Trump

Que al món hi hagi polítics bandarres —per ser suau en la descripció— no ens hauria de sorprendre. Al món hi ha de tot, també impresentables que es dediquen a la política amb objectius ben diversos. Ara bé, allò que realment crida l'atenció és que hi hagi tanta gent que els voti. Aquesta nit Trump ha estat declarat culpable de 34 delictes, però encara que acabi a la presó res no impedeix que es pugui presentar a les eleccions presidencials del novembre. Com que no disposem de la bola de vidre no podem dir que les guanyaria, però podem assegurar que si es presentés trauria molts vots. Tenim una societat èticament i moralment molt malalta, i ho dic per Trump i altres personatges similars que aquí i allà sorgeixen com a bolets. Però ho dic també, i molt especialment, pels ciutadans que amb els seus vots els hi donen suport i sempre acaben sent els principals perjudicats de les seves polítiques. Vivim en un món ben estrany.

No desenfoquem l’objectiu!

El 9 de juny es votarà la composició del Parlament Europeu. Només això. No es decidirà qui guanya les eleccions a Sarrià, ni quina llista s'imposa a Barcelona, ni quin partit surt més ben parat a Catalunya, ni tampoc si a Espanya guanya Sánchez o Feijóo, dos polítics que, encara que no ho sembli, ni tan sols són candidats. El 9 de juny els resultats electorals d'aquests territoris més petits tenen poc interès, són irrellevants; no hi hem de perdre el temps. Cal repetir-ho les vegades que faci falta, l'àmbit d'aquestes eleccions és estrictament l'europeu, i, per tant, l'objectiu cal centrar-lo en Europa. Qualsevol lectura que s'intenti fer en clau sarrianenca, barcelonina, catalana o espanyola serà un error, serà desenfocar l'objectiu. De la mateixa manera, pretendre fer-ne una lectura en clau plebiscitària, com suggereixen alguns, equivaldria a allò que en diuen fer-se trampes al solitari. No desenfoquem l’objectiu, enfoquem-lo bé, enfoquem Europa!

La Llosa de Sarrià

A principis de l'època d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona, els nous mandataris municipals van decidir establir la ficció de la participació ciutadana. Així, l'equip de govern es comprometia a tirar endavant la voluntat popular sobre determinats assumptes que els ciutadans debatrien, votarien i decidirien, i es van establir els anomenats processos participatius. Sobre el paper, els ciutadans suposadament prendrien decisions que el consistori suposadament posaria en marxa. El sistema sonava bé, i molts veïns, il·lusionats, s'hi van implicar.

A Sarrià l'ajuntament va posar a debat la utilitat que podria tenir la zona de la Llosa, que és el terreny que cobreix la Via Augusta abans de l'entrada del túnel de Vallvidrera. Llavors eren places d'aparcament que la lliga anti cotxes del barri, formada per poques persones, però molt sorolloses, volia suprimir tant sí com no per donar una altra utilitat ecològica i sostenible a aquell terreny mal aprofitat. Mitjançant una empresa externa, l'ajuntament va organitzar una sèrie de sessions amb alta participació del veïnat, amb els clàssics gomets de colorets i tota la parafernàlia infantiloide que tant agrada als partidaris d’aquella l'alcaldessa.

Sense entrar en els detalls concrets de les demandes veïnals, és bo recordar en què va quedar tota aquella comèdia de la participació ciutadana. Doncs bé, a banda de treure els cotxes de la Llosa —aquest era l'objectiu principal, no confessat, que es buscava— no es va fer res més. Aquesta és la trista realitat. Ni tan sols es van instal·lar punts de llum i subministrament d'aigua per a les activitats que suposadament es poguessin fer en aquell solar un cop alliberat dels cotxes. Però a la Llosa no s'hi ha fet cap activitat, a banda de la fira temporal d'atraccions per la Festa Major que ja es feia abans.

Cal recordar tot això perquè la memòria és curta, i molts veïns segurament ja han oblidat com va anar tota aquella comèdia. La major part del veïnat va valorar les conseqüències d’aquell procés i altres de similars com una gran presa de pèl. I a partir d'aquesta realitat alguns polítics es fan els sorpresos quan arriba el moment de la revenja política freda que no poden controlar, en aquest cas mitjançant una proposició formal adreçada al Consell Plenari.

