Bon any amb bon humor

 

Avui ens podem acomiadar de sis maneres diferents. Així, podem dir fins demà, fins a la setmana que ve, fins al mes que ve, fins al trimestre que ve, fins al semestre que ve i fins a l'any que ve.

El 2024 que comença demà se'ns farà una mica més llarg que el 2023, concretament 86.400 segons més llarg que l'any que avui acaba. Si ho dubteu, mireu el calendari i feu números, sabent, però, que aquests 86.400 segons extres no ens els pagarà ningú.

Per cert, per més que ens hi esforcem la llengua catalana continuarà sent mal vista i menystinguda per alguns espanyols, també per alguns inadaptats que viuen a Catalunya, que haberlos, haylos. Sortosament, no són tots, que d'espanyols també n'hi ha molts d'intel·ligents, diria que en una proporció similar als catalans.

Això vol dir que hem de persistir en la defensa del català tothora i a tot arreu, i que quan se'ns adrecin amb aquella prepotència colonial tan emprenyadora i ens diguin "hable en cristiano", sempre podem respondre amb ironia "ho sento, mestre, el cristiano l'entenc, però no el parlo".

Doncs això, MOLT BON ANY A TOTHOM, sense excepcions. I és que els que no formem part de la Confraria de la triple T —allò tan ridícul del Totes Tots i Totis— tenim molt clar que el mot tothom inclou, òbviament, tothom, sense excepcions. No cal inventar res, el català és una llengua molt inclusiva.

Nota: un mig amic m’ha passat el cartell reproduït a dalt, però no m’ha dit qui n’és l’autor. Sigui qui sigui, la meva felicitació a l’autor anònim. Si es dóna a conèixer, sàpiga que si s’acosta a Sarrià té un cafè pagat.

Balanç polític de set anys (2017-2023)

Formo part de la majoria dels catalans que vam votar SÍ en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat el dia 1 d'octubre del 2017. Tinc molt clar que en defensa dels drets dels catalans, independentistes o no, l'opció del SÍ era l'opció correcta. Han passat més de sis anys i estic convençut de no haver-me equivocat.

Després de l'1 d'octubre les coses van anar com van anar, i no com havien d'haver anat. Però els culpables —culpables, sí, cal dir les coses pel seu nom— han sigut els polítics independentistes que no es van atrevir o no estaven preparats (no sé què és pitjor) per fer la feina que els tocava fer. Com ja he manifestat altres vegades, ara s’hauria de deixar pas a persones més valentes i preparades.

Tampoc m'amago d'haver votat a favor d'opcions polítiques independentistes en les eleccions al Parlament dels anys 2017 i 2021. Des del punt de vista independentista, la resta d'eleccions que s'han fet en aquests set anys (municipals, estatals i europees) tenen poca importància, ja que en aquests àmbits es decideixen altres assumptes que no tenen una relació directa amb la independència de Catalunya, tot i que també ens toquen la butxaca.

Deixem, si us plau, de buscar a Espanya les culpes dels nostres mals. Mentre Catalunya en continuï formant part, Espanya sempre la tindrem en contra. Els polítics, empresaris, sindicats, militars, policies i jutges espanyols es defensen amb totes les eines al seu abast, legals i il·legals, i ho tornaran a fer sempre que vegin amenaçada la sacrosanta unitat de la seva pàtria.

Pretendre que Espanya canviarà és una utopia, i esperar-ho només és una pèrdua de temps. La nostra feina l'hem de fer els catalans, amb uns polítics més valents que no repeteixin els errors i els enganys als votants comesos fins ara. A Catalunya no disposem de les armes de foc ni dels artefactes de tota mena que tenen els espanyols, però tenim la intel·ligència, tenim la gent i, per sobre de tot, tenim el dret democràtic d'escollir el nostre futur.

En fer balanç d'aquests set anys puc dir que he conegut persones que el 2017 eren unionistes, i que després es van fer independentistes. També n'he conegut d'altres que, com jo mateix, el 2017 ja eren independentistes, i continuen sent-ho. I uns altres que el 2017 eren unionistes i encara no han canviat d'opinió. Conec també persones independentistes molt decebudes amb els polítics catalans que en un moment determinat ens van fallar. Però no conec a ningú que en aquests set anys hagi deixat de ser independentista.

