Cal castigar l'estalvi?

Una societat moderna i fiscalment endreçada no penalitza fiscalment els patrimonis dels ciutadans. Dit en altres paraules, no cobra dues vegades pel mateix concepte. Insisteixo, els patrimonis no són caiguts del cel; per obtenir-los ja s'han pagat els impostos que toquen (IRPF, IVA, etc.) quan s’han generat. Un es pregunta per què ens fan tornar a pagar per mantenir-los.

Posar impostos sobre els patrimonis dels vius o les herències dels morts és una manera absolutament barroera de castigar l'estalvi. A Catalunya, on dissortadament encara tenim aquesta mena d'impostos, què pot fer legalment el ciutadà per estalviar-se'ls? La resposta és ben senzilla. Si no volem pagar l'impost de patrimoni, cal gastar-s'ho tot i oblidar-se de l'estalvi.

Si parlem de l'impost de successions que els hereus del mort hauran de pagar, el plantejament és similar. Així, si no hi ha res a repartir entre els hereus, tampoc es paga l'impost de successions. El legislador català ens convida a gastar-ho tot en vida, a no estalviar, de manera que quan la gent es mori ja no quedi cap patrimoni sotmès a tributació. Sent generosos en la descripció, d’aquesta obsessió d’alguns polítics per escurar les butxaques del ciutadà en podríem dir política petita.

Però és això el que necessitem com a societat? És això el que pretenen els governs dits d'esquerres, que són els que ens governen ara? Algú amb dos dits de front i que tingui uns mínims coneixements d'economia pot arribar a pensar que l'estalvi és pervers i socialment negatiu? Això sembla. Estem mal governats.