Dijous passat es va celebrar el Consell Plenari del Districte, i un grup municipal minoritari va proposar "que el govern municipal habiliti a l'Espai la Llosa places d'aparcament per cotxes els dies que no estigui ocupat per esdeveniments festius". És allò de roda el món i torna al Born, i la proposta va ser aprovada per una amplíssima majoria dels consellers. Ara bé, aquestes propostes acostumen a quedar en no res, ja que la descentralització ciutadana dels districtes barcelonins és una gran ficció que no va massa més enllà d'una simple declaració d'intencions sense cap voluntat de posar-la en pràctica. Si els governants se la creguessin de veritat, la setmana que ve ja veuríem la Llosa plena de cotxes com abans.

L'abstenció de diumenge

(Article original publicat el 17/5/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2174, pàg. 2)

Vaig escriure aquest comentari dilluns passat, l'endemà de la jornada electoral, i l'article es publica avui, divendres. No és cap secret que en el món de la política quatre dies poden ser una eternitat, i allò que dilluns passat semblava blanc avui pot haver deixat de ser-ho. Però, tot i això, faig aquest comentari sobre l'abstenció que hi va haver a les eleccions, potser corrent el risc de repetir alguns tòpics que ja s'han anat posant sobre la taula.

Diumenge l'abstenció va ser molt alta. Es tracta d'uns vots potencials molt llaminers que als efectes pràctics no van existir, i que, per tant, ningú se'ls pot fer seus. En democràcia, qui no vota no compta, ja que ningú coneix el pensament dels abstencionistes. Tot i això, molts polítics tenen la temptació fàcil d'intentar apropiar-se ridículament de l'abstenció, una apropiació indeguda que no va més enllà d'una rebequeria que només serveix per intentar justificar uns mals resultats electorals.

A partir d'aquí, traduir l'alta abstenció d'aquestes eleccions com un fracàs de l'independentisme és un error, és fer-ne una lectura molt equivocada. És el que està fent la premsa espanyolista, todos a una, tant la de Madrid com la de Barcelona, des de La Razón fins a La Vanguardia; són dos exemples de diaris espanyolistes de propietat catalana, fets a Madrid i a Barcelona, respectivament. Ens agradi o no, la política és molt més complexa, i ens equivocarem si fem una anàlisi tan senzilla com la que alguns ens volen encolomar.

No conec cap independentista que pel fet de no haver anat a votar diumenge passat hagi deixat de ser independentista. Tots coneixem persones independentistes molt molestes amb els partits que es declaren independentistes. Són persones que a la vista de la història recent de la política catalana estan justificadament emprenyades, i diumenge van creure que la millor manera de castigar els partits independentistes implicava quedar-se a casa i no anar a votar. Tot i que personalment no comparteixo l'abstencionisme, és una decisió que cal respectar.

Els analistes que treballen en defensa dels interessos espanyols, que són molts, rebreguen els arguments de la lògica política i de la democràcia i fan les lectures polítiques interessades que calguin per arribar a la conclusió que amb aquestes eleccions el procés independentista de Catalunya està liquidat. No és pas veritat, tot i que això no exclou que si ara el suport a l'independentisme ha baixat del 52% al 43,6%, correm el risc que aquest procés s'alenteixi.

Cal castigar l'estalvi?

Una societat moderna i fiscalment endreçada no penalitza fiscalment els patrimonis dels ciutadans. Dit en altres paraules, no cobra dues vegades pel mateix concepte. Insisteixo, els patrimonis no són caiguts del cel; per obtenir-los ja s'han pagat els impostos que toquen (IRPF, IVA, etc.) quan s’han generat. Un es pregunta per què ens fan tornar a pagar per mantenir-los.

Posar impostos sobre els patrimonis dels vius o les herències dels morts és una manera absolutament barroera de castigar l'estalvi. A Catalunya, on dissortadament encara tenim aquesta mena d'impostos, què pot fer legalment el ciutadà per estalviar-se'ls? La resposta és ben senzilla. Si no volem pagar l'impost de patrimoni, cal gastar-s'ho tot i oblidar-se de l'estalvi.

Si parlem de l'impost de successions que els hereus del mort hauran de pagar, el plantejament és similar. Així, si no hi ha res a repartir entre els hereus, tampoc es paga l'impost de successions. El legislador català ens convida a gastar-ho tot en vida, a no estalviar, de manera que quan la gent es mori ja no quedi cap patrimoni sotmès a tributació. Sent generosos en la descripció, d’aquesta obsessió d’alguns polítics per escurar les butxaques del ciutadà en podríem dir política petita.