La força més important que té el moviment independentista són els catalans independentistes, incloent-hi també aquells que, ara mateix, justificadament molestos amb la classe política, opten per castigar els polítics no votant. No costa gaire d'entendre que molta gent estigui enfadada, però abstenir-se de votar és un error. Cal no perdre de vista que els independentistes som majoria, i és imprescindible que a l'hora d'anar a votar no ens quedem a casa. La independència de Catalunya no depèn d'Espanya, només depèn de la voluntat dels catalans. Posem-nos-hi!

Els mòbils i els nadons

 

Fa pocs dies em va sorprendre veure un nen de pocs mesos que estava al cotxet jugant amb el mòbil del seu pare, parent meu. Preguntat pel fet, em va contestar amb tota naturalitat que no patís, que el seu fill era tan petit que de moment només utilitzava el mòbil com a rosegador, i que així s'entretenia i no molestava. Sense voler treure encara cap conclusió, em vaig quedar amb el "de moment", com donant a entendre que més endavant ja decidiria com gestionar la molèstia que pogués causar el nen.

Antoni Bassas escrivia no fa gaire a l'Ara: "L'altre dia vaig estar caminant en paral·lel pel carrer amb una parella que passejava amb el seu fill en un cotxet. A l'alçada dels ulls de la criatura, on abans hi havia aquella barra amb boles de colors que giraven perquè la canalla s'entretingués, li havien posat un suport que aguantava un telèfon mòbil. A la pantalla s'hi veien dibuixos animats, i la criatura de mesos no en desenganxava els ulls, abstreta com estava en complet silenci i absoluta concentració, tot i que, per l'edat, no devia entendre res."

Aquestes situacions, que cada dia sovintegen més, ens haurien de preocupar a tots. Estem parlant d'una generació que no creixerà correctament, que tindrà determinades mancances, tot i que difícils d'avaluar a hores d'ara. No es tracta de posicionar-se en pla carca en contra de les noves tecnologies, ni en contra dels coneguts com a nadius digitals —que a aquest pas aviat n'haurem de dir nadons digitals—, amb tot el que això comporta. Estem parlant d'una altra cosa, i em penso que el lector ho entendrà.

Aquest és un tema força preocupant, i el comentari d'avui vindria a complementar l'article que vaig publicar fa dos mesos. No estic pas suggerint d'arribar a l'extrem que en casos com aquest hi hagués d'intervenir a la DGAIA, però, com a societat, alguna cosa s'hauria de fer per corregir les males pràctiques dels pares. Si els nens veuen que els seus pares es passen el dia manipulant el mòbil, lògicament exigiran fer el mateix. Repeteixo, el problema el tenen els pares, els fills només en pagaran les conseqüències.

La banqueta catalana del PP

(Article original publicat el 15/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2152, pàg. 2)

El millor actiu que té ara mateix la franquícia catalana del PP és el seu president, Alejandro Fernández. No reconèixer que el tarragoní Fernández és un dels millors oradors del Parlament és viure al marge de la realitat. Però això no exclou que els dirigents populars espanyols sempre han acabat prescindint dels líders més vàlids que han tingut a Catalunya. Així, ara alguns voldrien carregar-se Fernández, i ja s'està parlant dels seus possibles successors.

Mencionaré per estricte ordre alfabètic els noms de pila dels quatre possibles substituts del diputat Fernández: en Dani, la Dolors, en Manu i en Xavier. Els dos primers no són alcaldes, els altres dos, sí. Dani Sirera va fer el trist paperot de tancar amb la comunista Colau un pacte políticament contra natura que establia que el guanyador de les últimes eleccions municipals de Barcelona, Xavier Trias, no accedís a l'alcaldia, en una versió actualitzada del "antes roja que rota"; els extrems es toquen, i en això Colau i Sirera coincideixen.

A la segona de la llista, Dolors Montserrat, no se li coneixen mèrits polítics al marge del seu nacionalisme espanyol, molt apreciat a Madrid. Ara fa d'eurodiputada, i quan obre la boca parlant de Catalunya ja sabem que al 52% dels catalans ens tocarà el rebre. I és que es pot ser català i anticatalanista, i Montserrat ens ho demostra sovint.

