre frases contundents, segur que aquest fet també hi ajuda.

Per altra banda, diuen que a Espanya, a més de les publicacions digitals, surten cada any al mercat més de seixanta mil llibres en format paper, una dada que pot semblar contradictòria amb la gran quantitat de bars que hi ha al país. No és habitual trobar-se gent que, en el seu temps lliure, vagi al bar a llegir un llibre, oi? Doncs això. No he buscat estadístiques fiables sobre el nivell de lectura dels espanyols, i només puc dir que en conec uns quants que no han llegit mai un llibre. Això sí, per Sant Jordi en compren un per seguir la tradició, però en molts casos va a parar sense ni obrir-lo a la prestatgeria del menjador. D'això alguns en diuen cultura.

Polisario

El 1973, aquest any fa mig segle, es fa fundar al Sàhara el moviment d'alliberament nacional Frente Polisario. Dos anys més tard, el mateix any que a Espanya el dictador Franco va morir al llit, les Nacions Unides van reconèixer aquell moviment com el representant legítim del poble sahrauí. El 1976 el Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), reconeguda per seixanta-sis països de tot el món i membre de ple dret de la UA, una organització africana de la qual 55 estats en formen part.

Des dels anys setanta del segle passat Espanya tenia uns clars compromisos polítics amb el poble sahrauí, però el govern més d'esquerres de la suposada democràcia espanyola se'ls ha carregat, tal com diuen a Xile, de un plumazo. Quatre protestes els primers dies i avui d'aquest drama humà ja no en parla ningú. Un govern del PP no ho hauria fet millor, i segurament Feijóo ja ha donat les gràcies a Sánchez per fer-li la feina bruta que potser quan governés hauria decidit fer ell mateix. Això és Espanya, i el demés són trons.

La deixa de Florenci Pujol

En els meus articles polítics Jordi Pujol no hi surt gaire, excepte per afirmar, sempre que m'ha semblat convenient fer-ho, que segurament serà l'únic polític català de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI que tindrà un lloc merescudament garantit a la història de Catalunya.

No faré cap referència a la seva obra política, ja que hi ha molt material publicat i poc hi podria afegir. Centraré els meus comentaris en la deixa del seu pare, Florenci Pujol, i evitaré fer especulacions gratuïtes com les que fan alguns polítics i no polítics.

Fa gairebé nou anys Jordi Pujol va donar una explicació sorprenent sobre una deixa del seu pare Florenci a favor dels nets, és a dir, els fills de Jordi Pujol, un assumpte que va tenir conseqüències molt negatives i immerescudes per a ell. És a partir del contingut d'aquell comunicat que faré unes consideracions que són òbvies, però que no sembla que siguin tan òbvies per tothom:

1/ Encara que hi ha persones que defensen la posició contrària, si ens creiem la presumpció d'innocència, Jordi Pujol és innocent.

2/ Ni Pujol ni ningú és responsable de les actuacions dels seus descendents majors d'edat, ni de les actuacions dels seus ascendents. Sense anar més lluny, un besavi meu va ser alcalde durant la monarquia d'Alfonso XIII, i no per això sóc monàrquic. I un avi meu va ser alcalde durant el franquisme, i no per això sóc franquista.

3/ Justifico la decisió de Florenci Pujol de deixar lligada una certa cobertura econòmica a favor dels seus nets, ja que era molt conscient del perill de ser detingut que corria el seu fill Jordi. De fet, sent ja pare de família, Jordi Pujol va estar empresonat dos anys i vuit mesos per la seva militància antifranquista.

4/ Ser ric no és delicte, i tenir diners a l'estranger ni era delicte abans ni ho és ara. Una altra cosa és treure els diners d'aquí i portar-los, posem per cas, a Liechtenstein sense declarar-ho. Però aquest no és el cas que ens ocupa, ja que en el moment de la deixa de Florenci Pujol a favor dels seus nets tot indica que els diners ja eren fora.

5/ El vessant penal d'aquest episodi tindrà el recorregut que hagi de tenir, si és que n'ha de tenir algun. Però com que ni tinc la bola de vidre ni tinc tampoc cap confiança en les altes instàncies de la justícia espanyola, no faré especulacions.