Però és això el que necessitem com a societat? És això el que pretenen els governs dits d'esquerres, que són els que ens governen ara? Algú amb dos dits de front i que tingui uns mínims coneixements d'economia pot arribar a pensar que l'estalvi és pervers i socialment negatiu? Això sembla. Estem mal governats.

Extraparlamentaris

Després de les eleccions del 12 de maig alguns ciutadans s'han quedat sense representació política al Parlament, o per no haver anat a votar, o per haver votat unes llistes que no han assolit els vots necessaris per poder obtenir representació parlamentària.

Pacma (34.026 vots) * Es mereixen el premi a la constància, ja que mai han assolit representació parlamentària, però, elecció rere elecció, ho continuen intentant.

Ciudadanos (22.481 vots) * Políticament van morir fa temps, però es resisteixen a oficialitzar els funerals. Com que a partir d'ara perden l'altaveu del Parlament i aniran passant a l'oblit, resulta convenient no oblidar que és el partit que més ha perjudicat la política catalana en els últims anys. Van néixer amb un objectiu clar, carregar-se la convivència lingüística dels catalans, i en alguns aspectes se n'han sortit amb èxit. Costarà revertir l'odi al català que han inoculat a una part de la societat catalana. L'excusa falsa de Ciudadanos d'atacar el català per defensar el castellà —una llengua que es defensa sola, cosa que no passa amb el català—, faria raonable que la seva proposta acabés perdent el suport social que pugui tenir. Han actuat com els kamikazes japonesos, que per tenir èxit en l'objectiu de destruir l'enemic s'havien de suïcidar. Alguns dels seus antics votants aquesta vegada han optat per votar altres alternatives polítiques com PSOE, PP, Comuns i Bocs, uns partits que també tenen les seves quotes de persones lingüísticament intransigents i inadaptades.

Alhora (13.759 vots) * Van fer una campanya electoral adreçada als "intel·lectuals", i en aquest país d'intel·lectuals no n'hi ha gaires. La seva cap de llista, Ponsatí, que des del govern de la Generalitat va participar també en l'enganyifa del 2017 que ells tant critiquen, no va tardar ni 24 hores a anunciar que ho deixa córrer. Aquesta senyora ha decebut a molta gent.

Ciutadans abstencionistes * Sense representació parlamentària també s’hi han quedat el 42% dels catalans que no han participat en aquestes eleccions. Defensen que abstenir-se com a protesta és una posició democràticament coherent, però des del màxim respecte per a les posicions polítiques de cadascú, jo això només ho puc entendre en una dictadura.

Moviments migratoris

(Article original publicat el XX/5/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 106/05-2024, pàg.22)

Partint d'aquells lemes que fa uns anys van fer fortuna pels carrers de Sarrià i altres indrets ("Obriu fronteres!", "Volem acollir!"), i gràcies a aquelles manifestacions i concentracions populars, segurament tan benintencionades com poc rumiades, ara ens trobem immersos en una campanya electoral excessivament centrada en les conseqüències negatives dels moviments migratoris. Defensant aquells lemes van sortir als carrers milers de persones, la majoria convençudes que feien el que tocava, però segurament sense valorar l’abast real d’aquestes reivindicacions.

Exigir-ho tot potser és una opció raonable, però aconseguir-ho no sempre és possible. Una cosa és ajudar les persones que, siguin d'on siguin, pateixen una situació de precarietat, i una altra és fomentar irresponsablement l'efecte crida amb tot el que això comporta per a les societats d'acollida. He viatjat prou per a no ignorar que el món és ple de necessitats i situacions molt injustes, però aquestes s'haurien de resoldre sense demagògia ni populismes. I és evident que aquesta tasca correspon als governs, sense perdre de vista que els recursos disponibles per pal·liar les injustícies del món són limitats.

La situació ideal seria que passaports i visats desapareguessin del mapa de manera que tothom tingués llibertat de moure's pel món sense restriccions. Però qualsevol persona amb dos dits de front no pot ignorar que aquesta opció comportaria problemes en les societats d'acollida, amb una incidència directa en els serveis públics —escola, sanitat, infraestructures, etc.— que l’administració ofereix als seus ciutadans. Ningú nega que els governants estan obligats a prendre mesures. Ara bé, entre aquestes mesures s'hauria d'excloure el càstig als que denuncien la realitat, per més dura i incòmoda que sigui pel governant.