Els altres dos són alcaldes. De Manuel Reyes, alcalde de Castelldefels, no en puc dir gran cosa. L'incombustible Xavier Garcia, des de l'alcaldia de Badalona, comparteix el mal gust amb l'alcalde de Vigo (Espanya) per tenir l'arbre de Nadal més alt de l'estat espanyol. Són ben clares les prioritats de despesa d'aquests dos personatges. En els seus respectius municipis hi ha famílies que no poden pagar el lloguer dels seus habitatges ni menjar calent cada dia, però per aquests alcaldes això deu ser secundari. Qui passa gana no surt als diaris i l'arbre de Nadal sí, i els polítics volen sortir als diaris.

Ara mateix no està gaire clar qui mana al PP espanyol, és a dir, qui ha de decidir qui s'ha de fer càrrec de la seva franquícia catalana. Alguns diuen que a cal PP mana Núñez, però altres asseguren que qui mana a l'ombra és un tal Abascal, el qual actualment no milita al PP, però ho havia fet, i no s'ha d'excloure que algun dia hi torni. Mentrestant, el PP es pot permetre el luxe d'anar canviant d'encarregat de la franquícia catalana, potser perquè són molt conscients que, per una manca evident de suports, amb Fernández o sense, aquí no governaran mai.

Made in France

Ens trobem en plena època de fer regals de Nadal, Cap d'Any i Reis, i hi ha persones que opten per regalar productes de gran luxe. Chanel, Hermès i Vuitton (per ordre alfabètic) són, indiscutiblement, els grans líders globals dels productes de luxe fabricats amb pell. Entre la resta de marques n'hi ha també d'altres molt acreditades, però comparades amb aquestes tres podríem dir que no juguen a la mateixa lliga.

Tot i tractar-se de negocis globals, els tres líders mundials són companyies formalment franceses, encara que en les seves respectives organitzacions tenen incorporades altres empreses que han anat comprant en altres països. Fabriquen els seus productes no només a França sinó en diversos indrets del món, i compren la matèria primera allà on troben les pells de més qualitat i més ben tractades; a Igualada, per exemple.

Totes tres incorporen l'etiqueta "Made in France" ben visible. De vegades el dret a portar aquesta etiqueta només es justifica legalment amb una petita sivella metàl·lica que porta incorporada la nansa de la bossa de mà fabricada, posem per cas, a Shanghai, però segons la legislació comunitària europea incorporar un petit accessori a París abans d'empaquetar el producte i enviar-lo a la botiga ja permet etiquetar-lo com a francès. Potser no hauria de ser així, però és així.

El "Made in France" dels productes de pell de superluxe és ja un plus per si mateix, com també ho és el "Made in Italy", tot i que els italians juguen en una lliga lleugerament inferior. La combinació de determinats productes amb l'etiqueta "Made in ..." pot ser un important valor afegit, de la mateixa manera que, quan parlem de cotxes, el "Made in Germany" s'associa a vehicles de gran luxe com Audi, BMW i Mercedes Benz.

Vehicles elèctrics, pros i contres

 

Gairebé res és només blanc o negre, hi ha tota una àmplia gamma de grisos que de vegades es tendeix a ignorar. És bo reflexionar abans de treure determinades conclusions que potser no serien del tot encertades, i no és aconsellable deixar-se convèncer per determinats missatges ecologistes sense abans rumiar-hi una mica.

Així, de vegades ens trobem amb situacions que a primera vista ens poden semblar molt interessants, però, quan hi rumies una mica, resulta que d'interessants ho són, sí, però potser no ho són tant com pot semblar a primera vista. Els vehicles amb motor elèctric, per exemple, els quals alguns pensen erròniament que no contaminen gens.

Veus un cotxe elèctric o una bici elèctrica i penses, mira que bé! Però quan es tenen en compte les infraestructures necessàries per carregar les bateries que aquests vehicles porten incorporades, va quedant en evidència la petjada ecològica negativa que, ni que sigui de manera indirecta, també comporta moure's amb vehicles elèctrics.

I tot això sense oblidar el cost ambiental del reciclatge de les bateries una vegada estan definitivament esgotades. Moltes bateries s'acaben enviant a països del tercer món, sense cap mena de control sobre la seva destinació final. Uns països que per una combinació de pobresa i corrupció cobren per fer d'escombriaires del món diguem-ne més endreçat. El fet és que difícilment es pot negar que com més pobre i menys democràtic és un país, més corrupció hi ha i més rics es fan els seus dirigents.

