Models polítics d’autodestrucció

Ciudadanos, Comuns, Cupaires i Esquerra (per estricte ordre alfabètic), i segur que encara me’n deixo algun, cadascun d’aquests partits polítics amb les seves característiques i circumstàncies pròpies i salvant totes les distàncies, que són moltes, han demostrat que són models polítics d’autodestrucció, de destruir-se ells mateixos des de dins, gairebé sense intervenció externa. Per tant, no cal buscar enemics exteriors per entendre la seva davallada, ja que els seus enemics principals són ells mateixos. En podríem dir també models de suïcidi polític.

De Ciudadanos no cal dir gran cosa, perquè, sortosament, ja no hi són, com tampoc hi són la UCD, UDC, UPyD i tantes altres colles polítiques que de tenir en moments determinats un protagonisme polític remarcable, van acabar desapareixent del mapa polític, i no totes pagant els deutes que tenien.

Els Comuns ja han demostrat fins on poden arribar i quins són els seus límits amb la seva emblemàtica alcaldessa Ada Colau, ara en hores polítiques baixes. Colau va repetir mandat a l’alcaldia de Barcelona gràcies al senyor Valls (2019), i en el seu primer mandat va accedir a l’alcaldia gràcies al diari El Mundo (2015) el qual, publicant mentides flagrants en portada, va ajudar molt a impedir que Xavier Trias repetís mandat. Tot allò era fals, però l’objectiu el van aconseguir.

Els cupaires també han deixat passar el seu moment dolç. Al principi semblava que podrien tenir un paper rellevant com a crossa de les esquerres clàssiques, però d’uns anys ençà han optat per un altre camí més populista. L’últim disbarat ha anat a càrrec d’una diputada que s’ha posicionat en contra de les escoles privades concertades, oblidant que la meitat dels alumnes catalans són usuaris de la concertada. I oblidant també que, si molts pares han optat per l’escola concertada, és per alguna cosa.

Els d’Esquerra, després d’haver tocat el cel, porten uns anys d’autodestrucció claríssima (vots canten). Podem parlar, com a resum, de l’últim invent a càrrec del senyor Tardà: Àgora republicana, una eina per obrir el partit als que no són independentistes. A la pràctica, això vol dir obrir un partit que es declara independentista a l’unionisme defensat per la franquícia catalana del PSOE. De fet, és una situació que fa anys que es dóna, però que amb l’invent de Tardà pretenen oficialitzar.

Aquest article pot semblar incomplet, i segurament ho és, però l’espai és limitat i no tot hi cap. Altres partits polítics podrien acabar patint una situació similar, i alguns dirigents polítics no semblen ser conscients que de vegades les derives polítiques suïcides són més visibles des de fora que des de dins. I quan se n’adonin potser ja serà massa tard.