Amb un exemple s'entendrà millor. Multar un responsable municipal perquè critica la realitat que l'envolta és un greu error del nostre govern. Fer callar la gent no pot ser mai una bona opció. Els governants han de prendre les mesures que calguin, i tot indica que les que s’implementen no són les que tocarien. Si els governants fessin bé la seva feina, pal·liarien el problema i potser evitarien que se'ls critiqués. Però quan van passant els anys i veus que sempre s'opta pel camí fàcil i populista de limitar-se a maquillar el problema, t'adones que els nostres governants no en saben més, i vista la seva incompetència potser s'haurien de dedicar a una altra activitat. I, per cert, quan es pretén multar la discrepància i imposar el pensament únic a tothom, el governant només demostra que té una relació problemàtica amb els principis bàsics de la democràcia, i això encara el fa més perillós.

No som delinqüents

(Article original publicat el XX/4/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 105/04-2024, pàg.XX)

Rubèn Wagensberg és un diputat d'Esquerra que viu temporalment a Suïssa. No sé si és sarrianenc, però l'he trobat sovint pel barri de Sarrià, i alguna vegada he parlat amb ell. El seu advocat és Andreu Van den Eynde, que també defensa altres polítics relacionats amb el procés independentista de Catalunya. A la vista dels disbarats legals que la cúpula judicial espanyola està perpetrant contra el moviment independentista català, aquest advocat ha reaccionat amb una afirmació sorprenent: "ser independentista és delicte". Vull pensar que l'advocat això no ho pensa, i només ha utilitzat una forma provocadora d’expressar-se. Ha fet aquesta afirmació a la vista dels abusos legals que alguns vigilants de les essències pàtries espanyoles sotmeten des de fa anys als independentistes catalans. Des dels alts poders estatals es busca, bàsicament, l'escarment i fer por, potser pensant que com més maltractin els independentistes menys persones faran el pas de treballar a favor de la independència. Però a Espanya van molt equivocats.

L'any que ve farà mig segle que Franco va morir, però encara hi ha algunes persones amb molt poder —polítics, fiscals, jutges i policies— que amb les seves actuacions forassenyades sembla que trobin a faltar el dictador. Fan tot el que poden amb l'objectiu que els catalans independentistes canviem d'opinió. Parlem de funcionaris públics com jutges i fiscals, uns ciutadans privilegiats que gaudeixen d'un sou més que raonable que es complementa amb altres avantatges econòmics i socials que porta incorporats la professió. I no cal dir que sempre es mouen amb cotxe i conductor a càrrec del contribuent; en aquest país, el cotxe oficial encara és per a algunes persones la visualització màxima del poder.

Qualsevol persona amb dos dits de front i una mínima sensibilitat democràtica sap que declarar-se o sentir-se independentista no pot ser mai un delicte. El pensament no és delicte. Ara bé, des de la cúpula judicial espanyola les aspiracions dels catalans es valoren d'una manera molt restrictiva. Alguns catalans som independentistes des de fa dècades, des de quan declarar-se'n era considerat una excentricitat política, i el món unionista, llavors majoritari, et mirava malament. Però, tal com s'estan desenvolupant els esdeveniments, es rebreguen tant les lleis que potser només pel fet de declarar-nos independentistes acabarem sent titllats de delinqüents, jutjats, condemnats i tancats a la presó. L'únic camí per evitar-ho passa per declarar unilateralment la independència, partint de la base que els vots ja els tenim. I parlant d'unilateralitat, algú seria capaç de dir quants països han accedit a la seva independència d'una manera que no sigui unilateral?

El dia de la veritat

Després d'una campanya electoral farcida de discursos de retòrica barata i promeses electorals la majoria de les quals tothom sap que no es compliran, ha arribat el dia de la veritat. Així, oblidades les enquestes —algunes pagades amb diner públic han sigut tan estúpidament manipulades que produeixen molta vergonya— i ja amb els resultats electorals a la vista de tothom, podem repassar, de manera molt esquemàtica, els objectius que s'havien fixat els partits que a partir d’ara tindran representació parlamentària, i el seu grau d'assoliment (per ordre alfabètic):

Aliança Catalana * Tenien l'objectiu d'entrar al Parlament partint de zero i gairebé sense mitjans, i l'han assolit. A partir d'ara disposaran de més recursos públics i altaveus mediàtics, i el seu moment estel·lar seran les següents eleccions, quan puguin competir electoralment en les mateixes condicions que la resta de partits. Èxit rotund que ha de fer rumiar a la resta dels partits independentistes, els quals han menystingut aquesta opció titllant-la de feixista, quan no ho és.