Per tant, alerta amb les conclusions fàcils que traiem a primera vista sobre els vehicles elèctrics, ja que no sempre les coses són tan senzilles com semblen. I un consell final que jo practico des de fa anys: si defenseu una mobilitat neta, aneu a peu sempre que pugueu. No només en sortirà beneficiat el medi ambient, sinó també la vostra salut. I la vostra butxaca, que caminar surt de franc.

La festa de la caritat laica

 

La caritat és una virtut del cristianisme, però avui parlarem de la caritat laica, la que queda al marge de la religió. Demà passat torna la Marató de TV3, l'espectacle de la caritat laica oficialitzada. No sóc contrari a la caritat, però quan es tracta de practicar-la s'haurien d'evitar dues coses. La primera, que es promogui des d'estaments oficials. La segona, que s'intenti amagar que es tracta de caritat i li canviïn el nom per dissimular. La caritat ha de ser sempre discreta, allò que la mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra. La Marató és exactament el contrari de la discreció.

La Marató és l'escenificació del fracàs dels nostres governants transformat en espectacle, uns governants que no són capaços de prioritzar correctament i amb una mínima coherència la despesa i les inversions públiques. El resultat d'aquest fracàs és que l'autoritat política de la qual depèn TV3 promou que necessitats imprescindibles de la nostra societat les cobreixi la caritat laica.

Caritat laica, sí, aquesta és una bona descripció de La Marató, encara que alguns intentin prescindir del nom anomenant-la solidaritat. I per si la denominació equívoca no fos suficient, alguns polítics amb un sentit de la vergonya més aviat fluixet, cada any intenten posar-se la medalla solidària atenent en públic les trucades dels donants quan saben que les càmeres de TV3 ho enregistraran, i que després s'emetran les imatges en horari de prime time.

Deixem-ho clar, els governants són els únics responsables del fet que la nostra societat es vegi obligada a finançar per mitjà de la caritat determinades activitats i despeses imprescindibles les quals haurien de ser cobertes amb el pressupost públic. Amb el gran muntatge mediàtic de la caritat laica que cada any se'ns ofereix amb La Marató de TV3 s'intenta amagar la desídia dels polítics, els quals no només permeten sinó que aplaudeixen sense vergonya que actes com aquest s'hagin d'anar repetint any rere any.

Un fiasco gens sorprenent

Celebrar a Dubai la summit COB28 no ha sigut una bona idea. Organitzar en un país eminentment petrolier una cimera sobre el canvi climàtic, amb la proposta estrella de reduir fins a eliminar els combustibles fòssils (carbó, gas i petroli), i pretendre que tingui èxit, s'ha demostrat que ha sigut un error de plantejament. Potser alguns és precisament això el què buscaven.

Quan una reunió d'aquestes característiques s'ha donat per acabada amb unes simples recomanacions sense concreció, és a dir, sense fixar uns terminis concrets per posar data a la prohibició dels combustibles fòssils que molts esperaven, no ens equivocarem si ho definim com un gran fracàs.

Òbviament pels organitzadors ha sigut un triomf, ja que les dictadures del golf viuen gairebé en exclusiva de la producció i el comerç dels combustibles fòssils. Els Emirats Àrabs no podien permetre que els fessin un gol a domicili, i han guanyat. No cal dir que suïcidar-se no entrava en els plans dels organitzadors.

Alguns dels assistents a la cimera s'han agafat el viatge com un "premi d'empresa", unes vacances pagades, en aquest cas, pagades per les administracions públiques o per determinades organitzacions no governamentals les quals, no ens enganyem, viuen també del finançament públic. Vaja, unes vacances ecologistes pagades pel contribuent.

I, per cert, la majoria dels que presumeixen de ser molt ecologistes ha arribat a Dubai per via aèria, i tot el que això representa de contaminació. Bastants hi han anat en avió privat, però això s’intenta amagar. Uns ecologistes que, això sí, sempre es mostren en contra d'ampliar els aeroports i l'oferta de vols.

Last but not least: els dos màxims emissors mundials de partícules contaminants van deixar molt clara la seva posició abans de començar la cimera. Així, a Dubai aquests països estaven representats per persones de segona fila. Els seus màxims governants no es van voler mullar, i sense la col·laboració dels Estats Units i la Xina tenim mala peça al teler.