6/ A Pujol se li pot retreure, això sí, una diguem-ne desconnexió poc responsable amb la seva família, i amb els seus fills especialment, però aquesta particularitat no comporta conseqüències penals.

Hi ha persones una mica despistades les quals, per culpa de la seva ignorància, tenen tendència a caure en determinades confusions. A alguns, però, se'ls veu el llautó d'una hora lluny, ja que especulen de manera barroerament interessada sense ni tan sols intentar dissimular. En una cosa tots coincidirem: el llarg recorregut polític de Jordi Pujol no deixa indiferent a ningú.

Barcelona: la resta de candidats (BCN 5/5)

Aquest article és l'últim de la sèrie de cinc sobre les candidatures a l'alcaldia de Barcelona. Però, a banda de Xavier Trias, Jaume Collboni, Ada Colau i Ernest Maragall, hi ha altres candidats a les eleccions municipals barcelonines, i van des de l'esquerra extrema de la CUP fins a la dreta extrema de Bocs. Des d'una percepció molt particular i no basada en enquestes serioses —però, existeixen les enquestes serioses?—, els vots que obtinguin els partits-comparsa seran bastant irrellevants. I tampoc s'ha d'excloure que algun d'aquests candidats comparsa s'acabi incorporant a una altra llista. Sigui com sigui, tot sembla indicar que la governació de la ciutat de Barcelona canviarà de mans, i només aquest fet seria una excel·lent notícia per els barcelonins damnificats pel colauisme, que són majoria.

+ + +

PS: la candidata de la CUP no es mereixeria un article, ja que la CUP ni tan sols té representació a l'ajuntament, i fa mèrits més que sobrats per consolidar el seu extra parlamentarisme. Ara bé, no me'n puc estar de dedicar-li un comentari pietós. No m'han sorprès les propostes ridícules de la candidata de prohibir els gegants, i de prohibir també algunes havaneres com "El meu avi". Ho he dit sempre i m'hi ratifico: com més a l'esquerra, més els agrada la censura. Intueixo que alguns comunaires, alguns d'Esquerra i alguns del PSOE potser pensen el mateix, però demostren ser més llestos no dient-ho en públic; i és que mentre aquests busquen obtenir una bona representació al consistori barceloní, els cupaires ni ells mateixos saben què busquen.

Més enllà del Mobile

He participat en moltes fires internacionals a Europa, Àfrica, Amèrica i l'Extrem Orient. Quasi sempre com a visitant, però també ho he fet com a expositor. I algunes coses he après sobre aquests esdeveniments comercials. Per exemple, que totes les fires, i això inclou també el Mobile World Congress (MWC) de Barcelona, s'assemblen força.

Encara que el MWC ens el presentin com un congrés, no té res a veure amb el que s'entén com un congrés clàssic, on es presenten i es debaten unes ponències i després els congressistes se'n van a sopar. El vessant estrictament congressual seria només una petita part del MWC. Dir-ne congrés al MWC i anomenar congressistes als seus visitants no va més enllà d'una estratègia de màrqueting.

En el món de les fires està gairebé tot inventat, i els canvis que s'hi van incorporant són variacions cosmètiques sobre models similars, i sempre amb el mateix objectiu: vendre. Amb els anys, això sí, han anat canviant les formes d'anomenar les fires, de presentar-les i, sobretot, de vendre-les. I és que, per tenir èxit, en primer lloc, una fira s'ha de vendre. S'ha de vendre als expositors i als visitants potencials per motius obvis, però també s'ha de vendre a les autoritats públiques de les ciutats i els països on es fan les fires.

Una fira és un gran negoci. Per participar-hi, expositors i visitants han de pagar els corresponents peatges en forma de lloguer de l'estand, viatges, allotjaments, dietes i altres despeses. Però l'empresa GSMA presidida per Hoffman, organitzadora del MWC, també ha hagut de pagar el seu peatge. Com? Vam veure com Hoffman, sense venir a tomb, feia una alabança anticotxes de la Barcelona governada per Colau. És el peatge que ha hagut de pagar l'organitzador per poder gaudir del tracte amable de l'ajuntament i altres institucions públiques. Però tots sabem que ni a Colau ni a les altres autoritats que escoltaven el discurs del senyor Hoffman els passa pel cap utilitzar el transport públic.