Bocs * L'objectiu era continuar sent el quart partit del Parlament, i no ho han aconseguit. Ara són cinquens. Fracàs petit.

Comuns i cupaires * Ja només són comparses d'altres partits d'esquerres; pinten poc, cada dia menys.

Esquerra * Són els grans perdedors de les eleccions, al meu entendre amb tot mereixement. Si Esquerra fos una empresa privada avui tota la cúpula dirigent del partit, amb el senyor Junqueras al capdavant, demanaria disculpes a la militància i marxaria discretament cap a casa. Es miri com es miri, és un fracàs absolut.

Partido Popular * L'objectiu era passar de ser l'últim partit del Parlament a ser el quart, fent el sorpasso als d'Abascal i Garriga. Se n'han sortit. Èxit petit, ja que a Catalunya continuarà sent un partit sense influència política.

PSOE * Pretenien ser els clars guanyadors de les eleccions i ho han aconseguit. Èxit total, del candidat, del partit i de l'unionisme espanyolista en general.

Puigdemont+Junts * Tot i que el seu candidat s’ha vist obligat a fer la campanya des de l'exili forçat al nord dels Pirineus, amb tot el que això comporta, aspiraven a guanyar aquestes eleccions i no ho han aconseguit. El creixement que han obtingut no ha estat suficient per transformar-se en èxit electoral.

Ara comencen les converses discretes als despatxos i als reservats dels restaurants, sense testimonis. És el moment dels noms i del ¿qué hay de lo mío? S'haurà de negociar qui governa, amb qui ho fa i en quines condicions. I com que qui mana, mana, alguns partits hauran d'esperar les instruccions de Madrid (Espanya). Tot està obert i tot és possible, sense excloure una repetició de les eleccions.

Com a resum del resum i des d'una lectura dels resultats en clau plebiscitària, el món independentista català ha perdut la majoria del 52%; ara el suport electoral a l'independentisme és només del 43,6%. A partir d’ara té menys pes que l'unionisme espanyol. El moviment independentista haurà de picar molta pedra per explicar millor el projecte i intentar recuperar els votants independentistes que aquesta vegada, decebuts, s’han quedat a casa. Però no tot està perdut, al contrari, cada dia que passa en falta un de menys per, quan s’assoleixi l'objectiu, poder deixar de ser independentistes. Però, mentrestant, toca picar molta pedra.

Esperant el 12 de maig

(Article original publicat el 3/5/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2172, pàg. 2)

Vull començar deixant constància d’una obvietat, i és que encara que hi ha qui pensa el contrari, els electors, en l'acte de votar, no s'equivoquen mai. Per tant, seria més que raonable demostrar el nostre compromís amb la democràcia respectant sempre els resultats electorals, encara que no ens acabin de fer el pes. Tot i això, veiem com alguns dirigents polítics es resisteixen a acceptar els resultats electorals, exposant així en públic el seu poc respecte per la democràcia.

Una altra obvietat és que els polítics tenen uns interessos que no sempre coincideixen necessàriament amb les expectatives que tenen els ciutadans. Per acabar de completar el drama, en campanya electoral els candidats ens fan promeses que massa sovint no s'acaben complint. En conseqüència, quan votem ens hem de fixar primer en la feina feta pel govern durant el mandat que s'acaba, i també per l'oposició, i només després en les promeses electorals que ens fan els candidats. Les eleccions serveixen per premiar a qui ho ha fet bé i castigar electoralment a qui no ha fet bé la seva feina.

El 12 de maig serà el moment de passar comptes amb els polítics que ens han ajudat, i també amb els que ens han perjudicat. Quines promeses figuraven en els programes electorals del 2021? Quines s'han complert? I, per sobre de tot, quines promeses s'han incomplert, és a dir, de quina manera ens han enredat els polítics? En el negoci de la política, passar comptes implica utilitzar el nostre vot per premiar o castigar els partits polítics. Només ho podem fer d'aquesta manera.