Les associacions de veïns

(Article original publicat el XX/12/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 101/12-2023, pàg.18)

Fa uns dies vaig deixar de formar part de la junta directiva de l'Associació Veïnal de Sarrià, i potser ara és un bon moment per fer una reflexió general en veu alta sobre aquesta mena d'entitats. Sovint em pregunto si una associació de veïns ha d'actuar com un lobby de pressió del veïnat davant del govern municipal, o s'ha de limitar a ser un col·laborador acrític, simpàtic i obedient amb les decisions municipals, buscant no fer enfadar a les autoritats polítiques ni els funcionaris municipals dels quals depenen les decisions que, per bé o per mal, afecten els ciutadans, sense oblidar la discrecionalitat en el pagament de les subvencions.

Menciono la discrecionalitat perquè l'experiència d'aquests anys m'ha demostrat repetidament que la subvenció sempre pot ser retallada, retardada o, més habitual encara, denegada per motius burocràtics, per diferents interpretacions de la normativa, o per l’anomenada lletra petita, aspectes tots ells que queden fora del control del ciutadà no expert en aquests assumptes, que som la majoria.

A ningú se li escapa que la subvenció és una eina molt útil que tenen les administracions públiques perquè els ciutadans facin bondat, ja que la por a perdre-la esperona el bon comportament, bon comportament des de la perspectiva del governant, és clar. No cal dir que la utilització exagerada de la pastanaga de la subvenció és compartida per la majoria dels partits polítics.

Dit tot això, no he amagat mai la meva posició personal contrària al sistema de les subvencions públiques. Les subvencions generalitzades frenen la iniciativa i la creativitat de les persones, i empobreixen el teixit de la societat. Amb totes les excepcions que calguin, que segur que n’hi ha, les persones subvencionades s'espavilen menys que les que no ho estan.

A l'hora de plegar, continuo tenint molt clar que l'opció correcta de les entitats veïnals hauria de ser sempre la primera, és a dir, que són molt més útils per a la ciutadania quan actuen com a lobby de pressió per fer reivindicacions i forçar l'administració a resoldre problemes. Sóc conscient que aquesta actitud pot semblar antipàtica a ulls d'alguns funcionaris i dirigents polítics de mirada curta, però què hi farem!

Quan les entitats veïnals —n'he conegut alguna d'aquestes— opten per la segona via, és a dir, opten per l'obediència servil de no molestar les autoritats, tot sovint l'administració les pren pel pito del sereno, i els ciutadans no ens mereixem en cap cas que l'administració ens menystingui. Al capdavall, i encara que de vegades se n'oblidin, els polítics i els funcionaris, com empleats nostres que són, haurien d'estar sempre al servei de la ciutadania.

Molts gossos i pocs nens

 

Segons El Periódico, a Espanya el nombre de gossos registrats ha augmentat un 38% en els últims tres anys. Les llars espanyoles sumen quinze milions de mascotes, molt per sobre dels sis milions i mig de nens menors de quinze anys. Ja sabem que ara governen les esquerres, les quals sempre han estat més partidàries de tenir gossos que de tenir nens, però per aquest camí em sembla que no anem gaire bé. Pensem-hi.

No he fet una comprovació empírica i, per tant, no hi puc pujar de peus, però tinc la sensació que d'uns anys ençà l'Ajuntament de Barcelona, tant el colauista d'abans com el collbonista d'ara, dedica més esforços, funcionaris, recursos de tota mena i temps a garantir el benestar dels gossos que els dedicats a vetllar pel benestar dels nens.

Així, els gossos barcelonins ara ja disposen de 225 espais, amb gairebé un milió de metres quadrats, distribuïts així: 109 zones d'usos compartits (ZUC), 70 àrees de gossos (AG) i 46 àrees d'esbarjo per a gossos (AEG). No queda clar si les platges reservades que tenen els gossos a l'estiu estan incloses en alguna d'aquestes categories. Fins aquí només són dades, a partir d'ara podem fer unes valoracions.

Una societat que opti per tenir gossos per sobre de tenir fills és una societat en decadència, una societat que mira poc cap al futur. Els nens, quan deixen de ser-ho, treballen, creen riquesa i paguen els impostos que serveixen per cobrir les necessitats de la nostra societat, entre d'altres les pensions dels jubilats. Els gossos, en canvi, a banda de la satisfacció personal que generen als seus amos, la qual, per altra banda, tampoc s'ha de menystenir, només generen despeses a les administracions públiques, i molèsties als vianants. No m'agrada gens caminar mirant a terra, però si no et vols embrutar les sabates no tens més remei que fer-ho. L'Ajuntament de Barcelona, això sí, té el detall de recordar-nos-ho amb cartells tan ridículs com aquest.

