El dia de la veritat

Després d'una campanya electoral farcida de discursos de retòrica barata i promeses electorals la majoria de les quals tothom sap que no es compliran, ha arribat el dia de la veritat. Així, oblidades les enquestes —algunes pagades amb diner públic han sigut tan estúpidament manipulades que produeixen molta vergonya— i ja amb els resultats electorals a la vista de tothom, podem repassar, de manera molt esquemàtica, els objectius que s'havien fixat els partits que a partir d’ara tindran representació parlamentària, i el seu grau d'assoliment (per ordre alfabètic):

Aliança Catalana * Tenien l'objectiu d'entrar al Parlament partint de zero i gairebé sense mitjans, i l'han assolit. A partir d'ara disposaran de més recursos públics i altaveus mediàtics, i el seu moment estel·lar seran les següents eleccions, quan puguin competir electoralment en les mateixes condicions que la resta de partits. Èxit rotund que ha de fer rumiar a la resta dels partits independentistes, els quals han menystingut aquesta opció titllant-la de feixista, quan no ho és.

Bocs * L'objectiu era continuar sent el quart partit del Parlament, i no ho han aconseguit. Ara són cinquens. Fracàs petit.

Comuns i cupaires * Ja només són comparses d'altres partits d'esquerres; pinten poc, cada dia menys.

Esquerra * Són els grans perdedors de les eleccions, al meu entendre amb tot mereixement. Si Esquerra fos una empresa privada avui tota la cúpula dirigent del partit, amb el senyor Junqueras al capdavant, demanaria disculpes a la militància i marxaria discretament cap a casa. Es miri com es miri, és un fracàs absolut.

Partido Popular * L'objectiu era passar de ser l'últim partit del Parlament a ser el quart, fent el sorpasso als d'Abascal i Garriga. Se n'han sortit. Èxit petit, ja que a Catalunya continuarà sent un partit sense influència política.

PSOE * Pretenien ser els clars guanyadors de les eleccions i ho han aconseguit. Èxit total, del candidat, del partit i de l'unionisme espanyolista en general.

Puigdemont+Junts * Tot i que el seu candidat s’ha vist obligat a fer la campanya des de l'exili forçat al nord dels Pirineus, amb tot el que això comporta, aspiraven a guanyar aquestes eleccions i no ho han aconseguit. El creixement que han obtingut no ha estat suficient per transformar-se en èxit electoral.

Ara comencen les converses discretes als despatxos i als reservats dels restaurants, sense testimonis. És el moment dels noms i del ¿qué hay de lo mío? S'haurà de negociar qui governa, amb qui ho fa i en quines condicions. I com que qui mana, mana, alguns partits hauran d'esperar les instruccions de Madrid (Espanya). Tot està obert i tot és possible, sense excloure una repetició de les eleccions.

Com a resum del resum i des d'una lectura dels resultats en clau plebiscitària, el món independentista català ha perdut la majoria del 52%; ara el suport electoral a l'independentisme és només del 43,6%. A partir d’ara té menys pes que l'unionisme espanyol. El moviment independentista haurà de picar molta pedra per explicar millor el projecte i intentar recuperar els votants independentistes que aquesta vegada, decebuts, s’han quedat a casa. Però no tot està perdut, al contrari, cada dia que passa en falta un de menys per, quan s’assoleixi l'objectiu, poder deixar de ser independentistes. Però, mentrestant, toca picar molta pedra.