El 12 de maig cap partit tindrà majoria absoluta, ni s'hi acostarà, i això comportarà haver de fer pactes per poder governar. Un cop coneguts els resultats electorals i fets els càlculs corresponents, començaran les negociacions discretes entre els partits. També caldrà tenir ben present una lectura dels resultats en clau plebiscitària. Resulta convenient no oblidar que en les últimes eleccions el resultat va ser 52% independència i 48% unionisme.

Abans d'arribar al 12 de maig se'ns presenten enquestes de tota mena, la majoria pagades pels partits i les institucions públiques que en depenen i, per tant, són projeccions de vots i escons tan interessades com poc fiables. Especular sobre què passarà demà resulta molt fàcil, i l'error gairebé sempre surt de franc. Però quan els resultats definitius es vagin fent públics, les especulacions de les enquestes desapareixeran per la claveguera. Alguns s'hi hauran guanyat la vida. Forma part del joc.

Poden acabar perdent els que volen que perdi Puigdemont

Segons els experts en eleccions, enquestes electorals i tot el negoci polític que hi ha al darrere, les eleccions de diumenge només tenen dos possibles guanyadors, tant en vots com en escons: la llista del PSOE encapçalada per Salvador Illa, i la llista diguem-ne convergent encapçalada per Carles Puigdemont.

Parlo del PSOE perquè tot i que alguns encara l'anomenen PSC, tots sabem que als efectes pràctics el PSC va deixar d'existir fa molts anys, i ara, a Catalunya, el partit socialista és una franquícia territorial més del PSOE. I parlo dels convergents perquè així ens entenem tots i, de passada, reivindico una denominació que no hauria d'haver desaparegut mai, tal com en el seu dia ja vaig explicar i per no fer-me pesat no repetiré ara.

Quines diferències separen les dues ofertes guanyadores? Són moltes, tantes que no hi cabrien en aquest article. En destacaré només una, la que fa referència al suport que reben de la societat civil organitzada. Així, la llista d'Illa és ben vista per la majoria de la societat civil, per gairebé tota la premsa, tant la de paper com la digital, per les ràdios i teles públiques i la majoria de les privades, per les empreses de l'Ibex-35 i també per les altres grans societats que no en formen part, pel poc negoci bancari que encara ens queda a Catalunya, per la majoria de les organitzacions patronals així com els dos grans sindicats, etc.

A Puigdemont, en canvi, fora d'alguns suports personals, gairebé cap entitat li dona suport en públic.

En altres paraules, sembla que no es vulgui que Puigdemont torni a ser el president de Catalunya, mentre es transmet el missatge que a Illa, pels interessos unionistes espanyols que representa, l'estima tothom.

Però, de vegades, fent aquestes anàlisis, ens oblidem dels votants els quals, mitjançant el vot secret, posen els polítics al lloc que els correspon al marge de les simpaties publicades durant la campanya electoral i abans.

Si ho mirem des del punt de vista nacional, Puigdemont és el màxim representant de l'independentisme, i Illa el senyor encarregat de l'unionisme. Dit això, si ens basem en els resultats de les últimes eleccions catalanes, les de l'any 2021, resulta que un 52% de l'electorat va donar suport a les llistes independentistes.

Acabaré mullant-me. Diumenge el meu objectiu electoral exigeix mantenir o, encara millor, incrementar el suport popular a l'independentisme. Només depèn dels votants.

Ayuso a Sarrià

Ahir la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso tenia anunciada la seva homilia política a 2/4 de 6 a la plaça Artós, però no es va presentar fins una hora més tard. Per cert, no es va escoltar cap disculpa pel retard. Hi havia un públic molt entusiasmat esperant-la, persones de totes les edats però amb una mitjana més aviat alta, però també molts alumnes del Santa Isabel, que és allà mateix i era l’hora de sortida de l’escola. Moltes banderes espanyoles i alguna de catalana que se'ls devia escapar, o potser en van repartir algunes perquè no fos dit. En tota l'estona que vaig estar allà només vaig sentir parlar en català a les persones que vaig saludar. Amb els polítics de Sarrià només parlo en català i els meus interlocutors, com que fa anys que ens coneixem i ho saben, tenen la deferència d'utilitzar amb mi la llengua pròpia de Catalunya.