Extrema dreta i immigració, un còctel explosiu

(Article original publicat el 1/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2150, pàg. 2)

Els partits tradicionals s'han posat les mans al cap en veure que Geert Wilders, el candidat de l'extrema dreta, ha guanyat les eleccions a Holanda. No estem parlant de l'Europa més desendreçada del sud sinó d'Holanda, un dels països que tot sovint posem com a exemple de país ben organitzat i capdavanter en molts aspectes. Com pot ser que a casa nostra també hagi guanyat l'extrema dreta, es pregunten els partits tradicionals holandesos?

Una pregunta similar es faran els partits tradicionals de Catalunya i les franquícies catalanes del PP, PSOE, Bocs i Sumar a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, quan el partit de Sílvia Orriols, Aliança Catalana, assoleixi un bon resultat, que sens dubte el tindrà. O si a les pròximes eleccions municipals Orriols obté la majoria absoluta a l'alcaldia de Ripoll, cosa que tampoc s'ha d'excloure.

Els partits tradicionals europeus ja fa temps que veuen que els problemes derivats de la immigració se'ls estan escapant de les mans, però amagar el cap sota l'ala per no veure el problema no ens portarà res de bo. Quan per més arguments raonables que es posin sobre la taula la majoria dels dirigents polítics no accepten la nova realitat, potser és que no la volen entendre. El votant no s'equivoca mai, i de vegades s'anticipa i posa en evidència uns problemes nous abans que ho facin els partits tradicionals. I, mentrestant, opten per votar partits extremistes.

Europa té un problema molt greu amb la immigració descontrolada, i la situació s'agreuja a mesura que va passant el temps i no s'implementen solucions efectives. "Volem acollir", sí, sobretot quan és gent que necessita sortir del seu país, sigui per motius polítics o econòmics. Solidaritat amb les persones immigrants, tota, però tocant de peus a terra. Acollir, sí, però acollir sense límits i sense exigir a les persones nouvingudes unes condicions mínimes d'integració és la millor garantia per a l'aflorament de conflictes.

El sentit comú ens diu que és la persona immigrant que decideix deixar el seu país per anar a viure a un altre país qui s'ha d'adaptar als costums, llengua i maneres de fer del país acollidor. El problema s'agreuja quan alguns dirigents polítics d'esquerres s'oposen a aquest plantejament, és a dir, defensen que els immigrants ja tenen prou pena d'haver d'emigrar, i que un cop arriben es mereixen que ens adaptem als seus costums. Ser d'esquerres no hauria de comportar l’error de fer polítiques poc conscients, i de vegades sembla que una cosa comporti l’altra.

Les escoles del meu barri

Diuen que el barri de Sarrià és el que té la concentració d'escoles més alta d'Europa. Ara bé, les escoles públiques es poden comptar amb els dits d'una mà. La gran majoria de les escoles de Sarrià són privades; d'aquestes, la majoria són concertades, i unes poques són privades-privades, és a dir, que com que no reben un cèntim de subvenció pública costen tants diners de mensualitat que poques famílies es poden permetre el luxe de portar-hi els fills.

A partir d'aquesta realitat resulta molt curiós constatar que quan l'ajuntament, el govern del districte per ser més concrets, i altres entitats que més o menys en depenen, organitzen actes amb la participació de les escoles, tendeixen a deixar de banda les escoles privades, siguin concertades o no. Vaja, com si no existissin. He comentat aquesta anomalia amb funcionaris i dirigents polítics del districte, i només han sigut capaços de contestar-me amb un somriure i excuses de mal pagador. Que el lector ho interpreti com vulgui, jo ja ho he fet.

Així, buscant una explicació als somriures còmplices per la clara discriminació de les escoles privades, cal recordar que des de les primeres eleccions municipals de la democràcia (1979) han passat quaranta-quatre anys i, excepte els quatre anys de Xavier Trias com a alcalde de Barcelona, la resta han governat sempre els socialcomunistes. És sabut que els defensors d'aquestes ideologies no són gaire partidaris de les iniciatives privades i, sempre que poden, opten per l'activitat pública, una preferència que inclou també el món escolar. Aquesta és la realitat poc exemplar dels dirigents del nostre districte, molts dels quals, per cert, porten discretament els seus fills a l'escola privada, però sembla que els faci vergonya dir-ho en públic.