L’Opus Dei, un punt de vista

He vist els quatre capítols d’una sèrie de televisió emesa per la plataforma Max que porta per títol “El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei”, i en parlo avui perquè ha estat un producte molt publicitat arreu, incloent un munt d’entrevistes a la directora, la periodista catalana Mònica Terribas. Però potser no n’hi ha per tant.

L’Opus Dei (OD) sempre m’ha interessat, tot i que personalment no hi he tingut ni hi tinc cap tracte. Però conec i he conegut persones que són o han sigut membres de l’OD. He visitat alguns pisos de numeraris; he anat a celebracions religioses a Bonaigua i a Montalegre, i també a un col·legi molt conegut de Sant Cugat; he estat diverses vegades al Santuari de Torreciudad (Aragó), i no fa gaire vaig anar a la seu central de l’OD, Villa Tevere, al Viale Bruno Buozzi de Roma. Dono tots aquests detalls per deixar constància que sobre aquest tema tinc força informació.

Una de les coses que ha esperonat el meu interès per l’OD és el secretisme que sempre hi ha hagut entorn d'aquesta institució, un secretisme que no he entès mai i que ningú ha estat capaç de justificar-me’l amb arguments mínimament intel·ligents. Dissortadament, però, és un secretisme similar al que practiquen altres institucions religioses.

Des de fa molts anys m’informo sobre l’OD tant en mitjans “oficials” controlats per la mateixa institució, gairebé centenària, com en llibres, webs i reportatges de tota mena que queden al marge del seu control. L’últim llibre que he llegit sobre aquest tema és “Opus”, del periodista Gareth Gore. És un llibre del tot prescindible, mal estructurat, i escrit de pressa i corrents per una persona que demostra tenir una gran ignorància sobre l’OD. No passarà a la història.

La sèrie és un producte comercial que no m’ha aportat res de nou, res que les persones que seguim de prop aquesta institució no coneguéssim ja. La direcció de l’OD no recomana veure-la als seus membres, de fet la desaconsella. I mirat des de la seva coneguda política informativa més aviat fosca sobre la institució potser es pot entendre, que no vol dir acceptar-la. Així que si el lector ignora què és l’OD, té interès en aquest tema i es mira els quatre capítols, segur que n’aprendrà alguna cosa. Però tampoc n’esperi una tesi doctoral ni res que s’hi assembli. Els productors han buscat tenir una bona audiència i sembla ser que la sèrie l’està tenint.