Ayuso venia del Bar Tomàs, on s'havia reunit amb algú. En la seva baixada per Major de Sarrià semblava que vingués qui sap qui, i de vegades s'oblida que només és la presidenta d'una petita comunitat autònoma del centre d'Espanya. Va arribar a la plaça Artós envoltada pel seu equip, bastants periodistes i alguns policies de paisà, i també persones que la fotografiaven amb el mòbil i altres que la saludaven i l'aplaudien amb gran devoció. Al petit escenari de la plaça la van precedir dos teloners que van parlar una mica de Catalunya, més d'Espanya i gens de Sarrià. I tot en castellà, faltaria més, que aquell era un acte del PP.

Va ser un acte simpàtic, amb un orador, Alejandro Fernández, que és el diputat que millor parla del Parlament de Catalunya. Quan li va tocar el torn a la senyora madrilenya va dir que estava encantada de ser a Barcelona, com sempre que hi ve, i quan va començar a parlar de lo seu vaig decidir tornar cap a casa. Totes les enquestes diuen que diumenge el PP creixerà molt, però venint com venen d'una realitat tan minsa com la que tenen ara —tres diputats de 135—, tampoc és massa difícil millorar els resultats.

Un banc menys sempre és una mala notícia

El banc BBVA es vol menjar el Banc Sabadell. Els màxims dirigents del BBVA són Carlos Torres i Onur Genç, president i conseller delegat de l'entitat, respectivament. Tenen la manera de fer freda pròpia de l'empresa nord-americana McKinsey, on tots dos havien treballat abans. És allò que els italians en diuen manca finezza. Ara pretenen comprar un banc bastant més petit que el que ells gestionen. El Sabadell és un banc que és una mica meu, ja que en sóc accionista des de fa molts anys, des que feien les juntes al Teatre la Faràndula de Sabadell.

Josep Oliu i Creus, president del Sabadell, és un minnesoto, tal com es coneixen els que s’han doctorat en economia a la Universitat de Minnesota, USA. Té una manera de fer no massa allunyada dels potencials compradors del banc que encara presideix, i només cal haver assistit a les juntes d'accionistes del Sabadell per constatar-ho. Personalment no m'acaba d'agradar, i parlo amb coneixement de causa perquè he assistit a la majoria d'aquestes reunions. El món dels negocis és fred, ja ho sabem, però les formes amables i respectuoses amb els accionistes, si més no per a alguns, també són importants. Però tot sovint els gestors ho obliden i actuen amb una prepotència que no toca.

De vegades alguns dirigents empresarials obliden que els propietaris de l'empresa no són ells sinó els accionistes, i que ells només en són gestors. Quan l'any 2017 Oliu va decidir treure de Catalunya el domicili social del Banc Sabadell ni tan sols va tenir la delicadesa de consultar una decisió tan important com aquella als propietaris del banc, els seus accionistes. A alguns accionistes allò no ens va agradar, i així li vam fer saber. El Sabadell sempre havia tingut la seu a la ciutat de Sabadell, i fins a l'any 2017 mai es va modificar el domicili social, i això que des de la seva fundació l'any 1881 aquest país ha vist de tot, revolucions, guerres, dictadures, etc. L'economia és freda, sí, però les coses sempre es poden fer d'una manera més amable i respectuosa.

Ignoro com acabarà aquesta anunciada intenció de compra, però m'ensumo que no acabarà bé, bé des del punt de vista dels interessos generals dels catalans, al marge dels interessos particulars dels accionistes. Un banc menys sempre és una mala notícia. Significa un competidor menys, i sempre que es redueix la competència s'apugen els preus i s'endureixen les condicions per accedir al crèdit. Si per mi fos el Sabadell no es vendria, ja que és una important eina de país que es trobarà a faltar el dia que Catalunya esdevingui un país independent, un escenari democràticament inevitable encara que al senyor Oliu i al 48% dels catalans els produeixi urticària.

Hamàs no és Palestina

Els propagandistes de Hamàs sembla que tinguin una bena als ulls, i si no la tenen encara seria pitjor. Hamàs, junt amb uns quants països de la zona que són els seus aliats militars, és una organització criminal que té un objectiu molt clar: la destrucció de l'estat d'Israel. Hamàs no té gens d'interès a defensar els palestins, sinó que només els utilitzen com a carn de canó per justificar la seva obsessió d'eliminar Israel del mapa. Però els propagandistes de Hamàs —als mitjans públics catalans, dissortadament, en tenim uns quants—, per tal de no admetre que defensen Hamàs, que quedaria molt lleig, diuen que defensen els palestins. Els palestins no es defensen defensant Hamàs. De tant en tant convé recordar-ho.