Qui més hi guanya amb la celebració d'una fira no és l'expositor-venedor com podria semblar a primera vista, sinó l'organitzador, és a dir, en el cas del MWC, l'empresa GSMA del senyor Hoffman. Una part molt remarcable dels ingressos dels organitzadors s'obté amb la venda d'entrades, que en el cas del MWC són especialment cares (de 879 € la més barata, fins a 4.949 € la més cara). Aquesta fira es continuarà celebrant a Barcelona perquè és una ciutat que té molts atractius pel visitant forà, i amb l’aeroport ampliat encara en tindria més. Si Hoffman pensés que Boston seria capaç d'atraure més visitants que Barcelona, traslladaria ipso facto el MWC a la capital de Massachusetts.

El luxe i l’esquerra caviar

(Article original publicat el 24/2/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2110, pàg. 2)

Hi ha qui es queixa perquè un solar de la ciutat, qualsevol ciutat, es destini a construir allò que alguns en diuen pisos de luxe. I escoltant aquestes crítiques, un es pot preguntar què és un pis de luxe, i no he trobat ningú que sigui capaç de definir-m'ho amb precisió. Un pis de cent vint metres quadrats, posem per cas, ja es pot considerar un pis de luxe, o potser abans cal tenir en compte quantes persones hi viuen? Un pis de cent vint metres on només visqui una persona, ja seria un pis de luxe? I si hi viuen set persones, deixaria de ser-ho?

Un pis que superi determinat preu, és un pis de luxe? Però on posem la frontera, quin valor posem al "determinat preu" que, òbviament, no pot ser el mateix a Igualada que a Barcelona? Qualsevol pis situat en la zona més benestant d’una ciutat, hem de considerar que és un pis de luxe? Un pis similar situat en una zona amb un nivell de renda inferior a la mitjana, deixa de ser un pis de luxe? Podríem continuar fent-nos moltes més preguntes, però no hi ha unanimitat en la forma de respondre-les. Si més no, qui escriu aquest comentari no ha estat capaç de trobar ningú que sigui capaç de respondre aquestes preguntes amb dades concretes.

Deixant de banda els pisos de luxe, el luxe, considerat així, en general, no està ben vist per part d'un sector ideològic molt concret de la nostra societat. Així, tot i sense definir exactament què és el luxe, ni concretar on comença i on acaba el luxe, aquest mot és la bèstia negra de les esquerres més ideologitzades, que tenen el luxe anatematitzat. No deixa de sorprendre, i al meu entendre és lamentable que això passi, tenint en compte els milers de treballadors que hi ha al darrere del negoci del luxe, també a Catalunya, els quals poden viure amb dignitat gràcies al lloc de treball que els proporciona aquest sector d'activitat.

Però no tota la gent d'esquerres comparteix la visió negativa sobre el món del luxe en general. Alguns que gaudeixen d'una situació econòmica folgada, sovint per mitjà d’un sou públic, no dissimulen gens que els agrada el luxe, sigui un habitatge, un cotxe, unes joies, uns complements, l'escola dels fills o aquell viatge dissenyat especialment per a gent més rica que la mitjana. Sovint se’ls anomena l'esquerra caviar, la qual no només no amaga la seva preferència pel món del luxe sinó que en fa ostentació pública, com un nou-ric qualsevol. I és que hi ha gent, de dretes i d'esquerres, que són tan pobres que només són capaços de presumir del contingut de la seva cartera.

Maragall, la crossa no oficial (BCN 4/5)

 

(Foto: EFE/RAC1)

Ernest Maragall té un gran mèrit que sovint es tendeix a obviar, i és que va guanyar les últimes eleccions municipals de Barcelona encapçalant la llista d'Esquerra. Encara que només fos per això, ja forma part de la història de la ciutat. No va ser alcalde per un pacte molt estrany, però cent per cent legal, entre dos regidors —Colau i Valls— que coincidien fil per randa en l’objectiu d’impedir com fos que el cap d'una llista independentista fos l'alcalde de la ciutat. Però, a partir d'aquell episodi, poca cosa més podem destacar del personatge. Maragall ha fet oficialment una oposició que de tan tova semblava que fos un soci més de l'equip de govern, i aquesta actitud, electoralment, li passarà factura. Tot indica que aquest cop no guanyarà les eleccions, i ja no podrà ser l’alcalde de Barcelona.